La nostra música és un reflex de la zona on hem viscut. Vam començar la banda a Tucson, Arizona, al desert de Sonora. Aquesta àrea és una combinació de moltes cultures i al llarg dels anys no només hem abraçat alguns dels seus estils i instruments, sinó que hem ampliat la nostra idea de la frontera d’una manera positiva i cultural. El mirador és una carta d’amor a Tucson i la mentalitat oberta de la comunitat que ens ha acollit durant 25 anys.

La frontera representa un lloc on es troben persones i idees, un lloc on hi ha esperança.

Construir un mur i no fer res pel que fa a la política d’immigració no ajudarà en els reptes a què s’enfronta el govern. Hi ha més qüestions més enllà de la immigració i un mur que també cal abordar. No és una solució senzilla ni fàcil, però sens dubte és una preocupació creixent que cal no menysprear.

Sí, ho és. Va ser el resultat de tornar a Tucson per gravar amb la idea d’abraçar les cançons d’influències més llatines que interpretem en la gira i aportar aquesta energia del directe al disc. A més dels membres de la banda com Jacob i Sergio que parlen castellà amb fluïdesa, vam demanar als nostres amics Jairo Zavala, Gaby Moreno i Camilo Lara que col·laboressin amb nosaltres en español.

L’àlbum i la cançó parlen de perspectives i de com ens hem d’endinsar en nosaltres mateixos i exteriorment al món per aprendre i créixer. Sortint de la pandèmia, volíem tractar temes universals de salut emocional, social i ambiental amb els ritmes de la música per oferir a la gent un suport més positiu i edificant. La vida tracta d’equilibri i la nostra banda adopta aquesta estètica de ser un col·lectiu de gènere multicultural.

De vegades. M’identifico amb aquesta descripció, però al mateix temps als Estats Units potser no se’ns veu semblants a altres artistes americans. No em preocupa ni passo gaire temps pensant-hi. Simplement intento ser jo i procurem permetre’ns com a banda continuar provant nous estils i sons.

Serem sis músics a l’escenari amb convidats ocasionals com Jairo Zavala, Amparo Sánchez i Raul Márquez que tenen previst acompanyar-nos aquí i allà. La llista d’instrumentació és llarga: moltes guitarres, bateria, baix, dues trompetes, vibràfon, samples, teclats, acordió, i molta veu en anglès i espanyol.

Intento sortir al matí per passejar per les ciutats que visitem. Trobar un antic cafè o museus, així com comprar alguna cosa per a la meva família són algunes de les coses que més m’agrada fer. Al final de la nit, m’encanta conèixer gent i escoltar les històries de la seva vida i compartir aquesta energia que només pot aportar un espectacle en directe.

Actuarem amb l’Orquestra Simfònica de Tucson al Linda Ronstadt Music Hall al gener i després farem una gira per Austràlia i Nova Zelanda al febrer. Quan tornem, començarem a escriure i gravar música nova.

Hem treballat només amb segells independents durant la nostra carrera, i a Europa fa 25 anys que treballem amb City Slang Records! El negoci de la música ha canviat molt i, per descomptat, la tecnologia està avançant. Molts artistes independents han d’aprendre maneres més creatives de mantenir els seus projectes en marxa. Hi ha cicles i estils que tornen, com l’estima pels discos de vinil i les cintes de casset. Potser els CD seran els pròxims a ser reivindicats per les generacions més joves, o potser no. Una cosa és segura: sempre hi haurà gent cantant i fent música, i públic que vulgui experimentar aquesta energia en persona.