Sí, i tant. És un problema encara present que va començar abans de l’aparició de la covid, es va maximitzar durant la pandèmia i després va millorar, però encara segueix vigent. I tot fa pensar que anirà a més.

És un tema complex, hi ha bàsicament tres motius. Començant pel més global, hem de retrocedir a la crisi del 2008 de Lehman Brothers, que va fer que els governs europeus fessin moltes retallades en la sanitat. El 40% de l’import retallat venia dels preus dels medicaments. Com que els governs tenen la capacitat de fixar-ne els preus, abaixant-los retallaven la factura del cost sanitari. Això va coincidir també amb l’eclosió dels medicaments genèrics, que també eren més barats. Però això té conseqüències i els laboratoris, subjectes a resultats, es van comprar entre ells, formant grans grups, i van externalitzar la producció a països on tenia costos laborals, socials i mediambientals més baixos, com la Xina i l’Índia. Llavors va arribar la pandèmia i tots els medicaments eren allà i no hi havia transport.

Perquè ara en aquella zona han millorat les condicions socials, la gent té altres pretensions i llavors han tornat a fer la mateixa jugada: externalitzar a països del sud-est asiàtic i l’Àfrica. Això suposa més problemes logístics i una pèrdua de garanties. I, com que Europa certifica la qualitat dels medicaments que ofereix, ens trobem que el 50% dels medicaments que es preparen són rebutjats per diferents motius.

El segon grup de problemes té a veure amb el fet que la Comunitat Europea té llibertat de mercaderies i considera que el medicament és un bé comercial i, per tant, promou que es mogui la mercaderia dels països on és més barat als més cars. Per tant, Portugal, Grècia i Espanya, que som els que més vàrem abaixar els preus, som els que en sortim més malparats perquè n’exportem més i perquè els laboratoris fabricants obtenen més benefici venent als països on van més cars que no pas a nosaltres.

Exacte. Legalment no ens poden desabastir, però partint de la prevalença de la patologia entre la població i del nombre d’habitants del país, fan els seus càlculs i ajusten més les partides. Si una part l’exportes i tens la mala sort que hi ha un pic en la demanda, és quan arriben les mancances i tens un problema.

L’Estat espanyol té una legislació molt antiga que no té en consideració la formació i les capacitats del farmacèutic. Nosaltres som com els notaris, demanem la recepta, ens assegurem que és per a la persona i per al cas que convé, que saps com s’ha de prendre, que el medicament està en condicions, etc. I entre les coses que podem fer hi ha substituir un medicament per un altre i que si no tinc el medicament A et pugui donar el B. Però la normativa que ho regula és massa estricta. Per fer un canvi ens demanen que sigui el mateix principi actiu, la mateixa forma farmacèutica (xarop, càpsules, sobres...), la mateixa presentació (nombre de comprimits) i el mateix preu.

Que no teníem xarop d’amoxicil·lina per als nens, però sí sobres o comprimits, però la llei a Espanya no ens permet canviar-ho, mentre que en altres països europeus sí. Canviar-la no soluciona el desabastiment, però sí que soluciona moltíssim els problemes de la població.

És clar, perquè resulta que potser s’ha de prendre unes pastilles quatre setmanes i si en comptes de la caixa de 28 tinc la de 30 no la hi puc donar i ha de tornar al metge perquè li facin un canvi de recepta. I com que el sistema sanitari va sobrat i no fan res en tot el dia, segur que estaran encantats de fer coses com aquestes, si se’m permet la ironia. Al final, aquí el que interessa és que la persona compleixi el tractament, cal que facilitem tot el sistema administratiu per aconseguir-ho, perquè aquest és el bé superior, però l’administració està muntada en sentit contrari, perquè no utilitzis coses més cares que no calen. Caldria tenir clar l’objectiu, i si després hi ha algun farmacèutic a qui se li’n va la mà, doncs que sigui sancionat.

A banda de tot això, hi pot haver problemes accidentals en la cadena de producció. Hi ha hagut episodis en què no hi havia alumini per fer els envasos dels inhaladors per a l’asma, o que per problemes amb el vidre no hi havia ampolles per posar-hi el xarop. Un altre exemple: quan fa poc es va començar a vendre de manera subvencionada el medicament per deixar de fumar, hi va haver un problema amb els codis QR que hi ha a cadascuna de les capses de tots els medicaments, que són una mesura de control per garantir la seguretat del producte, així que tampoc no vam poder vendre’ls fins que es va solucionar.

Això és el que demanem. Els farmacèutics som capaços de veure que si et toca prendre 250 mil·ligrams i no tenim la composició exacta et pots prendre mitja pastilla de 500 i no passa res. I com això, moltes altres coses. No volem fer de metges ni tampoc d’infermers, però volem fer de farmacèutics aprofitant tota la nostra capacitació. Això ajudaria en bona part en alguns dels problemes que té el sistema.

