Què hauríem dit des de la nostra privilegiada atalaia del món occidental, si Putin hagués reclamat el desplaçament massiu de la meitat de la població civil d’Ucraïna, en poc més de 48 hores, d’un extrem a l’altre del país, després d’haver arrasat pobles i ciutats amb bombardejos massius, després d’haver deixat la població civil sense aigua, llum, aliments, sense disposar d’una ruta garantida per la qual desplaçar-se i sense possibilitat de creuar cap frontera? I, encara més, i si tot això s’hagués dut a terme contra un adversari que no disposa d’exèrcit regular perquè tampoc disposa d’estat? Hauríem parlat de tribunals internacionals per jutjar invasions, crims de guerra o, fins i tot, deportacions?

Podem pensar que Putin ja ha generat algunes d’aquestes situacions. Netanyahu, totes. Certament, les accions terroristes de Hamàs han estat totalment fora de lloc. Són totalment reprovables i, alhora, cal denunciar els assassinats comesos el 7 d’octubre dels ciutadans israelians, del primer a l’últim. Netanyahu, com Putin, ha esgrimit la seguretat nacional per justificar la guerra. I té raó. El terrorisme ha actuat, i no per primera vegada, contra Israel. Ara bé, Netanyahu evita anar al moll de l’os, perquè això li faria perdre el relat: 1948.

El pla de repartició de la regió de Palestina, després d’anys d’ocupació imperial britànica –no ho oblidem–, va passar per una ONU dominada pels Estats Units i la desapareguda Unió Soviètica. Reparar la població jueva pel drama que va patir en la Segona Guerra Mundial se sumava a les ànsies de les dues potències per obtenir aliats en plena guerra freda. Truman i Stalin van apostar per cedir cap al 50% de la superfície de la regió a aquells que representaven poc més del 30% dels habitants i no arribaven ni al 30% de la propietat de les terres. I això va implicar que els àrabs palestins es quedessin no només sols, sinó havent d’afrontar l’imperialisme dels mateixos estats àrabs que volien annexionar-se la regió tal qual. Truman va tirar de la manta. En un context de cursa per a eleccions presidencials als EUA, on la població jueva nord-americana tenia un pes qualitatiu, va donar suport al naixement unilateral de l’estat d’Israel, saltant-se la legislació internacional que els mateixos EUA havien promocionat. Resultat: guerres i més guerres, pèrdua i fragmentació del territori per part àrab palestina i augment de la capacitat militar d’Israel via l’Oncle Sam. I tot això sense que existís Hamàs. La cirereta al pastís: les colònies jueves, il·legals segons la legislació internacional però amb el suport de l’aparell estatal israelià. Desesperació per a molts àrabs palestins, que ha portat a opcions com la de Hamàs.

Solució? Sens dubte, disposar de dos estats i reconeixement mutu. Però això no és garantia d’immunitat.

A Ucraïna ja ho hem vist. En qualsevol cas, Putin sap que la guerra de Gaza juga al seu favor. L’Oncle Sam i seguidors han hagut de posar la seva atenció en un segon focus bèl·lic. Ucraïna i la capacitat del seu exèrcit –professional– ja no tenen l’exclusiva. I això se suma al fracàs de la contraofensiva ucraïnesa d’aquest estiu, que, tot s’ha de dir, ha estat acompanyada també d’una gestió militar russa molt més acurada i eficient del que ens volien fer creure des de la nostra atalaia.

Per cert, Biden té eleccions el 2024. No sembla que això hagi d’ajudar gaire els habitants de la franja de Gaza. Això si queda Franja. I Putin apostarà pel candidat republicà? Netanyahu, en canvi, sap que tant republicans com demòcrates el beneiran.