Era la tia del meu marit Arash, la germana del seu pare. Però no formava part d’aquest grup de deu que van ser penjades a la forca el 18 de juny i que va commocionar tothom. A ella la van detenir, empresonar i matar abans, el 13 de març anterior, del mateix 1983. Es deia Tuba Zaerpur i va ser la primera dona bahá’í executada pel règim. Era una professora de secundària molt activa i reivindicativa que defensava l’educació de les noies joves. Volia que continuessin estudiant a la universitat, i a la família expliquen que quan veia una alumna destacada que realment brillava anava a casa dels seus pares a parlar-hi perquè la deixessin continuar formant-se. Es diu, fins i tot, que va arribar a pagar de la seva butxaca els estudis a algunes noies que tenien molt de futur però que la seva família no es podia permetre pagar-los. Això al règim no li agradava, i la van agafar. A partir d’ella, ja no van parar. A la presó va coincidir amb Olya Roohizadegan.

Olya Roohizadegan estava empresonada amb les deu dones que van executar i encara ningú no sap per què la van deixar anar. És l’autora del llibre La historia de Olya, un llibre terrible amb el seu testimoni directe dels incendis a cases, la violència a mans de multituds, les detencions en massa, els segrestos, les tortures, les execucions sumàries que van tenir lloc a principi de la dècada del 1980 a l’Iran en contra dels bahá’ís. Sortida de la presó, es va dedicar a recórrer el món per explicar la història, què estava passant.

Fa quatre dècades, va ser quan va començar la revolució islàmica. La meva família i jo, que encara era una nena, vivíem a l’Iran quan hi va haver les revoltes, a què la majoria, enganyada, com es va veure després, va donar suport. Es va enderrocar el xa de Pèrsia i va pujar l’aiatol·là Khomeini, que va instaurar una teocràcia, un règim islamista del terror. Quan feia dos anys que havia pujat Khomeini i ja es començava a veure com anava la cosa, a la meva mare, que era mestra i per tant funcionària, la van expulsar de la feina per ser bahá’í. Al meu pare, que era empresari, li van cremar l’empresa. L’incendi el va provocar la gent del carrer, influenciada i provocada pel clergat islàmic, que demonitzava els bahá’ís i deia que se’ls havia de fer fora perquè eren heretges i pecadors. Els meus pares amb els meus germans i jo, que era molt petita, vam marxar de l’Iran i vam venir a Barcelona, en principi per un temps.

Per motius de feina, el meu pare hi havia vingut i li va agradar molt. I veus aquí que instal·lats a la ciutat les notícies que ens arribaven de l’Iran eren terribles. Ens va arribar la notícia que buscaven tant la meva mare com el meu pare, i la família que s’havia quedat allà ens va advertir que si tornàvem segurament no passaríem de l’aeroport. Els meus pares van decidir quedar-se aquí i començar una nova vida. Només feia dos anys de la revolució, però el vel ja era obligatori a l’Iran per a totes les dones, que s’anaven quedant sense drets. I, de nou, es van intensificar les persecucions contra els bahá’ís, a qui no toleren.

Comencen les persecucions. Els agafen, els empresonen, si són funcionaris els fan fora de la feina, expulsen els estudiants de les universitats, a les presons se’ls tortura i executa pel sol fet de ser d’una religió que no és la imposada pel règim... Aquestes deu dones que ara volem recordar van ser les primeres que el règim va executar en grup per ser bahá’ís. Tot i que n’hi havia dues de 40 anys, la majoria eren molt joves, al voltant dels 20 anys. La més petita tenia només 16 anys. No van ser les úniques a ser executades, però la seva mort va ser un xoc molt gran. La campanya que fem ara, La nostra història és una, agafa el cas d’aquestes deu dones perquè també es pot lligar amb el que està passat en l’actualitat, la brutalitat i el terror contra totes les dones iranianes, totes, i de molts homes també, arran del crim per part de la policia, el 2022, de Mahsa Amini.

Tot el moviment en contra d’aquell crim i contra el règim ha donat visibilitat al que està passant al meu país. Nosaltres, els iranians, ja sabem des de fa quaranta anys el que passa allà, potser també ho sabia la gent que hi estigui vinculada més de prop o que hi tingui família, però ara ja ho sap tothom. El món no coneixia què estava passant; potser en tenia una idea molt abstracta, molt general. Tot el moviment que hi ha hagut aquest últim any ha donat visibilitat al que està fent aquest règim terrible. Ara, ja no només es tracta d’ un grup de persones, com els bahá’ís, que estem en la diàspora, a l’exili, que sabem què està passant allà; ara és el món sencer que mira cap a l’Iran. Però la gent ha de saber que això no està passant només ara; fa molts anys que passa i que les dones viuen en aquesta situació d’opressió, que és una situació que malauradament també passa en molts d’altres països. Hi ha hagut moltíssimes dones que han lluitat, que han reivindicat, que han demanat els drets bàsics i la igualtat. Aleshores, aquestes noies que van ser executades simbolitzen i inspiren moltes d’altres del moviment actual. Les dones d’ara miren el que les seves mares, les seves àvies van haver de lluitar i han lluitat al llarg dels darrers quaranta anys.

