El lliure mercat ha tingut en diverses èpoques una contundent mala reputació. Ara ens trobem en un d’aquests moments.

En els anys setanta, el domini ideològic marxista-leninista en gran part de la universitat desembocava, en particular en els estudis de ciències econòmiques, en una presència aclaparadora de la planificació centralitzada en economia. Recordem que la hipòtesi era la “inevitable” evolució històrica del capitalisme cap al socialisme segons totes les forces polítiques amb certa organització, militància i presència efectiva entre professorat i estudiants.

Contràriament a les optimistes perspectives del dominant marxisme, tan sols una dècada o dècada i mitja més tard, la caiguda de la Unió Soviètica i del mur, i l’evolució xinesa, portaria a una situació contrària. És a dir, a la necessitat d’implementar una transició cap al capitalisme i a un rudimentari mercat on la necessària acumulació de capital es desenvoluparia sense cap referent teòric i d’una manera ineficient. Els resultats foren clars: del monopoli de la propietat pública comunista a una altíssima concentració de capital en poquíssimes mans d’oligarques, polítics corruptes i poc més, en el capitalisme postsoviètic.

El que podria haver estat una transició positiva vers el lliure mercat, l’eficiència econòmica derivada de l’oblit de la planificació centralitzada, l’accés a la propietat privada i a la lliure iniciativa, va ser un procés que va empitjorar la ja de per si deficient reputació del capitalisme i de la llei de l’oferta i la demanda a Occident. Per tot plegat, també pel cinisme dels que han buscat a Occident i ara a Orient corrompre el sistema amb oligopolis, i amb avantatges i subsidis per a propers a l’administració; han anat apareixent amplis suports socials a intervencionismes diversos i a tot tipus de mecanismes per curtcircuitar la lliure dinàmica del mercat. De vegades presentat amb arguments nobles i atractius de justícia o de solidaritat, però que ben sovint no obtenen millors resultats en equitat i distribució de la riquesa, sinó pitjors.

En altres ocasions, però, es recorre a polítiques directament de planificació. No són idèntiques a les exercides en els països llavors comunistes, però sí que les emulen fixant objectius quantitatius sovint irracionals o incentius negatius per a la iniciativa privada, i amb resultats propers a les distorsions que usualment generava la planificació centralitzada.

Aquests dies rabiosament electoralistes amb vista als comicis locals del dia 28 de maig i amb les legislatives a sis o set mesos vista, estem assistint a les acostumades promeses emeses des de totes bandes, sovint ignorant tossudament tota referència a les forces d’oferta i demanda, amb importants dosis de frivolitat i ignorant l’aritmètica elemental per als comptes públics.

En aquesta ocasió, una gran part del menyspreu pels mecanismes de mercat s’està centrant en l’habitatge. La intervenció en els lloguers posant topalls té una llarga història de fracassos perquè tendeix a destruir oferta quan caldria augmentar-la, i sobretot per als segments més necessitats. Cal contrarestar amb més oferta pública i privada l’evident demanda insatisfeta en un mercat que té grans restriccions de sòl, de sobreregulació, d’incertesa jurídica, etc. Davant la complexitat de fer entendre als ciutadans que l’única solució és posar més oferta en el mercat de lloguer, trobem l’enorme tranquil·litat d’esperit que genera reforçar la creença que limitant (intervenint) el preu dels lloguers ja està resolt el problema.

En el mateix àmbit (si bé aquesta seria més aviat considerada una mesura de dretes que ara han adoptat també els socialistes) els avals públics a un percentatge de la compra no cobert per les hipoteques bancàries, es percep com una panacea que, tot de cop, generarà el miracle de facilitar l’accés a la compra d’habitatge sense variar el percentatge d’ingressos que cal dedicar al lloguer o a la compra amb hipoteca. Un altre acte de fe en els “miracles” de la intervenció i el menyspreu pel mercat.

En una altra ocasió, podríem parlar de la reforma de les pensions i de l’afany per creure en la multiplicació dels pans i els peixos. De moment, els recomano un exercici fàcil per als propers dies de campanya electoral. Facin abstracció, si poden, del seu propi criteri personal preconcebut sobre el que els aniran comunicant els candidats de la seva localitat. Tractin d’analitzar si el problema que en teoria volen resoldre amb cada proposta es resoldrà amb la promesa dels polítics o si, al contrari, generarà uns efectes negatius pitjors que, per descomptat, ningú no esmenta. Segurament són vestigis religiosos els que fan creure fermament que polítics i opinadors poden assignar millor els recursos que el conjunt d’oferents i demandants (tots nosaltres), els que constituïm el menyspreat mercat.