Educació
GEMMA BOIX
MESTRA, PRESIDENTA DE CÀRITAS A SALT
“Conviure i educar-se entre cultures no té preu”
“Hem de poder parlar dels biaixos racistes en la tria d’escola per als nostres fills”
“L’ha de resoldre qui té eines i autoritat per fer-ho”
“Requereix una intervenció global, de país”
Implicació.
Sent presidenta de Càritas de Salt, se li ha accentuat el compromís social que duia en els gens. La Farga ha estat un estímul. Ara batalla per racionalitzar normes absurdes que pretenen complicar la vida de la gent. Està a favor dels ajuntaments que fan polítiques socials a cara descoberta, sense pensar en els rèdits. Participa en la vida de Salt i li interessa el moviment polític. Insisteix que per la mescla de cultures cal temps, però que el progrés és imparable.
L’aprenentatge no és possible sense les condicions bàsiques de vida garantides: habitatge, salut...
Convé potenciar polítiques en què la justícia social sigui el centre del debat
La Farga ha estat sempre un espai d’assaig de moltes iniciatives, algunes de ben reeixides
L’escola pública La Farga, de Salt, la més antiga del municipi, celebra aquest any el cinquantè aniversari. Gemma Boix hi ha treballat 30 anys com a mestra, dels quals nou com a directora i un de cap d’estudis. Parlem amb ella perquè ens expliqui la idiosincràsia d’un centre educatiu emblemàtic, que ha tingut un paper rellevant en l’educació de la ciutadania de Salt. Amb ella, saltenca des de ben petita, parlarem també de les característiques especials de la població, que celebra justament enguany els 40 anys de la seva independència de Girona.
A La Farga hi ha hagut èpoques diferents.
Els alumnes han anat canviant, com també ha anat canviat la població saltenca. Es va inaugurar el 1973, amb el nom imposat de Menéndez Pidal. En aquells moments, acollia bona part de la població arribada de la resta de la península, i també nens i nenes de famílies saltenques de sempre.
El 1983 l’escola ja es deia La Farga i Salt va estrenar independència.
Totes dues fites van ser molt celebrades. I Salt va tenir un primer ajuntament amb sensibilitat cap a la cultura i cap a l’educació, que pretenia revertir allò de ser perifèria. Però Salt no va parar de créixer de pressa. I La Farga, que era l’escola més gran, continuava essent, de manera molt majoritària, la que absorbia el gruix més important de la població escolar que just acabava d’arribar al municipi.
Es valorava això des de l’administració?
El Departament d’Ensenyament, als vuitanta, la va declarar d’“acció especial”. Segurament la necessitat ens va obligar a anomenar-la així, ja que era la manera de rebre alguna ajuda més per afrontar la complexitat.
Amb totes les dificultats, La Farga va ser una escola premiada (tres premis Baldiri Reixac i un premi Paco Candel...).
La conseqüència positiva dels premis era guanyar en visibilitat, tant de la feina que es duia a terme com de la problemàtica que es vivia pel fet de ser una escola cada vegada més guetitzada.
La Farga, malgrat tot, té fama de ser una escola innovadora...
Ha estat sempre un espai d’assaig de moltes iniciatives, algunes de ben reeixides. I hi ha hagut, sobretot, una evolució clara en la consciència plena del professorat en relació amb les necessitats de l’alumnat. Ara, com mai, també per formació. Aquest ha estat un guany progressiu, això no s’assoleix d’un dia per l’altre.
L’oferta educativa de l’escola té molta qualitat. Com s’explica que els saltencs i les saltenques de tota la vida no hi confiïn per a l’educació dels seus fills?
La resposta no és simple. Com tries l’escola per als teus fills? Penso que sobretot es fa per raons d’afinitats, els portem allà on pensem que els nostres fills podran estar amb altres nens i nenes amb els mateixos referents culturals que ells. Per això, La Farga no és mai l’opció.
