D’entrada, hi ha cansament. Any rere any, però, la gent protagonitza una Diada que la converteix en la manifestació reivindicativa més important que es fa a Europa. Ho hem de posar en relleu. Hi ha cansament perquè hi ha molta energia expressada, perquè la feina està tota per fer.

Ens cal girar full respecte a un autonomisme claudicant. Ens cal posar damunt la taula el conflicte català, abordar-lo a través del dret a l’autodeterminació. Cal establir de nou moltes complicitats, recosir-les entre les entitats de la societat civil, els partits polítics, entre uns i altres. Hem de ser capaços de tornar a posar objectius i superar l’etapa d’autoanul·lar-nos entre els independentistes. El moviment és plural, transversal; ho ha de ser. Si ara fem balanç i sumem, el producte recollit és inexistent. El que hem recollit són lluites internes. No hem avançat en el català ni en el dret a l’autodeterminació. Aquests últims anys també han estat de molta repressió, que ha tingut el seu efecte i ens ha anat desmobilitzant. Hem passat de la il·lusió a haver de gestionar-ne la decepció i això fàcilment condueix a retrets.

Hi ha una cosa que no podem deixar de banda i és el dret a l’autodeterminació. El resultat electoral del 28-J ens ha brindat una oportunitat, la de deixar enrere l’autonomisme claudicant. No sabem com acabarà. Hi ha qui diu que és un simple moviment tàctic. El que és clar és que s’havia de posar sobre la taula i s’ha fet. A nosaltres ens toca reforçar-ho, amplificar-ho. I que ningú ho llegeixi com un entreguisme a cap línia política. Com a ANC, hem de pressionar els partits. Per tant, a la proposta que s’està posant damunt la taula del PSOE i Sumar, nosaltres li hem de donar tanta força com puguem i alhora ser exigents i pressionar els nostres partits polítics perquè no vagin enrere. Què en traiem, de posar una carta de màxims si resulta que ens retirem de la negociació amb un acord absolutament de mínims? Expectant que finalment es pugui esquerdar si és que s’esquerda. Hem de pressionar els partits perquè siguin valents. I una manera de fer-ho és que hi hagi molta gent a la manifestació de Barcelona. La foto de la Diada ha d’exercir pressió sobre els nostres polítics perquè defensin el dret a l’autodeterminació. Veig el moment positiu si no ens venem per un plat de llenties. És a dir, per quatre promeses que incompliran constantment i, a canvi d’això, blanquegem un estat que ens reprimeix, ens persegueix i ens nega el dret a l’autodeterminació.

Si l’hem de deixar caure perquè no hi ha res significatiu que es mogui clarament endavant, fem-ho. La situació ideal seria que l’Estat espanyol abordés de veritat el conflicte català. I això implica donar la veu als catalans. Sigui amb l’1-O o amb un nou referèndum, que ara per ara sembla una quimera. Però s’ha de posar damunt la taula.

El secretariat nacional es mostrava favorable al vot nul o a l’abstenció. Del diàleg amb els nostres socis, no era aquesta la impressió. L’independentisme no pot desaprofitar cap micro ni cap escenari. Qualsevol lloc que serveixi per fer-ho, s’ha de fer servir. Ara, si s’ha de fer servir per al que ha servit fins ara, potser tenen raó els abstencionistes. Voldria subratllar que tenim companys de lluita que consideren que, en unes eleccions espanyoles, l’independentisme s’ha d’abstenir. És una posició legítima.Si dels 48 diputats catalans al Congrés poden ser independentistes, que ho siguin. El paper de l’ANC és conscienciar, mobilitzar la gent i pressionar els polítics. No som una plataforma electoral més. S’ha d’anar a Madrid a fer-nos escoltar, i si, com pot passar ara, l’Estat no es mou adequadament, bloquejar una investidura. No preteníem fer un torcebraç amb el secretariat nacional ni substituir ningú. Simplement participàvem en un debat obert, sotmès a consulta interna. Era una manera d’introduir reflexió a un debat que vèiem massa tancat.

L’amnistia s’hauria de posar en el context de la negociació. Si l’amnistia és el punt final, no farem passos endavant. El català n’és un, però l’altre tema fonamental és com posem fi a la repressió, i l’amnistia pot ser una via però per si mateixa no fa avançar res.I menys si tapa la reivindicació del dret a l’autodeterminació. Ens ho mirem expectants, actius i pressionant perquè durant la negociació no es perdin pel camí aspectes fonamentals que hi han de ser.