El meu pare va morir quan jo era una nena. Va tenir un accident a la feina. Ell treballava per a la comunitat, treballava perquè el poble estigués bé, portava diversos projectes. Es preocupava perquè hi hagués llum, aigua... Estava treballant en això quan, de cop i volta, el terra va lliscar, es va desprendre a causa de les pluges i va quedar enterrat. En aquell moment jo tenia vuit anys. Abans d’aquest episodi, recordo una infància humil, però feliç. Vaig poder anar a l’escola. Quan el meu pare va faltar, tot va canviar. Abans de l’accident no ens faltava res, tot i que vivíem humilment, teníem menjar. Després, la meva mare sola no podia, som molts germans. Amb la mort del pare, tot es va tornar molt trist. Era molt amorós; la mare és molt més estricta, molt seriosa. Per a mi el meu pare és el meu heroi. El meu referent. La seva manera de viure i d’ajudar els altres m’impactava. Vetllava pel poble, per la comunitat.

Quan el pare va morir, vaig començar a fer feinetes, com netejar algunes cases..., però això no era res, jo volia una cosa millor, vivíem amb molta pobresa. Veia la situació de la mare i tenia clar que havíem de treballar plegades per tirar endavant. Entre totes ens ajudàvem. Jo tenia clar que no em volia quedar al poble. Jo me’n volia sortir per mi mateixa. Des de petita tenia aquest pensament; jo mirava i observava i tenia clar que la vida d’allà no era per a mi. Jo no volia dependre de ningú. Quan ho vaig fer saber a la mare, va reaccionar millor del que esperava. La mare va ser de gran ajuda per fer aquest pas. En realitat, era un somni que tenia des de la infància. Un cop establerta a la ciutat, vaig començar els estudis, tot i que també treballava. Les meves germanes es van quedar a viure al poble.

Vaig arribar a la ciutat amb autobús i allà ja m’esperava una família que em va acollir. Per a mi van ser com els meus pares, sobretot la senyora, que pràcticament em va fer de mare. Vaig conèixer aquesta família a través d’una noia que treballava amb ells. La senyora era empresària i modista, tenia un negoci. Em va acollir com si fos la seva filla. Tot va encaixar, ja que jo necessitava un lloc on establir-me i ells, en aquell moment, necessitaven algú que els donés un cop de mà amb el negoci. Quan vaig arribar em van oferir portar l’empresa, però no m’hi vaig veure amb cor. No havia gestionat mai un negoci semblant i tampoc vaig tenir una formació, encara que fos d’una o dues setmanes. Els vaig oferir donar-los un cop de mà amb altres tasques. Vaig ser sincera, tampoc volia causar cap maldecap ni volia que hi perdés diners. Vaig estar amb ells durant un any. Després vaig trobar una feina amb una altra família i vaig estar cuidant els seus infants durant uns dos anys. Estava d’interna, vivia en aquella casa. Entre setmana treballava i durant el cap de setmana estudiava. Tinc molt bons records d’aquella època, havia de tirar endavant, sabia que la meva mare no em podia ajudar. Temps després, una de les meves germanes grans va entrar a treballar en una empresa d’una ciutat propera. Era una empresa tèxtil, molt gran. Quan ella es va establir a la ciutat, que era San Pedro Sula, em va trucar i em va oferir anar a viure amb ella. La seva idea era que intentés trobar feina per allà. I vaig acceptar després de tres anys a Tegucigalpa.

Quan em vaig establir a San Pedro Sula tenia 17 anys, estava a punt de fer-ne 18, i vaig començar a treballar per a una gran multinacional. Vaig estar en aquesta empresa uns deu anys. Durant tot aquest temps vaig estar vivint amb la meva germana. Fins i tot ens vam poder fer la nostra pròpia casa. En aquella època ja tenia 27 anys i vaig conèixer la meva parella. Hem tingut dues nenes. Vam ser feliços tres anys, després van aparèixer tots els problemes. No hem tingut una relació gaire estable. Sempre he volgut tirar endavant, sempre he volgut aconseguir els meus objectius i sempre he somiat tenir el meu propi negoci. El problema rau en el fet que al nostre país es viu una situació molt complicada. Si tens 35 anys o més, és molt difícil trobar feina. No et volen. Quan vaig tenir la meva primera filla vaig haver de deixar la feina. Aquella època va ser molt complicada; a casa només treballava la meva parella i teníem molts problemes. Anys després, ell va marxar als Estats Units a la recerca d’un futur millor per a la nostra família. Hi va estar dos anys. Mentrestant, jo vaig quedar sola amb la meva filla i embarassada. Durant aquesta època, les meves filles i jo vam anar tirant gràcies als meus estalvis –ell també m’havia deixat alguna cosa– i entre uns i altres vam anar tirant. Quan la meva parella va tornar, la filla petita ja tenia dos anys. Va tornar a Hondures perquè el van deportar. Un cop establert es va posar a treballar, però el seu comportament no era l’adequat, va tenir actes que em van fer mal. Anys més tard vam decidir anar a viure a una casa que tenia la família de la meva parella a la muntanya, concretament al poble de Taulabé. Allà cultivàvem l’hort, les fruites, les verdures... però va arribar un moment en què vaig sentir que allà no era el meu lloc. Hi vam estar uns dos anys, teníem una finca de cafè i crèiem que podríem treballar bé, teníem animals... però va venir una baixada i van començar a pagar molt malament el cafè, molt barat… Tot això em va fer veure que no ens hi podíem quedar.

