Quan vaig arribar a Lwiro n’hi havia 55 i ara ja en tenim 129. Aquest any, per exemple, n’han arribat dotze, però quinze casos més han hagut d’anar a d’altres santuaris del Congo, perquè ens estem quedant sense espai i no podem atendre tots els casos. Ara cada cop n’arriben amb més freqüència, i això és un símptoma que reflecteix el problema del que està passant a les selves d’aquesta regió de l’Àfrica Central.

El problema és la caça de ximpanzés per menjar-ne la carn. Hi ha caçadors furtius que busquen adults i els maten per vendre’n la carn. Si es troben cries, les intenten vendre com a mascotes, ja sigui a nivell local o internacional, intentant obtenir més diners de la cria viva que de la carn que en podrien treure. A més, el Congo és un país molt ric en minerals valuosos, i els miners treballen a la selva en unes condicions molt dolentes. També els han de caçar per poder menjar. I a això s’hi suma que també hi ha milícies amagades a la selva que fan el mateix. Tot plegat està amenaçant d’extinció l’espècie. A principis de segle a l’Àfrica hi havia un milió de ximpanzés i ara es calcula que estem per sota dels 300.000. Del ximpanzé de l’est, que és l’espècie que tenim nosaltres, només n’hi ha uns 37.000 en habitats salvatges. Són molt pocs i cada exemplar compta. Com diu la Jane Goodall, preocupant-te per un individu pots salvar tota l’espècie.

Exacte. Estan molt traumatitzats perquè ho recorden tot perfectament. Imagina’t ser amb la família a la selva en braços de la teva mare i que un caçador la dispari i caigueu a terra. El caçador t’arrenca dels seus braços i a ella la ven a trossets. A més del trauma, a vegades arriben desnodrits, amb ferides o amb infeccions...

La clau és que recuperin la figura de la mare que han perdut, així que per cada individu que arriba al centre ho donem tot, amb una implicació màxima per aportar la seguretat i l’amor que necessiten. Els fem de mare de substitució i passem les 24 hores amb ells durant uns quants dies, fins que veiem que hi ha una evolució. Un punt d’inflexió molt important és la primera rialla, quan tornen a jugar i riuen amb normalitat.

Sí, m’agrada fer-ho jo els primers dies per veure quins problemes tenen. Al principi és important que tinguin la seguretat d’una persona de referència i no canviïn molt de mans. Necessiten descansar, menjar, dormir i recuperar-se del trauma. També tenen capricis: a uns els agrada més la poma, a d’altres, les mandarines... i llavors n’hem de comprar més perquè se sentin ben cuidats.

A la Xina s’han documentat casos de nens abandonats que no han tingut contacte amb d’altres humans i se n’han fet estudis. Les conseqüències són les mateixes perquè, al capdavall, som iguals.

La meva feina és apassionant. Cada ximpanzé que salvem, veure com evolucionen després d’arribar destrossats, és allò que em manté al santuari. Perquè també hi ha la part dolenta de veure què esta passant amb les poblacions salvatges de ximpanzés i notar el seu patiment.

Total. Són els nostres cosins i són molt intel·ligents. Els falta parlar com nosaltres, però entre ells ho fan a la seva manera. Per sort, ara la majoria dels zoos europeus ja estan més conscienciats, tot i que encara n’hi ha algun que ens demana exemplars. Normalment el que fan es intercanviar exemplars entre ells i això fa que no hi hagi tants furtius. Però a la vegada hi ha l’emergència dels zoos de la Xina o l’Orient Mitjà i el fenomen de les xarxes socials, que és terrible. Els vídeos dels instagramers i influencers amb ximpanzés, mones i animals salvatges fan molt mal: promouen que molta gent en vulgui tenir un.

Moltíssim, hi ha molt tràfic d’animals per aquest motiu i em fa molta ràbia que per uns likes es pugui destrossar un animal. Meta hauria d’assumir responsabilitats i prohibir aquesta mena de continguts.

