La ruptura d’un miratge. Milions d’israelians es van despertar ahir en un país d’aparença feble que no s’assembla al que les seves autoritats deien liderar. Era el dia en què es complien cinquanta anys de la guerra del Yom Kippur, en què Síria i Egipte van assaltar per sorpresa l’estat jueu. Aquell trauma col·lectiu, amb gairebé 2.700 soldats israelians morts, dura fins als nostres dies. Els fets d’ahir, que molts israelians veuen com un dels pitjors dies en la història del país, amenacen de convertir-se en una negra fita similar.

Els militants d’Al-Qassam, l’ala militar de Hamas, van entrar per sorpresa a Israel per terra, mar i aire. Van prendre el control de la comissaria de la ciutat de Sederot i el control del pànic israelià. Acabarien establint el domini sobre comunitats israelianes del sud del país, des d’on sortien crides de socors de ciutadans que es veien presos o acarnissats. Anit hi havia constància del segrest de dotzenes de persones que acabarien captives a la franja de Gaza, així com de l’assassinat d’unes 250 persones a mans dels assaltants palestins.

L’operació ha hagut de requerir mesos de preparació. No haver detectat la cocció d’un atac d’aquesta magnitud des d’un territori que controla per terra, mar i aire deixa en entredit les capacitats de l’estat d’Israel, i tomba la percepció d’invencibilitat. El primer ministre Benjamin Netanyahu va assegurar que Israel acabaria “guanyant aquesta guerra” i que la seva resposta seria inèdita en la història. El primer ministre també va proposar un govern d’unitat nacional a Benny Gantz –antic ministre de Defensa– i al líder de l’oposició Yair Lapid. El ministre de Seguretat Nacional, el supremacista Itamar Ben-Gvir, va declarar l’emergència civil, atorgant a la policia la capacitat d’imposar tocs de queda i d’utilitzar vehicles i d’armes que siguin propietat dels ciutadans.

La resposta israeliana a la franja de Gaza està sent dura. Els míssils contra el territori més densament poblat del món van deixar 232 assassinats en poques hores. Els hospitals, que no donaven l’abast, demanaven als ferits menys greus que marxessin a casa. El dany també és material. L’enderrocament del segon edifici residencial més gran de l’enclavament, amb més de 100 apartaments, deixa sense casa centenars de persones, que havien abandonat la residència resignats després de rebre l’avís de les autoritats israelianes.

Analistes remarquen que l’assalt palestí arriba després de crims impunes contra els palestins sobre els quals ningú confia que es faci justícia, com ara les operacions militars i mortals contra camps de refugiats a Cisjordània, les invasions intimidatòries dels colons amb el suport de l’exèrcit contra municipis palestins o l’increment en els assassinats contra població ocupada a Cisjordània.

Hamas ha cridat els seus aliats, com ara la milícia libanesa Hezbollah, a unir-se en l’ofensiva contra Israel. Es fa difícil d’imaginar que el grup patrocinat per l’Iran s’hi sumi. Un atac posaria en risc el Líban sencer en un país on no tothom sent que aquesta sigui la seva guerra. Però la Palestina històrica es troba en un terreny desconegut on ningú està fora de perill, i on les prediccions que es poden fer són nefastes.