En aquell moment vaig decidir que jo havia de marxar del meu país. Volia anar a treballar a un altre lloc. Ho vaig intentar a Hondures, però les empreses ja no m’acceptaven i això em va doldre molt. Sentia que jo no podia evolucionar... No m’agrada estar sense fer res, i va ser quan vaig prendre la decisió de venir aquí jo sola. La meva família ho va entendre i ho va acceptar.

Vaig venir per provar sort. En aquell moment no tenia feina, però sí on viure; em vaig establir a Salt en un pis compartit. Aquí tenia una coneguda d’una veïna, que em va ajudar. Vaig arribar l’octubre del 2017, no vaig trobar feina de seguida, això costa, s’ha de buscar molt i vaig passar dos mesos sense poder treballar. La noia que em llogava l’habitació va ser molt considerada i bona persona i em va permetre estar al pis igualment, pensa que no li podia pagar les despeses. Per sort, m’anava sortint alguna feineta, però em pagaven molt poc. Em va costar tirar endavant, però sis mesos després d’establir-me aquí, vaig trobar feina en un bar. A més a més, durant el cap de setmana cuidava una senyora gran.

Aquí vaig estar sola dos anys. Durant aquest temps la relació amb la meva parella es va refredar. Vam perdre pràcticament la comunicació, hi va haver coses que no em van agradar... Passat un temps, ell es va posar en contacte amb mi perquè volia tirar endavant la nostra família, volia que estiguéssim tots junts... i bé, vaig acceptar i ho vam tornar a intentar. En aquell moment ell va decidir venir a viure aquí amb mi. Les nenes es van quedar amb la meva germana. Vam estar tres anys junts. Va ser una època molt difícil per a ell, ja que només treballava jo. Jo ho feia per les meves filles i per mantenir-nos a nosaltres dos, perquè, com t’he comentat, li va ser molt difícil entrar en el món laboral, va trigar tres anys. Les coses amb ell no han acabat de funcionar, jo creia que la relació anava bé, però m’he adonat que no era així. Vinc d’una família excepcional, que sempre ha prioritzat la importància de la unitat familiar i ha demostrat un amor profund cap als seus fills. Estic immensament agraïda als meus pares per haver-me inculcat aquestes valuoses creences i principis. Per tant, per a mi, en primer lloc sempre hi ha les meves filles. A finals del desembre passat per fi les vaig poder portar! Ja són amb mi. Vaig treballar molt i vaig estalviar tot el que vaig poder per portar-les. És per això que em vaig endinsar en el món de l’hostaleria, però tenia molt clar que, si aconseguia portar aquí les meves filles, jo no podia treballar d’interna en un hotel, elles em necessiten.

En aquell moment ja havia fet les gestions per formar part del Programa Treball i Formació-Línia ACOL, que és una ajuda per obtenir una autorització de residència temporal per circumstàncies excepcionals d’arrelament social i poder obtenir un contracte de treball; en definitiva, es contribueix a la inserció sociolaboral, i em van acceptar la sol·licitud. Així doncs, vaig començar a treballar a la botiga Moda Re- de Girona, soc allà des del novembre del 2022. És una molt bona oportunitat per a mi; a més, puc passar més temps amb les meves filles, tinc dos dies festius... i treballant en l’hostaleria no hauria sigut el mateix, allà tenia un festiu cada quinze dies.

És la botiga de roba de Càritas Girona, gestionada per la cooperativa Avancem Santa Clara. D’una banda, ven roba de segona mà per allargar la vida útil d’aquestes peces de vestir i, de l’altra, proporciona feina amb condicions laborals dignes a persones en risc d’exclusió. Com és el meu cas. Oferir un molt bon producte a un preu assequible i inserir laboralment persones vulnerables, sobretot dones. No fa ni una setmana que hem inaugurat una botiga a Girona, la podeu trobar al passeig d’Olot número 24. Vaig conèixer la Ivon, què és la persona que està al capdavant de la gestió de la botiga Moda Re-, i ella va veure quina era la meva situació, em va parlar del projecte i em va enumerar els passos que havia de seguir per poder-ne formar part. A mi em va interessar molt, jo en aquell moment no tenia ni l’opció de regularitzar la meva situació ni sabia on ho havia de fer o on ho podia fer. Necessitava un contracte i jo ja treballava en un bar, des de feia molt de temps, on m’haurien pogut fer els papers, però no va ser així. Entenc que era un bar molt petit i no tenien facilitat econòmica... Jo hi vaig estar treballant quatre anys, els responsables estaven molt contents amb la meva feina. En aquell moment no estava bé, i jo amb la Ivon i amb el grup de dones en parlava i ho veia clar. I va arribar el dia en què em vaig endinsar en el projecte i vaig començar a fer les gestions per formar-ne part. No estava segura que em sortís l’oportunitat de treballar a Moda Re-. Del bar vaig passar a l’hotel de l’Estartit. Quan estava treballant a l’hotel, em van avisar que la meva sol·licitud havia estat acceptada i havia de passar per un procés que requeria deixar la feina de l’Estartit i no sabia si fer-ho o no, però vaig provar sort. Estic contenta de treballar a Moda Re-, però d’aquí a poc temps se m’acaba el contracte. Tinc l’esperança de continuar i tirar endavant, trobar una feina; sempre penso de manera positiva i alguna cosa em sortirà. Càritas també m’ha ajudat en les gestions administratives. Ara ja tinc regularitzada la meva situació. I les meves filles estan en procés. El meu objectiu és treballar, m’agradaria molt estar en una botiga. Quan era més jove em vaig plantejar obrir-ne una, però no vaig poder. Si no aconsegueixo feina en una botiga, no passa res, el que vull és treballar. Espero que el meu testimoni serveixi perquè la gent que veu el seu futur una mica fosc pugui veure que les coses bones, tard o d’hora, acaben succeint.