Un 80% dels individus arriben amb 2 o 3 anys i recuperats dels caçadors furtius, i també hi ha una part de mascotisme, gent que els va recollir de petits i els ha tingut a casa. Això és pura ignorància i caprici. Qui ho fa no és conscient del mal que està provocant. En Suena, per exemple, ens va arribar després d’estar catorze anys tancat sol en una gàbia. Aquest casos són els més complicats de rehabilitar, perquè havia viscut amb humans tota la seva vida i, al principi, ni tan sols reconeixia els altres ximpanzés com a iguals i, per tant, el procés de reintroducció és molt més llarg.

El contacte estret amb humans pot ser llarg, fins als quatre anys, i després a poc a poc es van independitzant fins a viure en un grup social de ximpanzés. Tenim quatre famílies en tancats electrificats independents i amb molta seguretat, perquè també s’ha de saber que són animals molt perillosos i et poden arribar a matar. Passen el dia en un tros de selva que tenim controlat i on els alimentem. L’últim menjar del dia és al dormitori del refugi, perquè passin la nit allà amb més seguretat.

Seria el nostre somni, però és un procés molt llarg i molt costós, i no tenim els fons ni els mitjans per fer-ho. Cal pensar que són exemplars que han estat separats de les seves famílies molt precoçment i no han pogut adquirir tots els coneixements necessaris per sobreviure a la selva. Per tant, ens tocaria a nosaltres ensenyar-los, per exemple, què poden menjar a cada època de l’any i com aconseguir-ho. No els podem deixar a la selva a la seva sort, caldria assegurar la zona amb uns tancats més grans i fer-ne un seguiment amb cuidadors, tenir-hi guardaparcs, comprar collarets amb GPS i, a banda, caldrien mesures de suport a la comunitat perquè els respectin i no els cacin.

Sí, des del principi, el 2006, que hem anat fent molt treball comunitari, perquè la conservació ha d’anar de bracet amb la comunitat, no se’n pot separar. Els beneficis directes són els llocs de treball del centre, que gairebé tots són locals, i a més cada setmana comprem uns 4.000 quilos d’aliments als cultivadors locals, que majoritàriament són dones. A més, fem treball de diferents tipus i darrerament ens hem centrat fins i tot en l’assistència psicològica.

Després de molts anys amb programes que oferien alternatives per obtenir recursos, com donar gallines o cabres, hem vist que moltes vegades això fallava perquè les persones també tenen molt esdeveniments traumàtics que venen del passat. Han patit guerres repetitives i quan una companya psicòloga va detectar aquest problema vam crear un centre per donar suport psicològic a la població.

És una història molt bonica. La segona guerra del Congo [1998-2003] va deixar uns cinc milions de morts, però també va afectar la vida salvatge. Els elefants de la zona van desaparèixer i els primats van quedar molt amenaçats. Dues institucions congoleses relacionades amb la ciència i la conservació de la natura van crear el centre per donar-los-hi refugi, pel fet que també eren víctimes de la guerra. Tot i que ells patien fam i moments molt crítics, van tenir la sensibilitat de recollir goril·les i ximpanzés i cuidar-los.

En el nostre cas cobrem una entrada simbòlica, de 30 euros, i és més una qüestió de sensibilització i educació que no pas econòmic. Cal que s’entengui que no són mascotes i que mereixen tot el nostre respecte. Ara bé, del goril·la de muntanya només en queden uns mil individus i s’està salvant gràcies al turisme. A Ruanda la gent paga 1.500 dòlars per veure’ls al seu hàbitat de manera controlada, a distància i amb mascareta per no transmetre’ls cap malaltia. I el govern, així com el Congo o Uganda, estan veient que si conserven l’espècie poden tenir un atractiu turístic que deixi molts diners al país. Espero que això pugui ajudar moltes espècies.