Fa uns dies, concretament el 16 d’octubre, vam celebrar al paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona els quaranta anys de la Fundació Bosch i Gimpera. Va ser el 10 de maig del 1983 quan la junta de govern de la Universitat de Barcelona va ratificar els acords previs referents a la creació d’una fundació cultural privada anomenada Fundació Bosch Gimpera- Fundació Privada i a la constitució provisional del patronat de la fundació. Era rector el Dr. Antoni M. Badia i Margarit. El 4 d’octubre del 1983 davant de notari es va fer la constitució formal. L’escriptura indicava: “La fundació tindrà per objecte promoure i fomentar principalment a l’àmbit de Catalunya la recerca científica en tots els àmbits relacionats amb l’activitat de la Universitat de Barcelona i al servei de la societat en què aquesta s’insereix així com estudis referits a la mateixa Universitat o d’interès específic per a ella.”

La creació va tenir el suport econòmic de les obres socials de les caixes d’estalvis de Barcelona, Caixa d’Estalvis de Catalunya i Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, que hi van aportar tres milions de pessetes.

Els documents fundacionals detallaven millor els objectius, els quals, durant aquests quaranta anys, han sofert algunes modificacions, com també s’han modificat l’estructura i composició del patronat. Amb tot, han estat adaptacions, s’han fet més moderns, però la fundació continua tenint un paper similar en l’organització i funcionament de la Universitat de Barcelona.

El rector que pocs anys després la va desenvolupar de manera brillant, el Dr. Josep M. Bricall, en l’acte commemoratiu, va dir que la universitat va aprofitar que l’aleshores acabada d’aprovar llei orgànica de reforma universitària (BOE, 1 de setembre del 1983) obria el camí a la transferència del coneixement a la societat per part del professorat universitari. Si no vaig errat, la Fundació Bosch i Gimpera va ser la primera oficina de transferència de tecnologia d’una universitat pública a l’Estat.

A banda de destacar el paper pioner de la Universitat de Barcelona –no és el meu objectiu aquí–, voldria fer un breu comentari i dues peticions sobre la transferència i la innovació de les institucions catalanes.

Catalunya dins del context europeu té una posició discreta, tot just ara entra en el grup de “strong innovators”, la segona divisió europea, sense que la millora assolida l’any passat superi percentualment la de Navarra i Madrid. Una vegada més assenyalaré que els indicadors en què obtenim millors resultats es relacionen amb les universitats i els centres de recerca, mentre que els altres dos sectors, empresa i administració, estan en situació més feble.

No hi ha dubte que els centres de transferència de tecnologia, i aquí destaco la Fundació Bosch i Gimpera, han tingut molt a veure en el dinamisme dels investigadors. Els centres de transferència han après, també. Avui, la garantia d’èxit quan es presenten projectes amb l’assessorament de professionals dels centres de transferència, és superior al que aconsegueixen els investigadors sols.

Crec, però, que ens hem de formular unes preguntes: fins on poden arribar les universitats i els centres de recerca? Han tocat sostre? Som lluny del cim? Què hi podem fer? Certament, en innovació i transferència som encara lluny d’altres països més avançats. La transferència que fem és amb empreses relativament petites i que no poden invertir molts recursos. Les grans empreses no hi són. No tenim gaires empreses de dimensions suficients, capaces de fer grans contractes. Actualment caldria actuar en dues vies. Una d’interna, amb el suport del govern. La transferència tecnològica, en el sentit ampli, ha de ser un mèrit en la carrera professional del professorat universitari, amb indicadors contrastats. No pot ser que el professorat que tingui bons resultats en aquest vessant es vegi desplaçat per aquell que publica coses mediocres. Diria que això no pot esperar anys; s’hauria de fer immediatament. Primera petició.

La via externa és la que cal fer al si de les empreses. Si les empreses no fan recerca i no innoven, no equilibrarem mai els bons resultats en recerca amb la transferència tecnològica. És clau i hauria de ser objectiu del govern. Fa uns mesos (16-1-2022) feia notar en aquest mitjà la necessitat de personal interfície (spanning boundaries agents) en els centres tecnològics. Ja hi ha persones altament qualificades, però cal incorporar-ne més. Segona petició.

Ser líders en transferència tecnològica vol dir invertir. Primer invertir per després obtenir resultats. Demanar resultats abans d’invertir és un error. Aquesta és feina del govern.