Ferran Bel deixa la política i deplora la divisió sobiranista

El por­ta­veu del PDE­Cat al Congrés i exal­calde de Tor­tosa, Fer­ran Bel, no repe­tirà com a can­di­dat a les pro­pe­res elec­ci­ons i aban­dona la política: “Prendré distància amb la política, que és el que em cor­res­pon”. Després de 4 anys al Senat i 8 al Congrés que va començar com a repre­sen­tant de CiU i fina­litza com a dipu­tat del PDE­Cat, Bel ha con­vo­cat una roda de premsa per anun­ciar el seu adéu que, recorda, és una “decisió presa fa un temps, refle­xi­o­nada”, que no ha fet efec­tiva fins ara perquè així li va dema­nar el seu par­tit.

Bel rei­vin­dica la feina del PDE­Cat i de l’antiga CiU. Pel que fa al pri­mer el rei­vin­dica com un par­tit útil sense el qual no hau­ria pros­pe­rat la moció de cen­sura a Rajoy ni la reforma labo­ral i recorda que ha transac­ci­o­nat unes 500 del prop de miler d’esme­nes pre­sen­ta­des aquesta legis­la­tura. Bel també ha vol­gut tenir un record pels dipu­tats del grup par­la­men­tari de CiU al Congrés amb qui va com­par­tir escó i ha rei­vin­di­cat l’espai polític del PDE­Cat com a hereu d’aquell. “És veri­tat que no sabria dir si té con­tinuïtat o no. A mi m’agra­da­ria que sí a les pro­pe­res elec­ci­ons” ha con­fes­sat Bel tot adme­tent que una part d’aquest espai s’ha que­dat “orfe”. Bel sosté que tard o aviat a Cata­lu­nya es recu­pe­rarà un espai “de sobi­ra­nisme, d’inde­pen­den­tisme rea­lista, pragmàtic” que repre­senti la cen­tra­li­tat del país. Però pot­ser caldrà espe­rar que es redu­eixi la pola­rit­zació “exces­siva” de la política espa­nyola que fa que el “bipar­ti­disme” esti­gui con­di­ci­o­nat “per extrems i no per par­tits cen­trals”, ha afe­git.

En clau cata­lana, Bel ha adver­tit que Cata­lu­nya viurà una situ­ació “molt com­pli­cada” si el PP governa con­di­ci­o­nat per l’extrema dreta de Vox, una situ­ació que con­si­dera que seria “molt pit­jor” que una majo­ria abso­luta del PP. Bel ha adver­tit de la “debi­li­tat interna claríssima” amb què Cata­lu­nya ho hau­ria d’afron­tar com a con­seqüència que “els par­tits sobi­ra­nis­tes estan més pen­dents d’ofe­gar-se mútua­ment que de fer front a l’amenaça externa”.