La darrera actualització de l’Agència Espanyola de Medicaments assenyala que hi ha desabastiment de 913 presentacions de medicaments que no es poden trobar al mercat. A més, les seves gràfiques i estadístiques temporals mostren que a mesura que passa el temps estem pitjor. Així que, si la tendència i l’estadística són aquestes, no cal ser un guru per veure que estem anant a pitjor.

Exacte, i Europa hauria de tractar els medicaments com un bé essencial per a la salut de les persones, ha de fer com amb altres béns essencials com els xips, l’energia o l’alimentació. És l’única manera de garantir que tindràs el producte quan el necessitis i que no et passi com amb les mascaretes durant el brot de covid. França ja està fent passes per garantir-se la producció de paracetamol, el que passa és que això no es fa ràpidament. I també caldria tenir una llista de medicaments essencials dels quals tant sí com no s’han de tenir existències i, per tant, s’han de produir a Europa. Fer-ho aquí és bastant més car que fer-ho a l’Àfrica i això vol dir que el preu del medicament haurà de ser més elevat. Això tots ho hem de tenir clar, una altra cosa és qui ho acabarà pagant. A més, també s’hauria d’establir una banda de preus perquè no hi hagi aquest traspàs de medicaments interns que abans et comentava. Tot plegat ja s’està fent, però no és un procés fàcil.

Doncs aprofitar els professionals farmacèutics, per treure’n el màxim valor afegit. Ja es va fer durant l’estat d’alarma, no veig per què ara ja no es pot fer.

Absolutament. Pensem en un exemple: la hipertensió és una de les patologies prevalents a la nostra societat. En ple segle XXI i amb les farmàcies connectades amb tot el món, no seria més fàcil que quan prenem la pressió a un pacient, en comptes de donar-li els resultats en un paper, els entréssim al sistema i quedessin ja enregistrats? Fins i tot es podria fer que en cas de valors molt alts li arribés una alerta al nostre metge.

Hi ha estudis que diuen que el 50% dels malalts crònics d’Espanya incompleixen els tractaments al cap d’un any del diagnòstic de la malaltia. Una altra dada: el 10% de les persones que van al metge no retiren de la farmàcia allò que el metge els ha prescrit. És a dir, que es consumeixen una quantitat de recursos (visita del metge, proves diagnòstiques, etc.) i probablement no es curaran miraculosament, sinó que acabaran a urgències amb un problema més greu i un cost per al sistema molt més gran. Les farmàcies, com que estem en xarxa i connectades al sistema, tenim la capacitat per veure si els malalts crònics, sempre que ells ho acceptin, estan complint el tractament.

A Anglaterra o a Holanda ja s’està fent, i en els casos en què no es compleix el tractament es fa un seguiment per veure què està passant. A França, quan les farmàcies van començar a vacunar, la vacunació va pujar 17 punts i els francesos van passar a ser els que més complien. No és que els farmacèutics tinguin més poder de convicció que els metges o infermeres, és que veiem molt més els pacients, perquè els crònics solen venir cada tres setmanes.

El 98% de la població té una farmàcia a menys de 15 minuts de casa seva. El sistema és eficaç i el medicament val el mateix i té el mateix consell i garanties al centre de Barcelona que al poble més petit del Pirineu. Pensa que la nostra xarxa és la més capil·lar. De CAP n’hi ha 500 i escaig, però de farmàcies n’hi ha 3.200. Tenim una farmàcia per cada 2.500 o 3.000 habitants, mentre que a Holanda n’hi ha una per cada 10.000. Això vol dir que tenim farmàcies més petites i locals. S’haurien d’aprofitar i fer que el farmacèutic es quedi al territori perquè és un factor d’arrelament. Quan una farmàcia marxa d’un poble o tanca, aquell poble mor.

La legislació europea estableix que el medicament és un producte sanitari i, per tant, els que necessiten recepta no es poden vendre per internet perquè el balanç benefici-risc és alt i cal un metge que ho controli. La realitat, però, és que te’n vas a internet i pots comprar el que vulguis. Ara, el risc que assumeix una persona quan ho compra és enorme, perquè no sap què s’està prenent. Allà hi van tots els medicaments rebutjats per la UE, falsificacions, etc. Hem de fer entendre que els medicaments no són com les televisions. Necessiten uns controls de qualitat més elevats, unes condicions de conservació i unes garanties que fora del circuit oficial no hi són. Tornem a la feina de notari: et donem garanties que aquest medicament està en condicions per a tu. Per això un cop surt de la farmàcia no acceptem devolucions, no podem saber què li ha passat.

Tot i la dificultat i la cruesa del que representa, el balanç de la pandèmia pel que fa al paper de les farmàcies és espectacular, perquè es calcula que vam evitar tres milions de visites als ambulatoris i vam ser els únics que vam poder obrir arreu durant tota la pandèmia. Vam estar donant consell i tranquil·litzant la població en una situació de tensió brutal per a tothom, amb la gent acollonida i amb raó.