El pare era music, i el 2003, arran d’unes vacances a Alemanya, va decidir descobrir Europa. De bolo en bolo, els camins el van conduir a l’Estat espanyol, on va decidir instal·lar-se amb la família. Pels volts dels 2000, Europa es considerava el millor del millor, sobretot per la gent que vivíem a l’Àfrica. He de dir que encara ho continua essent. Hi ha una imatge molt idealitzada del que és Europa, del que és el somni europeu. La meva mare i la meva germana tenien moltes ganes de viure, en primera persona, aquest somni europeu de què parlàvem. Així que tota la família va insistir molt per establir-nos aquí. A l’inici, va treballar com a músic i, després, en el món de la construcció, que era el que més funcionava en aquell moment. I res, es va quedar aquí fins al 2007, que va ser quan vam poder venir.

Fins als 9 anys, recordo una infància molt bona. Sí que és veritat que el meu pare es va establir aquí quan jo tenia 5 anys. És clar que hi va haver uns quatre anys en què no ens vam veure, perquè no tenia com venir al Marroc, ja que no tenia papers i no podia sortir del país. La veritat és que tampoc ho recordo massa. Vaig arribar a Girona quan tenia 9 anys, el 25 de març del 2007. Com a anècdota, he de dir que em recordo de la data perquè la meva germana hi va arribar el 25 de febrer, que és el dia del seu aniversari, i nosaltres vam arribar just un mes després. Se’ns va quedar gravat.

Quan ets tan petit, l’adaptació a un nou entorn no és tan complicada, perquè sí que és veritat que vens d’un lloc amb moltes amistats, però també tens molta facilitat per fer-ne de noves. L’únic problema que hi pot haver, però només els primers dos mesos, és l’idioma, però en no res el domines. Sí que és veritat que em va ajudar molt ser tan petit i saber francès. Pensa que jo vaig arribar al març i vaig poder començar l’escola a l’abril. I en no res va ser estiu i em vaig apuntar a un casal. En aquest espai és on vaig aprendre realment l’idioma, perquè és on més comunicació hi havia, de manera informal, que considero que és la més important per aprendre. Al carrer, en canvi, vaig aprendre a parlar castellà gràcies al barri on ens havíem establert, entre Vila-roja i la Font de la Pólvora. Estic molt content i agraït d’haver-hi viscut, ja que va fer que l’adaptació fos molt més fàcil. Pensa que venia del Marroc, és a dir, de jugar a fora el carrer i d’estar molt fora de casa; en canvi, aquesta manera de fer, al centre de Girona ja no hi era, però en aquests barris sí que existia. Personalment, crec que aquest tarannà va fer que l’adaptació fos molt més senzilla, fet que he d’agrair, també, a l’escola de Vila-roja. Tot el seu equip docent em va ajudar molt. Em vaig sentir molt acompanyat. Teníem una aula d’acollida i facilitava molt les coses que només fóssim tretze a classe, catorze com a molt. Per tant, podies tenir una atenció molt més individualitzada. També he de dir que gràcies al barri vaig conèixer l’Amin, que per mi ha estat una persona clau des del segon dia que vaig arribar i amb qui a hores d’ara encara som amics. Vaig començar a jugar a futbol, ja que al barri era l’esport que més es practicava. En aquell moment, no m’agradava gaire, tot i que ara en soc entrenador. Al Marroc feia arts marcials: karate, taekwondo, judo... I res, a partir d’aquí i gràcies al futbol, vaig començar a conèixer l’entorn.

Vaig cursar l’ESO a l’institut Santiago Sobrequés de Girona. A partir d’aquí, va ser quan vaig descobrir què eren els prejudicis cap als gitanos, cap a Vila-roja i la seva gent. Em vaig adonar que tenia un accent castellà particular, de la mateixa manera que quan parlo català puc semblar d’Olot o d’alguna part d’Osona, quan parlo castellà puc semblar d’Almeria. No hi ha un punt intermedi pel que es veu. He de dir que la meva experiència a l’institut va ser molt bona, tot i que l’adaptació va ser una mica més complicada que la inicial, perquè a Vila-roja teníem un nivell una mica més baix, acadèmicament parlant; així que vaig haver d’adaptar-me. I bé, en acabar l’institut, vaig fer batxillerat i, després, vaig estudiar animació sociocultural i turística a l’institut Vallvera de Salt. Actualment, estic estudiant la carrera de comunicació cultural a la UdG. Mentrestant, m’he anat guanyant la vida arbitrant i fent d’entrenador.

La meva història com a entrenador comença una mica per casualitat, un dia vaig anar a veure jugar el meu cosí i el seu entrenador em va dir que li donés un cop de mà amb els cons. Allà vaig començar, al Sant Ponç. Ara, des de fa vuit anys, estic a Germans Sàbat. I, a més, des de fa uns sis mesos, tinc una acadèmia de tecnificació. Tenia ganes d’emprendre en algun àmbit i vaig pensar que era adient fer-ho en el món del futbol. És un tipus d’acadèmia que a Barcelona és força habitual, però aquí no tant, i em va semblar una bona oportunitat. Aquesta acadèmia l’hem iniciada un amic meu i jo. Considero que estic molt ben enxarxat, no em puc queixar. I això en gran part és gràcies a Càritas. És important tenir una bona xarxa social.

