El que he volgut fer no ha estat explicar el que s’explica sempre, no he fet un llibre sobre la guerra. Inspirant-me en alguns autors que havien treballat la Primer Guerra Mundial, però amb un mètode propi, he volgut observar des de dintre com els subjectes de base de la guerra l’expliquen.

Ells expliquen el que viuen. Però no els he deixat per lliure, ho he encaixat en el context històric. He fet una rigorosa contextualització de la vida en els fronts i la relació amb la rereguarda.

Fins al maig de 1937 hi ha milícies, no existeix exèrcit regular. Avui ens apuntem a la milícia i demà pleguem si volem. No hi ha jerarquia. Es va crear l’exèrcit de Catalunya, però va ser un exèrcit sobre el paper, i a partir de 1937 es crea un exèrcit jacobí. Els primers mesos, tots els que van al front ho fan amb una altíssima motivació, convençuts que han de destruir el vell món i que la derrota dels generals rebels donarà lloc a una nova societat, des de l’òptica anarquista. No hi havia por que hi hagués desercions, com a molt algú que volgués desertar al camp enemic. El fet nou és que hi apareixen moltes noies. Allò va ser una olla, diguin el que vulguin els que ara ho reivindiquen. Han sobrerepresentat el paper de les dones al front.

Alguns historiadors. Els historiadors llegim el passat amb els ulls del present, no és objectiu, però s’ha de ser honest. Dialoguem amb el passat des del present. Des de la nostra classe social, la religió que professem, o la no religió, des de la nostra adscripció sexual... Totalment condicionats pel present. Per què als anys cinquanta i seixanta no es parlava de les dones? Perquè no hi havia el moviment d’ara. Als seixanta els intel·lectuals del franquisme s’han esgotat i comencen a sortir una gran quantitat d’estudis sobre sindicalisme, moviment obrer..., però quants en queden que siguin vàlids? Molt pocs, perquè els historiadors van cometre un error, es van convertir en militants antifranquistes o sindicalistes. Van estudiar allò per justificar el present. I ara passa el mateix, n’hi ha que es converteixen en militants de la causa feminista.

Estem parlant de nanos de vint i vint-i-un anys amb les hormones descontrolades.

Diverses. Hi ha aquestes nanes, sobretot aragoneses, que eren minyones. La primera immigració de Catalunya és de mallorquins, valencians i aragonesos. Aquestes nanes estaven en cases de rics i els amos van haver de fotre el camp. Es relacionaven amb xicots com elles, de la CNT, d’ateneus obrers... Marxen amb els seus xicots i amics a la guerra. Hi ha també noies que s’escapen de casa, que ho veuen com una oportunitat d’alliberar-se. Altres, que estan absolutament convençudes de la causa. I, és evident, hi ha un exèrcit de prostitutes que van a la guerra perquè hi veuen un modus vivendi. L’equació prostitució-exèrcit és universal.

Gravíssim. Qui va donar l’ordre de treure les noies d’allà van ser Buenaventura Durruti i Antonio Ortiz.

S’han de treure dones i homosexuals. Segurament la cosa ve d’un metge anarquista, el doctor Félix Martí Ibáñez, que era murcià, autor de la llei de l’avortament que signa Josep Tarradellas el desembre de 1936 i surt publicada el 1937. Aquest home se’n va a Bujaraloz [Saragossa], on hi ha la caserna general de Durruti, el va a veure, i a la sortida fa unes declaracions i diu que s’ha de filtrar el tipus de noies que hi van. Sembla que hi ha una relació de causa-efecte. Durruti les expulsa directament.

Milicianes oficialment ho eren totes. Expulsen a tothom. Allò era una olla de cols, allà hi havia una gran promiscuïtat sexual. Xicots que hi van ser de milicians ho diuen i la dona de Durruti, també. Hi ha un rumor que no he pogut demostrar que diu que hi va haver noies que es van rebel·lar a Durruti, i aquest, sense formació de causa, va fer unes quantes execucions.

Els partits no les hi envien. És espontani i bàsicament són noies de l’òrbita anarquista, una mica de comunistes (el PSUC neix uns dies després d’haver començat la guerra), n’hi ha alguna d’ERC i algunes d’europees que eren a Barcelona amb motiu de l’Olimpíada Popular.

I no només Estat Català. També hi ha comunistes que ho diuen. La primera columna que va sortir de Tarragona eren quasi tots militars i no hi van voler pas noies.

Molt poques.

