El coman­dant Monte Melko­nian s’alça fins el cel per segona vegada. La pri­mera, ara fa trenta anys, ho va fer com a heroi armeni del que es coneix com la pri­mera guerra pel con­trol de l’Alt Kara­bakh, en què els arme­nis aca­ba­rien impo­sant-se sobre els àzeris. La segona, ahir, ho feia impul­sat per les grues d'una soci­e­tat en èxode, que van arren­car del terra l’estàtua que feia honor a la seva per­sona abans que el bàndol gua­nya­dor la van­da­litzi. Això pas­sava al muni­cipi de Mar­tuni. Ara, s’ano­me­narà Joya­vend. 

La victòria de Bakú sobre l’auto­de­no­mi­nada República d’Art­sakh con­ti­nua tra­duint-se sobre el ter­reny en la crei­xent des­a­pa­rició armènia. La ren­dició de les for­ces d’aquest encla­va­ment, que es troba envol­tat de ter­ri­tori esta­tal àzeri i con­nec­tat per un únic cor­re­dor a la República d’Armènia -que teòrica­ment el patro­cina i defensa-, va arri­bar després d’un avenç mili­tar que hau­ria com­por­tat fins a 200 vícti­mes mor­tals, segons fun­ci­o­na­ris de les auto­ri­tats armènies de l’Alt Kara­bakh.

La con­fusió i el ter­ror s’apo­de­ren dels vençuts. Una set­mana més tard, milers de per­so­nes con­ti­nuen des­fi­lant des de la terra per­duda fins a la fron­tera armènia, dei­xant enrere un país que muda la seva pell. La trans­for­mació no comença aquests dies. Múlti­ples ciu­tats van caure sota con­trol àzeri el 2020, que­dant bui­des de població armènia i sent repo­bla­des de per­so­nes i parau­les pròpies de l’Azer­baid­jan.

Es cal­cula que unes 19.000 per­so­nes pro­vi­nents de l’Alt Kara­bakh ja havien acce­dit a la República d’Armènia ahir a la tarda. Es tem que els 120.000 arme­nis que fins ara vivien a l’encla­va­ment podrien estar interes­sats a fer el mateix. Els acces­sos a la República d’Armènia seguien ahir col·lap­sats. Bakú ha anun­ciat plans per inte­grar-los a la soci­e­tat àzeri, però el temor a la per­se­cució i a la neteja ètnica els fa mar­xar. A Ste­pa­nakert, capi­tal de l’Alt Kara­bakh, cen­te­nars de per­so­nes deam­bu­len pels car­rers en espera del seu torn per pujar a algun dels auto­bu­sos orga­nit­zats per con­ti­nuar amb l’èxode naci­o­nal. Han fugit de casa seva per por de ser vícti­mes d’alguns dels atacs que trans­cen­dei­xen des dels muni­ci­pis on patru­llen mili­tars àzeris. “La gent fa ser­vir els vehi­cles com a refugi”, va decla­rar Gev Iskajyan a El Punt Avui. La línia de cot­xes que inten­ta­ven sor­tir de l’Alt Kara­bakh, va dir ahir, s’allar­gava fins a 100 quilòmetres. Ja a la República d’Armènia, la refu­gi­ada Anna Agopyan ho donava tot per per­dut. “Ningú no tor­narà”, va indi­car a la premsa: “Això de l’Alt Kara­bakh s’ha aca­bat per sem­pre.”

Altres desgràcies se sumen a un ter­ri­tori en crisi huma­nitària. La deto­nació d’un dipòsit de com­bus­ti­ble a l’Alt Kara­bakh va matar almenys una vin­tena de per­so­nes durant la nit de dilluns. Geg­ham Ste­pa­nyan, que ocupa el càrrec de defen­sor del poble a les auto­ri­tats armènies del ter­ri­tori, va infor­mar que el nom­bre de ferits “supera els 200, la majo­ria dels quals es troba en estat greu o extre­ma­da­ment greu”. La situ­ació d’emergència, de con­flicte i d’èxode que viu el ter­ri­tori, amb els hos­pi­tals a ves­sar i les car­re­te­res cap a la República d’Armènia col·lap­sa­des, fa reque­rir la inter­venció d’helicòpters, que tras­lla­den ferits greus cap a Ere­van. L’avi­ació sanitària, va recla­mar Ste­pa­nyan, és l’únic que pot sal­var vides.