Vaig descobrir Càritas quan feia cinquè de primària perquè vaig entrar en el servei d’intervenció educativa, un espai de relació, treball en valors i reforç educatiu que es fa al centre cívic del barri. Hi anava molt sovint. En el servei de Càritas, amb l’Eva, fèiem deures, però, en realitat, era molt més que això. Amb més o menys mesura, aprenies a comunicar-te, a relacionar-te, si una cosa no et sortia bé aprenies a saber gestionar la frustració... Al final, com a infant, agraeixes tots aquests aprenentatges. Ens acompanyaven voluntaris, i el seu suport em va marcar. La gent ajudava sense necessitat de rebre res a canvi. Vaig formar part del servei d’intervenció educativa fins a quart d’ESO. L’equip et generava un sentiment de pertinença, perquè no només era fer deures, sinó que hi havia tot un procés educatiu darrere: de salut, d’higiene, d’hàbits, d’aprendre a comunicar-te de forma assertiva... O sigui, l’excusa era anar allà a fer deures, però tothom sap que fer deures per a un infant no és rellevant. Tot l’aprenentatge que hi pot haver és el que realment és important, i jo és el que considero que se m’ha quedat. Amb el batxillerat vaig desconnectar-me una mica de Càritas i del barri; més que desvincular-me, m’agradaria dir que vaig obrir noves fronteres. Cursant primer d’animació sociocultural, l’Amin, que formava part de l’equip de voluntariat de Càritas des que va deixar de participar-hi, em va dir que s’havia creat un grup que es deia Càritas Jove. Aleshores, vaig decidir participar-hi, provar i veure en què consistia. Va començar com un grup de joves que es reunia i, quan es necessitava suport en alguna acció, se’l cridava. Per exemple, recordo que Càritas va organitzar un concert benèfic i hi vam anar a donar suport. Com a voluntari, això és molt bonic. Després, Càritas Jove va anar desenvolupant-se. Així doncs, totes les persones que en formàvem part vam anar-hi portant amics perquè coneguessin el projecte i s’animessin a participar. Vam crear molta xarxa entre tots. Quan ja érem un grup bastant consolidat, es va fer un canvi de rumb en el projecte de Càritas Jove. Bàsicament, era començar a treballar com un organisme dins de l’entitat, creant projectes propis, aportant idees i no només participar com a suport. Càritas Jove es va posar en marxa el gener del 2019. Des de llavors, hem treballat en la sensibilització–a través d’accions, actes públics i xarxes socials–, la unió de joves –celebrem trobades anuals de voluntariat jove– i l’acció social –treballem en diversos projectes transversals. Actualment, tenim engegats dos projectes: la revista Trenats, un magazín d’informació i entreteniment destinat a persones grans, i el projecte Batecs de carrer, que és una acció de sensibilització sobre el sensellarisme a Girona a partir de testimonis que es va materialitzar en un petit documental. El que pretén és eliminar prejudicis donant veu a les persones que es troben en aquestes situacions. Passem per davant seu i fem com si no existissin, sigui perquè ens fa por, o perquè pensem que estan allà perquè han tingut mals hàbits, o han pres males decisions en les seves vides... I moltes vegades no és així. El que pretenem amb Batecs de carrer, que és un vídeo que podeu trobar al canal de YouTube de l’entitat, és sensibilitzar i conscienciar en el fet que tothom, un dia o un altre, es pot trobar en aquesta situació.

Considero que és una de les accions més importants que fem. Trenats és una revista per a les persones grans, però no només per a elles, sinó feta amb la seva participació. És a dir, no només la fem nosaltres com a Càritas Jove, sinó que els oferim l’oportunitat de ser creatius i de fer o donar a conèixer qualsevol mena d’activitat. No només perquè les persones que la llegeixin en puguin treure profit, sinó que, en col·laboració amb Càritas Jove, poden ajudar a fer que altres persones grans puguin, no només desenvolupar el seu procés creatiu, sinó també entretenir-se o poder dir-hi la seva. És un projecte intergeneracional que funciona molt bé.

M’agradaria destacar, sobretot, que no és necessari estar disponible al cent per cent. No cal no tenir res a fer per poder formar part de l’equip de voluntariat, sinó, simplement, la intenció d’ajudar i que, puntualment, quan se’t necessiti, tinguis aquesta disponibilitat. En el meu cas, fa molt que no puc assistir a les reunions de Càritas Jove, però, quan hi ha alguna trobada el dissabte a la tarda i no tinc cap partit ni res, m’ho intento muntar per poder anar-hi i donar un cop de mà amb tot el que puc. Si ja hi has participat, tens un sentiment de comunitat, hi tens un vincle, i també veus molt més fàcilment on es podrien fer canvis. En aquest sentit, m’agrada comparar-ho amb un cau. En aquest cas, les persones que en formen part comencen participant i van creixent amb l’esplai; un cop acaben aquesta etapa com a participants, passen a ser monitors, i, en acabat, passen a ser caps, és a dir, segueixen aquest procés amb la idea de créixer i millorar. Personalment, ho entenc com: “Ja que ho he pogut gaudir, continuo fent el servei perquè les persones que venen darrere en tinguin l’oportunitat.” Formar part de l’equip va molt més enllà d’ajudar les persones més vulnerables. En el projecte sobre sensellarisme, per exemple, vam conèixer una persona que escrivia poesia; a mi m’agrada escriure poesia, no m’hi dedicaré professionalment ni molt menys, però ja vam tenir un punt en comú, vam crear un vincle, i això és molt gratificant.

M’agradaria acabar la carrera. Estic cursant l’últim curs del grau de comunicació cultural a la Universitat de Girona i, a partir d’aquí, expandir l’acadèmia. Voldria centrar-me en el meu àmbit professional. M’agradaria dedicar-me a la gestió cultural; ara mateix, també represento un grup de música i, bé, estic intentant aprendre com fer-ho. Com a objectiu més operatiu i relacionat amb Càritas Jove, m’agradaria participar-hi més i aportar més gent a l’equip. Ja som força gent, però considero que podríem créixer una mica més. Sumar i sumar idees sempre ajuda.