No. Hi ha un historiador que diu que de des de Barcelona van sortir un 3% de noies. Però n’hi ha moltíssimes que és tot mentida, que no van estar a la primera línia. Aquella que ara reivindica ERC, Natividad Yarza [primera alcaldessa de l’Estat elegida democràticament, a Bellprat (Anoia)], tenia 63 anys i no estava en condicions de saltar dins una trinxera, i el màxim que va fer va ser descarregar camions i poca cosa més. I fins i tot l’al·legoria de la revolució, aquella noia que van descobrir amb més de 90 anys a París, la Marina Ginestà, d’aquella imatge famosa a dalt de l’hotel Colón, que se’l va quedar el PSUC, allò és una foto d’estudi, ho han reconegut tots. A Solidaridad Obrera surt un text de la CNT en què, emprenyats, diuen que totes aquestes noies amb els fusells a l’esquena no han disparat mai, que s’han d’eliminar les revistes que publiquen aquestes fotografies i que no s’ha de confondre la revolució amb el carnaval. Això, els anarquistes. Totes aquestes imatges van tenir molt d’impacte, era un producte fabricat per homes i adreçat a homes com un mecanisme de reclam. Moltes són falses. La que sí que era tremenda era la Rosa Domènech, la Rosita, però són casos comptats. En canvi, aquella a qui han dedicat uns jardins a Sant Andreu del Palomar, Elisa García, aquesta no disparava, estava a la Creu Roja. Milicianes? Sí, podem dir que en són, però ser milicianes no vol dir que estiguessin a la trinxera. Fan feines bàsicament auxiliars, sobretot d’infermeria.

Molts. Devien ser tremendament romàntics. No tenien cap legalitat. Després la Generalitat va treure unes lleis per legalitzar-los, però això era una competència de l’Estat i quan el doctor Juan Negrín [president del Consell de Ministres de la República] va agafar el poder, amb el seu terrible jacobinisme, les fa anul·lar.

Els mateixos anarquistes van noliejar un tren de tornada ple de delinqüents comuns. Sí que era un caos el front, però tenia una mena de lògica.

On sembla que n’hi van anar bastants va ser a l’expedició a Mallorca. I com que la cosa es va espatllar de seguida, el capità Bayo els va expulsar. A València eren molt mal vistos, perquè, segons expliquen testimonis, els anarquistes això no ho admetien. Revolució i homosexualitat no podien anar de bracet. I van fer execucions els primers dies. A altres els volien regenerar enviant-los al front. No van ser ben tractats.

Diria que sí. I el que s’ha mitificat molt és el cas de les dones, s’ha exagerat. El 1938, en un poble de Lleida fan un cop contra la prostitució. L’exèrcit envolta tot el poble, fa sortir tota la gent al carrer i comencen a trobar militars amb prostitutes. Els soldats republicans han passat de ser denigrats pel franquisme a tenir una certa mitificació, però ho van passar molt malament. Hi ha una gran quantitat de gent que s’escapa, que queden amagats pels boscos portant una vida miserable, que no volen entrar a l’exèrcit. El que sí s’ha mitificat és el cas de les noies al front.

Era molt mal vist. Amb l’exèrcit regular es demana la creació de prostíbuls oficials. Això no és res estrany: a la Primera Guerra Mundial van existir, i al Vietnam, també.

No. Ho van demanar.

La tropa, en les publicacions de trinxeres. Pel front d’Extremadura o Andalusia, fins i tot amb l’exèrcit de Negrín, un dia abans que hi hagués una ofensiva, es permetia que no lluny d’on estava acantonada la tropa qui volgués pogués practicar sexe de pagament. Però no he trobat que hi hagués mai prostíbuls oficials com els dels francesos a Algèria.

Hi havia pànic a la retirada de l’exèrcit republicà. És que, ¿qui eren els altres? ¿Qui els coneixia? Ningú no sabia qui eren. Ja no sabien de qui tenien por.

Hi havia una catalanofòbia tremenda. Al front no deixaven als soldats escriure les cartes en català amb l’argument que no tenien censura que la pogués entendre. Però en canvi els brigadistes internacionals bé que escrivien en la seva llengua. O per exemple, no podien cantar en català en determinats moments. Els soldats catalans quan es reunien cantaven Les flors de maig o Muntanyes del Canigó, venien de la llarga tradició de les corals catalanes, dels Cors de Clavé del segle XIX. Els que no ho aguantaven eren els compañeros, no ho resistien. O fins i tot l’Himne de l’Exèrcit Popular de Catalunya, durant la retirada, si no hi hagués intervingut un comissari polític potser els haurien matat: el cantaven en català perquè era en català. I més coses: al front d’Aragó hi havia uns nanos catalans que escriuen cartes a la família, les tiren a la bústia de la tropa i al cap de mitja hora es presenta un capità i els amenaça i els estripa les cartes. O les Milícies de la Cultura, que la Generalitat va intentar crear en català i Negrín les va considerar inconstitucionals.

Mentre uns pateixen catalanofòbia a l’exèrcit republicà, els altres, a l’altre bàndol, poden fer castells i cantar El Virolai.