Pròxim Orient
Els moviments de persones
Esquivar la deportació
Turquia deporta refugiats sirians de forma forçada des del 2019 i d’ençà de les eleccions del maig el nombre de retorns ha augmentat
Diversos testimonis denuncien les condicions dels camps de detenció, que són el pas previ a la deportació
ONG internacionals i advocats denuncien les irregularitats i la manca de control
El 24 d’octubre de fa dos anys el Ghazi (nom fictici per preservar la seva seguretat) va intentar creuar a Europa, des de Turquia, passant per Grècia. Després de ser interceptat per la policia grega en territori europeu, va ser traslladat a Turquia i va acabar al camp de detenció d’Edirne. Al costat de l’edifici oficial hi havia muntades tendes per la sobrepoblació del camp. Alguns dormien en matalassos, d’altres a terra. La dieta: galetes i sucs per esmorzar, dinar i sopar. “Durant la nit, cada hora ens cridaven, ens feien sortir, ens feien posar a terra i ens comptaven. No ens deixaven dormir per por que ens escapéssim.”
El cinquè dia, d’Edirne a Gaziantep amb bus, a un altre centre de detenció: “No teníem mòbil ni res, no sabíem què fer. Em recordava un hospital antic. Tot era brut, hi havia gent que tenia puces i gent que estava malalta. El menjar era escàs. Els de seguretat deien les pitjors paraules racistes que et puguis imaginar.” El Ghazi no és l’únic que critica les condicions dels camps de detenció de Turquia, que n’hi ha més de trenta. Estan finançats per la Unió Europea i moltes vegades són el pas previ a la deportació. La campanya turca GGM’lerde Neler Oluyor? ho denuncia: “Els centres de detenció s’han convertit en centres de tortura.”
Els primers dies d’entrar al camp els van fer posar en fila en una habitació i els van demanar que signessin un paper. El document en qüestió estava tapat per un full blanc: “El primer i el segon van firmar-lo ràpid perquè els guàrdies els cridaven i estaven espantats. Jo també ho estava, però vaig demanar què era i sense donar-me la resposta em van forçar a firmar-lo: em van agafar pel coll, em van sacsejar i em van amenaçar de portar-me al soterrani i firmar-lo allà.” A Edirne la gent ja els alertava que els obligarien a signar un paper: la demanda del retorn voluntari a Síria. L’advocada turca Aysegul Karpuz, especialitzada en el tema, detalla: “Teòricament hi hauria d’haver una ONG independent que controlés el procés, però sabem que no hi és.”
Pràctiques reiterades
Organitzacions humanitàries internacionals com Human Rights Watch i Amnistia Internacional han fet informes en què denuncien les mateixes pràctiques. Tot i que es té constància de les deportacions des del 2019, a partir de les eleccions presidencials d’aquest maig la quantitat ha augmentat. Els nombres reals no s’han anunciat, però sí que el Ministeri de l’Interior ha publicat que el 2023 hi ha al voltant de 220.000 persones menys sota la protecció temporal, estatus que tenen els refugiats sirians. D’aquests, és una part petita la que ha retornat voluntàriament a Síria, segons defensen tots els entrevistats. Més enllà dels testimonis personals que confirmen que és forçada, el mes passat va sortir a la llum la deportació de dos marroquins al nord de Síria, que demostra el descontrol de la gestió.
Més endavant, encara a dins del centre, el Ghazi va poder contactar amb un advocat que li ho va confirmar. L’advocat va aconseguir que el jutge sentenciés que el Ghazi no havia fet res per haver de ser deportat i que havia firmat el paper sense coneixement. “No em podien deportar perquè tenien aquest paper, però em tractaven pitjor. Cada dia cridaven: «Qui vol que el deportem?» Quan demanava quan podria sortir del centre em deien: «O tornes a Síria o t’estàs aquí per sempre.»” L’advocada Aysegul Karpuz explica que és una tàctica habitual: “L’objectiu és convèncer la persona perquè torni voluntàriament a Síria, ja que no es pot deportar directament atès que no es considera un país segur.”
El 6 de gener van deixar sortir 64 persones de forma aleatòria per la manca d’espai. A cada una li van donar un document que marcava que tenia set dies per anar a l’oficina d’immigració d’una altra ciutat: “Ningú dels que conec hi va anar, corria el rumor que les condicions de l’altre centre encara eren pitjors, i teníem por que si hi anàvem aquest cop sí que ens deportarien directament.”
No anar-hi significava la cancel·lació del permís temporal de protecció i, per tant, la situació il·legal sobre paper i la possible deportació. Un company amb qui el Ghazi va compartir viatge fins a Istanbul va ser detingut i deportat a Idlib, des d’on gairebé no es pot comunicar. Des de llavors, ha trucat a moltes organitzacions i ha intentat que el permís es torni a activar. Ningú té la resposta ni la solució: “També hem intentat denunciar la situació dels camps de detenció i les deportacions, però els advocats ens diuen que no en traurem res.”