Va passar tot molt ràpid. Estàvem dinant a la plaça, una paella popular, quan algú va cridar que venien. Una quarantena de guàrdies civils contra unes 30 o 40 persones que seríem nosaltres. Almenys vam poder amagar l’urna bona i preparar-ne una de dolenta, amb sobres buits a dins, que es van endur. Hi havia tensió, però aixecàvem braços en senyal de pau, i l’única resposta van ser els cops de porra i les ruixades amb esprai, documentades amb imatges.

Sí, em van deixar ben xop, i em costava respirar, com a altres persones. Estàvem ajudant la gent que havia rebut més I un mosso d’esquadra va ser qui em va dir que notava olor de gas pebre, que m’havien ben ruixat. Em vaig haver de dutxar amb molta cura amb els cabells, per no agreujar el mal als ulls. L’endemà em van diagnosticar, a més de les lesions, estrès posttraumàtic.

Com ja va dir als polítics una represaliada, l’activista Carla Costa [sentenciada per haver-se manifestat en el tall del TAV a Girona després de la sentència del procés], “ens heu deixat sols”. Jo, més que represaliat, soc víctima, com moltes altres persones. Crec que ens hem de mantenir ferms, reclamant justícia, però és només la meva opinió personal.

Fa por que els partits independentistes s’acabin venent el vot al PSOE a preu molt baix. Però espero que no passi. Els agents que van agredir els votants van desobeir una instrucció judicial que manava que es fes un ús proporcional de la força. Cas omís, i penso que això és un delicte gros contra ciutadans pacífics. Però ja ens va passar el 1978, quan els feixistes, que són els mateixos que ara, van rebre una amnistia que no es mereixien. I dels casos que s’han reobert del franquisme, no ha estat pas a Espanya, sinó a l’Argentina. I això hauria d’avergonyir molts espanyols.

Vam rebre fort uns set o vuit, sobretot també contusions. En aquell moment no teníem por, però ara, passat tant de temps i veient-ho tot plegat, no sé si és por. Costa parlar-ne en públic.

Sí, és el que pretenia l’Estat. I als polítics d’aquí els ha faltat decisió, coherència i honestedat. Amb l’amnistia, o amb una mala amnistia, no en farem prou.

Sí, i per part de la policia catalana. Ens van venir un altre cop al poble a arrencar estelades, fins i tot amb estris, de matinada, i van amenaçar un veí que va sortir a preguntar què estava passant. Però els Mossos ni tan sols van venir, i el veí no va voler denunciar, per por. Vaig consultar una patrulla dels Mossos, dies després, i em van dir que presentés un VAR-24, un full de reclamacions del cos, i ja n’he presentat dos, a banda d’incomptables queixes telefòniques, presencials i a Mollet. He aportat fins i tot fotos i vídeos. Però responen amb evasives, i no passa res. Si no ets espanyolista, no et fan cas.

Una altra agent em va admetre que ella anava a manifestacions independentistes, però que estaven envoltats d’espanyolistes, amb molts agents provinents d’altres cossos. Consignes de mirar cap a una altra banda, i si a Girona estem així, imagina’t a Barcelona o altres zones. Aquí, recentment, en la manifestació contra la monarquia ens vam trobar amb un mosso reduint un manifestant posant-li el genoll al coll, com en George Floyd, aquell noi negre que van matar als EUA. I barregen agents identificats i d’altres sense identificació. Els vam requerir, però encara riuen.

Sí, però soc optimista, perquè la gent hi continua sent. No conec cap independentista que s’hagi tornat unionista, i sí a l’inrevés. El mandat de l’1-O continua vigent, a parer meu.