Sí, sí, totes. Les deu que van executar eren bahá’ís. Quan les van matar, tot just feia dos anys que havia pujat Khomeini al poder i encara no havia donat temps a saber ben bé de quin règim estàvem parlant. La gent encara no sabia què passava. Elles són un símbol que inspira tot el moviment de reivindicació d’igualtat, de drets humans.

I tant, totes les dones, fossin o no musulmanes. A l’Iran, l’opció de posar-se o no el vel no va existir des del principi de l’arribada dels clergues al poder, va ser una imposició. I el vel és només un símbol del que està passant, perquè hi ha moltes més coses. No és només la vestimenta el que allà les dones no poden decidir. No poden decidir sobre el seu futur, sobre els seus fills... Per a qualsevol cosa, han d’estar supervisades per un home.

Aquest és el retret de molts iranians i, suposo, el de moltes altres víctimes d’altres països que també viuen en situacions extremes. Com és que ningú no ens defensa? Com és que ningú no fa res? Com és que ningú no alça la veu?

No s’ha fet res, però sí que ha suposat un punt d’inflexió, perquè abans era invisible i ara el que passa allà se sap. Ara, tothom ho ha vist. Ara, hem de veure com es vol posicionar el món sencer, perquè saber-se, ja se sap. I el món sencer qui són? Nosaltres, la gent, o els governants? Crec que som tots, cadascú des de la seva posició i rol. Els darrers quaranta anys i pel que fa als bahá’ís, sí que hi ha hagut posicionament institucional. De fet, estem convençuts que si no hagués estat per la pressió internacional la situació dels bahá’ís encara hauria estat molt més terrible. Però és evident que no ha estat suficient: una cosa és que es demani que es respectin els drets humans, que no es maltracti la població, que les dones puguin tenir igualtat amb els homes, i una altra cosa és que realment es facin accions per poder influir en aquests països. Hi ha moltes coses que es podien fer i no s’han fet, per motius econòmics o els que siguin, però ara ja ningú no pot dir que no ho sap.

Les dones bahá’ís viuen la mateixa situació que les altres dones: opressió, absoluta transgressió dels seus drets més bàsics. Aquí, hi ha l’efecte acumulació: si ets dona, vius aquesta situació, però si ets dona i, a més a més, ets bahá’í, la repressió és doble. Les dones bahá’ís ni consten, és com si no existissin i no tenen cap dret. La comunitat bahá’í continua sent perseguida, anant a la presó i a la tortura. Els bahà’ís no poden anar a la universitat, no poden ser funcionaris, fins i tot a l’escola primària es maltracta els infants que són bahá’ís. Ho explica l’Olya en el seu llibre: en el moment que la van empresonar, tenia un nen de 3 anys i van expulsar el nen de la llar d’infants. Un nen de tres anys! Fins aquí arribava l’aversió que el règim islàmic havia traslladat a la població en contra dels bahá’ís.

La gent ens tenia por, de tan malament com ens havia pintat el règim, com si tinguéssim banyes i cua, com si fóssim el dimoni. Ara en diríem notícies falses (fake news). Els últims anys, hi ha hagut tantes notícies falses contra els bahá’ís! Però ara ha passat una cosa: una gran part de la població iraniana ja veu que els bahá’ís, que som la minoria més nombrosa, som normals; ja ens ha anat coneixent i familiaritzant-se amb nosaltres. I ara ens diuen: “Com és que no sabíem tot això? Com és que ens han explicat totes aquestes coses contra vosaltres i no són certes?” Perquè va ser el poble el que ens reprimia atiats pel règim. I ens diuen: “Com és que no dieu res?” Com que no diem res? No fem altra cosa des de fa quaranta anys!

És una de les raons principals. El principi d’igualtat és un dels més importants de la fe bahá’í, i això, evidentment, és una amenaça per a l’statu quo del règim. Si hi afegim que no tenim institucions eclesiàstiques, que les nostres institucions s’escullen democràticament entre tots els bahá’ís que formen part de la comunitat... Amb tot això, a un règim que és una teocràcia i que està sustentat per càrrecs religiosos evidentment li fem por.