Política

Caucas

Catàstrofe humanitària

L’Alt Karabakh: l’èxode d’un poble

La guerra llampec iniciada per les forces militars de l’Azerbaidjan el 19 de setembre ha posat un punt final tràgic a l’històric conflicte entre armenis i azerbaidjanesos pel control d’aquesta regió

Els ecos del genocidi armeni del 1915 ressonen amb força

Els armenis que marxen ho fan empesos per la por dels abusos de les forces azerbaidjaneses

El poble armeni de l’Alt Kara­bakh ago­nitza. Dese­nes de milers de per­so­nes aban­do­nen des de dilluns la seva terra natal en direcció a la República d’Armènia a través del cor­re­dor de Lac­hin. Famílies sen­ce­res fugen amb les per­ti­nen­ces essen­ci­als. Mar­xen com poden: en vehi­cles par­ti­cu­lars, auto­bu­sos, fur­go­ne­tes, o amun­te­gats dins de cami­ons, for­mant llar­gues cues a la car­re­tera. Ahir ja havien sor­tit la mei­tat de les 120.000 per­so­nes d’ètnia armènia que fins lla­vors habi­ta­ven aquell ter­ri­tori.

La guerra llam­pec ini­ci­ada per les for­ces mili­tars de l’Azer­baid­jan el 19 de setem­bre ha posat un punt final tràgic a l’històric con­flicte entre arme­nis i azer­baid­ja­ne­sos pel con­trol d’aquesta regió, que ha empès dese­nes de milers d’arme­nis a l’èxode. El recurs a la força s’ha produït tot i el com­promís de no fer-ho en el marc de les nego­ci­a­ci­ons faci­li­ta­des per la medi­ació de la UE per a la rein­te­gració d’aquest ter­ri­tori a l’Azer­baid­jan, i mal­grat que el pri­mer minis­tre armeni, Nikol Pas­hi­nian, hagués expres­sat al maig la seva volun­tat de reconèixer-ne ofi­ci­al­ment la inte­gri­tat ter­ri­to­rial, i del Kara­bakh com a part d’aquest.

L’alto el foc del 20 de setem­bre va com­por­tar una ren­dició gai­rebé incon­di­ci­o­nal de les for­ces locals armènies del Kara­bakh, la seva dis­so­lució i l’entrega de tot el seu arma­ment. El breu con­flicte armat es va sal­dar amb la vida de més de 500 arme­nis, entre com­ba­tents i civils, i de 192 sol­dats azer­baid­ja­ne­sos. La catàstrofe huma­nitària que ha pro­vo­cat no ha fet més que agreu­jar encara més la ja per si mateixa molt precària situ­ació d’una població local cas­ti­gada per nou mesos de blo­queig i aïlla­ment regi­o­nal impo­sat per les auto­ri­tats de l’Azer­baid­jan, que ha afec­tat l’apro­vi­si­o­na­ment d’ali­ments i medi­ci­nes, i el sub­mi­nis­tra­ment de gas i d’elec­tri­ci­tat. Una situ­ació exa­cer­bada per l’explosió d’un dipòsit de ben­zina dilluns al ves­pre durant les pri­me­res hores d’èxode mas­siu, que va pro­vo­car la mort de més de setanta per­so­nes, 300 ferits i un cen­te­nar de des­a­pa­re­guts, i va des­bor­dar les min­ses capa­ci­tats hos­pi­talàries d’aque­lla regió en plena crisi exis­ten­cial.

Els ecos del geno­cidi armeni del 1915 res­so­nen amb força. Els arme­nis que mar­xen ho fan empe­sos per la por dels abu­sos de les for­ces azer­baid­ja­ne­ses, i pel temor d’haver de sobre­viure sota el poder d’unes auto­ri­tats que des de fa dècades han fet de la fòbia con­tra els arme­nis una part fona­men­tal de la seva ide­o­lo­gia ofi­cial. Tot i les pro­me­ses del pre­si­dent Ilham Aliyev de res­pec­tar els drets de la població local, durant els dar­rers dies s’han produït assas­si­nats de civils arme­nis per part de com­ba­tents en diver­sos punts de l’Alt Kara­bakh, i hi ha evidències i tes­ti­mo­nis de pallis­ses, tor­tu­res i ampu­ta­ci­ons con­tra sol­dats i civils arme­nis cap­tu­rats. El patri­moni cul­tu­ral i religiós local no ha que­dat exempt dels atacs, i igual que va suc­ceir durant i després de l’ante­rior guerra a la regió el 2020, les acci­ons de neteja ètnica per part de com­ba­tents azer­baid­ja­ne­sos han estat freqüents, per erra­di­car tot ras­tre d’arme­ni­tat als ter­ri­to­ris que van pas­sant sota el seu con­trol. El fet que gai­rebé tot l’Alt Kara­bakh esti­gui ja en mans azer­baid­ja­ne­ses fa que sigui impos­si­ble conèixer l’abast total dels danys cau­sats.

