Mairead McGuinness, comissària europea, irlandesa, democratacristiana militant del Fine Gael, ha tingut en suspens el sector financer durant el darrer any.

La comissària McGuinness s’havia manifestat a favor i havia anunciat la prohibició de la retrocessió de comissions pagades des de les gestores de productes financeres (fons d’inversió o pensions) cap als venedors, assessors o, en general, els distribuïdors que col·loquen o aconsellen aquests productes. A canvi d’aquestes retrocessions de comissions o incentius, el client final rep, en teoria, consell i assessorament financer i, ens agradi o no, és un pilar insubstituïble a curt termini de la distribució de serveis d’inversió.

Certament, el sistema de distribució financera basada en aquests incentius és molt millorable i presenta mals funcionaments importants en conflictes d’interès, transparència insuficient i una relació qualitat/preu de les transaccions molt millorable. En definitiva, no s’aconsegueix que el destí i els rendiments de les inversions de particulars s’apropin als objectius desitjables ni que els estalviadors europeus obtinguin ni de prop els complements de les pensions que caldrien o el grau de seguretat financera sovint desitjat.

Dit això i reconeixent plenament aquestes mancances -i, per tant, la imperiosa necessitat de reformar el sistema actual-, l’eliminació plena dels incentius i retrocessions era una mala idea que no hauria solucionat les debilitats esmentades. Començant perquè, com ha passat ja en certs països, hauria desaparegut l’assessorament financer per als particulars, un servei, d’altra banda, encara deficitari i poc accessible per a molts inversors que, per tant, requereix ampliar-se, al contrari del que podria succeir si finalment s’haguessin prohibit aquests incentius.

Després d’una certa batalla lobbistica a favor i en contra de la voluntat de la comissària McGuinness d’eliminar aquestes retrocessions de comissions, el document final de la proposta de la Comissió Europea ha mantingut el sistema actual, tot i anunciar que d’aquí a tres anys es tornarà a revisar.

Això s’ha materialitzat en el marc d’una proposta rectificativa de diversos textos legals que la Comissió Europea anomena Retail Investment Strategy (RIS), ‘estratègies d’inversió minorista’. L’objectiu d’aquesta estratègia de la proposta reguladora que la materialitza és doble: d’una banda, generar més capacitat de finançament per a les pimes (en capital de risc i privat, en fons de tota mena, en emissions en els mercats de capital, etc.), alternativa al finançament bancari dominant i, de l’altra (complementària a l’anterior), acostar els estalviadors privats als mercats de capitals per obtenir més bons rendiments que els actuals i que els permetin afrontar els objectius financers, especialment la jubilació, en molt més bona posició que actualment.

Aquests dos objectius, centrals en l’estratègia de la Comissió Europea, estan molt ben plantejats en l’exposició de motius de l’esmentada proposta de la Comissió, però instrumentats en l’articulat de manera molt més discutible.

Algunes veus en el sector, amb la satisfacció d’haver evitat la prohibició plena, es limiten ara a remarcar el nou cop de timó que implica la proposta i, per tant, l’esforç en tot tipus de recursos i els costos evidents que els implicarà la posada en marxa de les mesures anunciades. Una actitud dràstica d’oposició i no acceptació per part del sector de la majoria de les recomanacions de la Comissió Europea per reformar el sector financer, seria una pèssima notícia. No hi ha dubte que en el text actual hi caben objeccions importants, però la importància del tema requeriria oposar-les amb alternatives constructives i no tan purament defensores de l’statu quo. Òbviament l’autoregulació del sector per solucionar les debilitats hauria estat una millor opció però no s’ha produït i ha caigut a sobre la regulació.

En el terreny específic de l’assessorament financer, les debilitats detectades són, alhora, un repte per adaptar-se i l’anunci d’un potencial immens per a la professió. Si acceptem que hi ha un gran dèficit d’assessorament en els ciutadans estalviadors i inversors, hem d’entendre que s’obre un mercat immens i unes possibilitats professionals enormes. Si acceptem que existeixen conflictes d’interès encoberts, l’assessor, no el pur venedor, es podrà diferenciar d’aquest amb més transparència, donant més valor per cada unitat de cost. Si les exigències reguladores s’amplien i es compliquen, el seu compliment millorarà la sempre escassa reputació de la banca i del sector financer, que bona falta li fa.