El racisme podria ser una raó per no escollir escoles amb molta població nouvinguda?
Pot haver-hi connotacions racistes en evitar-les, no ho negaria. Amb tot, el que abunda és una por al desconegut, preferim entorns d’iguals, allò que deia abans de les afinitats. Em sembla que és un tema que convé treballar amb tota la població, perquè en tenim, de comportaments racistes, sens dubte, sovint inconscients, que també convé fer aflorar. N’hem de poder parlar, dels biaixos racistes en la tria de l’escola per als nostres fills.
Es diu també que una de les raons per les quals la gent no vol portar els fills a les escoles amb molta immigració és perquè baixa el nivell dels aprenentatges.
No ho comparteixo de cap manera i els resultats ho demostren. El que no pot garantir La Farga, ni cap escola, és assumir sola el pes de la responsabilitat d’aconseguir un objectiu. Però quan la família acompanya i hi ha un interès real i compartit per l’aprenentatge acadèmic, aquest es produeix sense cap mena de dubte. Ara, el context ideal per a l’educació i l’aprenentatge és el de la màxima diversitat, i no el tenim, a La Farga.
A una família, què li pot oferir La Farga que la faci una escola prou atractiva?
La Farga procura estimular totes les dimensions de la persona. Per això s’insisteix en l’educació artística, per anar més enllà de treballar el cap. L’art incorpora també el cos i totes les sensibilitats que l’acompanyen. Es pensa en el nen i la nena en la seva globalitat com a persones, es pensa en l’alumne, però també en el fill, en el germà, en el ciutadà. D’altra banda, conviure i educar-se entre cultures no té preu.
En escoles com La Farga, sovint es planteja un dilema: centrar-se més en l’acompanyament emocional, per mirar de compensar les mancances en aquests nivells, o decantar-se cap a l’exigència acadèmica, per poder oferir millors oportunitats de futur?
S’ha de procurar l’equilibri, però l’escola té uns límits d’intervenció clars. Vull dir que hi ha unes condicions bàsiques que l’administració (així, en genèric) hauria de poder garantir per a tothom: tenir un habitatge habitable, l’accés a la sanitat pública garantida, i un lloc de treball digne. Són les condicions mínimes per poder aprendre i per no estar enfadat amb el món. I que es tinguin no és responsabilitat dels mestres ni de les escoles.
La segregació, la distribució desigual de l’alumnat més vulnerable entre les escoles, s’ha situat en el centre del debat a Salt. Se li acut alguna actuació concreta que pogués servir per millorar la situació?
Per reduir la segregació cal recórrer a propostes concretes per fer-ho, ja estudiades, i actuar amb determinació. I que això ho facin el Departament d’Educació i l’Ajuntament, que són els que tenen les eines i l’autoritat per fer-ho. Dit això, tot el que fos cohesionar els centres educatius, tots, a mi em semblaria una bona idea. Fer formacions conjuntes, compartir experiències i dificultats i engegar projectes comuns podria suposar un punt d’inflexió.
Amb la immigració, a Salt li ha passat com a La Farga, se n’ha quedat un volum important, quan tots els pobles del voltant, al marge de Girona, en tenen quantitats molt assumibles. Es podia haver evitat aquesta situació?
Em sembla que es podia haver racionalitzat, tot plegat. Un cop assumida la manca de planificació i la incapacitat de previsió de l’administració, almenys s’haurien de considerar les necessitats que aquest fet crea i abocar a la població i al seu ajuntament els recursos que necessita. La situació de Salt requereix una intervenció de país, global, perquè les necessitats hi són en tots els àmbits: habitatge, salut, educació, lleure, serveis socials, comerç...
Cohesionar la població seria un objectiu?
Sí, és clar, però molt complex. Convé potenciar polítiques en què la justícia social sigui el centre del debat. Dignificar el dia a dia de tothom ha de ser la clau.
Podeu llegir l’entrevista sencera a ja.cat/experiencia-per-si-servis
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.