De fet, no. No sé per què em surten així les pel·lícules, perquè jo, de veritat, veig moltes comèdies, Marvel...[riu]. No veig només el tipus de cinema que faig.

No, em surt natural. És veritat que m’interessa molt observar com ens comportem en moments de canvi, en situacions excepcionals. Crec que la Irene es mirarà d’aquí a uns anys i no es reconeixerà en el que fa a la pel·lícula. M’agrada. Reconec que podria trobar com a denominador comú l’observació del comportament nostre i de les dinàmiques en moments estressats.

No és fàcil perquè al final aquests processos són molt lents. Sempre ens va semblar forçat resoldre les coses dins de la pel·lícula. La intenció era centrar-nos en aquestes moments en què l’estructura vital es trenca, amb el que això implica de projecció i somnis, t’has de recol·locar a molts nivells. Volíem centrar-nos en aquest moment immediat, quan la ferida està més oberta, i els moviments i les decisions són més emocionals i irracionals, difícils d’entendre. Potser el petit viatge que fa la Irene és justament la presa de consciència que li toca estar així, no has d’intentar fugir del moment que et toca viure, aquesta transició que sempre resulta dolorosa i difícil.

Una mica les dues coses. Potser té més de retrat, el que vam articular al voltant de la protagonista és a través d’aquests personatges secundaris, però importants. Cada un d’ells et permet abordar un tema. Pep Cruz ens permet parlar de casa, les arrels, el passat... Daniel Pérez de la intimitat i el que és començar una nova relació. Aina Clotet mostra el model de família heteropatriarcal i les dinàmiques socials de les famílies amb dos fills. Amb tot això fem aquest retrat de totes les capes que componen el personatge principal i que són parts d’ella, que ara ha de reinventar-se o reescriure’s.

Sí, nosaltres hem jugat a posar-li les coses difícils. S’acaba de mudar a un pis nou, no se sent a casa seva i se’n va al que per a ella és casa, una casa familiar que va passar a ser seva i on ha estat molt feliç els estius. Però trobar-te en un poble així, envoltada de muntanyes de l’Alt Pirineu, és un viatge molt fort. Es troba un silenci que et fa impossible no confrontar-te a tu mateix. El temps va a un altre ritme. Acaba sent un reflex de com està ella de perduda.

Totalment. La maternitat no és com l’havia imaginada. De sobte hi ha moltes coses de la filla que es perdrà. És molt petita encara i ho viu d’una manera molt visceral, com si fos antinatural: tens un fill per veure’l cada dia, compartir-lo i veure’l créixer. I també hi ha la projecció que has fet del teu futur com a parella. De cop tens temps per a tu, i no saps què fer-ne, fa molt de temps que només penses en cuidar. És un procés de dol. Tenia la sensació que quan es parla de la separació es posa el focus en la mateixa parella, i poc en el què passa amb els fills, que semblen un dany col·lateral, quan en realitat t’agafa per sorpresa i és important. S’explora poc en la ficció.

Plena de contradiccions. Per sort, fa temps que veiem altres narracions sobre la maternitat. Sembla com si les dones estiguessin predestinades, amb una vocació. És una evidència brutal que cada dona viu la maternitat de manera diferent. M’agrada aquesta desmitificació que prové de veus femenines i donen una altra visió, en parlen en primera persona i de sobte veus la diversitat i complexitat del tema.