L’ofen­siva mili­tar de fa una set­mana ha acce­le­rat el dar­rer alè de l’auto­pro­cla­mada República de l’Alt Kara­bakh, o d’Art­sakh, nas­cuda arran de la victòria armènia en la pri­mera guerra de 1991-1994. La regió havia estat inte­grada a la República Soci­a­lista Soviètica de l’Azer­baid­jan l’any 1923 per decisió de les auto­ri­tats soviètiques del moment, en con­tra de la volun­tat de la població armènia local. En plena peres­troika, l’any 1988 les ins­ti­tu­ci­ons regi­o­nals i la majo­ria dels habi­tants van ini­ciar un movi­ment d’auto­de­ter­mi­nació per unir-se a la lla­vors República Soci­a­lista d’Armènia, i van topar amb la forta opo­sició de les auto­ri­tats azer­baid­ja­ne­ses, i una res­posta vio­lenta que va gene­rar un con­flicte interètnic que va dei­xar epi­so­dis dramàtics com els pogroms anti­ar­me­nis de Sum­gait el 1988 o de Bakú el 1990. La fi de l’URSS i la inde­pendència d’Armènia i de l’Azer­baid­jan el 1991 van pro­vo­car una esca­lada fins a l’estat de guerra total pel con­trol d’aquell ter­ri­tori, que es va sal­dar amb una victòria armènia i un balanç de més de 40.000 morts i un milió de des­plaçats, una part impor­tant dels quals població d’ètnia àzeri expul­sada de les set regi­ons que rode­ja­ven el Kara­bakh, ocu­pa­des per for­ces armènies. Tres dècades després, la cone­guda com a guerra dels 44 dies del 2020 va supo­sar una recu­pe­ració dels set ter­ri­to­ris adja­cents a l’Alt Kara­bakh per part de l’Azer­baid­jan, així com un terç d’aquesta regió històrica. Ara, la ter­cera i dar­rera guerra pel con­trol d’aquesta zona ha impli­cat la fi defi­ni­tiva de l’auto­pro­cla­mada República de l’Alt Kara­bakh, i com a tal, la des­a­pa­rició del pri­mer estat no reco­ne­gut d’entre tots els que van sor­gir de con­flic­tes ter­ri­to­ri­als fins ara no resolts que van escla­tar amb la dis­so­lució de l’URSS.

La sentència de la geo­política

El destí de 120.000 arme­nis de l’Alt Kara­bakh ha que­dat sege­llat per la com­bi­nació de l’agres­si­vi­tat geno­cida d’azer­baid­ja­ne­sos i turcs, el cinisme rus i l’apa­tia de la Unió Euro­pea, i ha mar­cat un pre­ce­dent nefast en una zona con­si­de­rada, si més no política­ment, part del ter­ri­tori euro­peu. La seva dis­sort ha estat deter­mi­nada per un buit de segu­re­tat a la regió, i per una ali­ne­ació dels interes­sos d’Ankara, Bakú i d’una Mos­cou amb una capa­ci­tat de pro­jec­tar poder al Cau­cas Sud molt debi­li­tada pel seu fracàs mili­tar a Ucraïna, i alhora desit­josa de per­me­tre un càstig con­tra els arme­nis per l’apro­xi­mació geo­política de Yre­van cap a Occi­dent.

La fi del con­flicte del Kara­bakh implica la des­a­pa­rició d’una de les palan­ques que Mos­cou havia emprat durant tres dècades per man­te­nir la seva influència a la regió, fent tots els papers de l’auca: supo­sat aliat d’Armènia, soci estratègic de l’Azer­baid­jan, i medi­a­dor entre ambdós. El seu rol de pro­tec­tor d’Armènia i dels arme­nis ha demos­trat ser cada cop més de cartró pedra, i les 1.500 for­ces d’inter­po­sició rus­ses des­ple­ga­des com a part de l’acord d’alto el foc després de la guerra del 2020 no han ser­vit més que per vali­dar les acci­ons agres­si­ves d’una Azer­baid­jan que té tot el suport de Tur­quia. En el nou statu quo regi­o­nal que s’està con­fi­gu­rant, hi tenen un paper impor­tant les aspi­ra­ci­ons dels dos estats tur­que­sos de cons­truir un cor­re­dor de trans­port ter­res­tre que els con­necti cre­uant el sud d’Armènia, una regió envers la qual Bakú no amaga les seves ambi­ci­ons ter­ri­to­ri­als.

Davant del retorn de la guerra a la zona, la UE no ha anat més enllà d’expres­si­ons de pre­o­cu­pació per la situ­ació, pro­visió d’ajut huma­ni­tari i peti­ci­ons a Bakú que res­pecti els drets de la població armènia del Kara­bakh. Un paper ben galdós per a una Unió Euro­pea que, segons els seus man­da­ta­ris, vol tenir un rol més geo­polític, espe­ci­al­ment al seu veïnatge, però que no ha vol­gut enfron­tar-se amb un soci energètic en alça com l’Azer­baid­jan, ni amb una potència regi­o­nal emer­gent com Tur­quia per una qüestió que con­si­dera menor: ni més ni menys que les vides de 120.000 arme­nis. La impli­cació crei­xent dels EUA en els dar­rers dies ha acon­se­guit arren­car el com­promís per part de Bakú de des­ple­gar una missió d’obser­vació inter­na­ci­o­nal a la zona, però si aquesta arriba a dur-se a terme pro­ba­ble­ment serà quan gai­rebé ja no que­din arme­nis al ter­ri­tori.

“Som les nos­tres mun­ta­nyes” és el nom que rep un emblemàtic monu­ment eri­git el 1967 a la ciu­tat de Ste­pa­nakert, la capi­tal de l’Alt Kara­bakh, en home­natge a una iden­ti­tat armènia local for­ta­ment mar­cada per l’oro­gra­fia local, inte­grada a la ser­ra­lada del Cau­cas Menor. El seu destí és incert, igual que el de les dese­nes de milers d’arme­nis que ara aban­do­nen la seva terra ances­tral, després de tenir-hi més de dos mil anys de presència. Abans de mar­xar, en algu­nes esglésies s’hi cele­bren els dar­rers casa­ments, així com els dar­rers bate­jos. Als cemen­ti­ris, els últims enter­ra­ments, en què en molts casos són retor­nats a la terra els cos­sos dels com­ba­tents que han mort defen­sant per última vegada el seu dret a viure-hi. Molta gent ha cre­mat les seves cases, on ja mai més tor­na­ran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.