De fet, no. No sé per què em sur­ten així les pel·lícules, perquè jo, de veri­tat, veig mol­tes comèdies, Mar­vel...[riu]. No veig només el tipus de cinema que faig.

No, em surt natu­ral. És veri­tat que m’interessa molt obser­var com ens com­por­tem en moments de canvi, en situ­a­ci­ons excep­ci­o­nals. Crec que la Irene es mirarà d’aquí a uns anys i no es reco­nei­xerà en el que fa a la pel·lícula. M’agrada. Reco­nec que podria tro­bar com a deno­mi­na­dor comú l’obser­vació del com­por­ta­ment nos­tre i de les dinàmiques en moments estres­sats.

No és fàcil perquè al final aquests pro­ces­sos són molt lents. Sem­pre ens va sem­blar forçat resol­dre les coses dins de la pel·lícula. La intenció era cen­trar-nos en aques­tes moments en què l’estruc­tura vital es trenca, amb el que això implica de pro­jecció i som­nis, t’has de recol·locar a molts nivells. Volíem cen­trar-nos en aquest moment imme­diat, quan la ferida està més oberta, i els movi­ments i les deci­si­ons són més emo­ci­o­nals i irra­ci­o­nals, difícils d’enten­dre. Pot­ser el petit viatge que fa la Irene és jus­ta­ment la presa de consciència que li toca estar així, no has d’inten­tar fugir del moment que et toca viure, aquesta tran­sició que sem­pre resulta dolo­rosa i difícil.

Una mica les dues coses. Pot­ser té més de retrat, el que vam arti­cu­lar al vol­tant de la pro­ta­go­nista és a través d’aquests per­so­nat­ges secun­da­ris, però impor­tants. Cada un d’ells et per­met abor­dar un tema. Pep Cruz ens per­met par­lar de casa, les arrels, el pas­sat... Daniel Pérez de la inti­mi­tat i el que és començar una nova relació. Aina Clo­tet mos­tra el model de família hete­ro­pa­tri­ar­cal i les dinàmiques soci­als de les famílies amb dos fills. Amb tot això fem aquest retrat de totes les capes que com­po­nen el per­so­natge prin­ci­pal i que són parts d’ella, que ara ha de rein­ven­tar-se o rees­criure’s.

Sí, nosal­tres hem jugat a posar-li les coses difícils. S’acaba de mudar a un pis nou, no se sent a casa seva i se’n va al que per a ella és casa, una casa fami­liar que va pas­sar a ser seva i on ha estat molt feliç els estius. Però tro­bar-te en un poble així, envol­tada de mun­ta­nyes de l’Alt Piri­neu, és un viatge molt fort. Es troba un silenci que et fa impos­si­ble no con­fron­tar-te a tu mateix. El temps va a un altre ritme. Acaba sent un reflex de com està ella de per­duda.

Total­ment. La mater­ni­tat no és com l’havia ima­gi­nada. De sobte hi ha mol­tes coses de la filla que es perdrà. És molt petita encara i ho viu d’una manera molt vis­ce­ral, com si fos anti­na­tu­ral: tens un fill per veure’l cada dia, com­par­tir-lo i veure’l créixer. I també hi ha la pro­jecció que has fet del teu futur com a pare­lla. De cop tens temps per a tu, i no saps què fer-ne, fa molt de temps que només pen­ses en cui­dar. És un procés de dol. Tenia la sen­sació que quan es parla de la sepa­ració es posa el focus en la mateixa pare­lla, i poc en el què passa amb els fills, que sem­blen un dany col·late­ral, quan en rea­li­tat t’agafa per sor­presa i és impor­tant. S’explora poc en la ficció.

Plena de con­tra­dic­ci­ons. Per sort, fa temps que veiem altres nar­ra­ci­ons sobre la mater­ni­tat. Sem­bla com si les dones esti­gues­sin pre­des­ti­na­des, amb una vocació. És una evidència bru­tal que cada dona viu la mater­ni­tat de manera dife­rent. M’agrada aquesta des­mi­ti­fi­cació que prové de veus feme­ni­nes i donen una altra visió, en par­len en pri­mera per­sona i de sobte veus la diver­si­tat i com­ple­xi­tat del tema.