Cinema

Montse Germán

Actriu

“De petita no volia ser actriu, volia fer teatre”

Disset anys després de rodar-hi Ficció, Montse Germán (Sabadell, 1969) ha tornat a la Cerdanya amb Ruta salvatge . Interpreta una dona que treballa de jardinera amb un passat traumàtic a Sarajevo, que es veu obligada a afrontar arran de l’aparició de dos delinqüents. Marc Recha ha dirigit la pel·lícula, que compta com a intèrprets masculins amb Sergi López, Marc Martínez, el jove Àlex Bolet, l’actor bosnià Sergej Trifunovic i el serbi Boris Isakovic. Avui arriba als cinemes.

A part d’aquesta sèrie, hi ha un cert equilibri els últims anys entre els seus papers en cinema i televisió.
No ho sé, la veritat és que l’audiovisual m’agrada molt i projecto més fer cinema, vull dir mentalment, que fer teatre, perquè televisió i teatre és molt complicat de combinar. Vam rodar aquesta pel·lícula l’any passat. A finals d’any vaig rodar amb Ramon Térmens Societat negra, i ara amb Recha n’hem rodat una altra, a principis d’aquest any, que és Centaures de la nit.
Porta centenars d’episodis de la sèrie de TV3 ‘Com si fos ahir’...
No, són més de mil, ja. Portem sis anys i ara hem començat la setena temporada. Ja se sap que les sèries diàries de migdia cada vegada acostumen a durar més.
Quan es porten tants episodis fent un personatge, costa més treure-se’l de sobre que si es fa un film? Té la Sílvia lluny, quan no grava?
La Sílvia no va amb mi. Només hi és quan soc allà, gravant la sèrie. Només hi és en la mesura que el personatge forma part de mi, en el sentit que utilitzo molt la Montse per fer el personatge. No tens temps de crear i de construir. És una mica el que està escrit i sobre allò t’hi poses: arribar i moldre. Tot plegat té, per una banda, aquesta naturalitat, però alhora fas servir els recursos que tens més a mà.
Vol dir que els personatges de pel·lícules potser són més elaborats i poden ser molt més llunyans d’un mateix que un personatge d’una sèrie?
No sé respondre a això. Per exemple, el personatge de l’Ona el vaig construir a partir d’imatges de gent, de coses reals que veus i fas teves. Tens temps per fer-ho. En una sèrie fas un personatge que potser viu a Barcelona, és una dona, no li estan passant coses molt greus... Bé, en el cas de la Sílvia de Com si fos ahir va patir una violació. I no és que anés a investigar sobre les violacions També t’ho pots imaginar, i a partir del que sents i el que està escrit, et porta a trobar l’emoció. És més una feina que has de fer al moment, més ràpida i amb menys treball. Però tampoc vol dir que el personatge se t’assembli.
Pep Cruz deia que els èxits de teatre es paguen fent moltes nits el mateix paper, mentre que al cinema rodes unes setmanes i avall.
A mi m’agrada molt fer teatre. Quan era petita no volia ser actriu, volia fer teatre. L’actriu és el nom que se’t posa. Però el teatre és molt més dur per a mi. Fins i tot quan funciona, perquè és cada dia. Imagina’t que fas un personatge emocionalment molt turmentat. Per molta tècnica que tinguis... Al teatre cada nit has de posar tota la carn a la graella, i això és molt bonic, però és dur. En canvi, al cinema, els dies que estàs rodant ho dones tot, però allò queda allà gravat per sempre.
Ja va rodar un personatge protagonista a la Cerdanya amb ‘Ficció’, de Cesc Gay. Com ha anat el retorn?
M’ha encantat. No sé què em passa a la Cerdanya que hi tinc aquesta connexió. Ens anima anar a rodar pel·lícules allà. L’Ona és un personatge molt potent.
Com va preparar aquest personatge traumatitzat pel que va viure a Sarajevo durant la guerra?
Vaig passar-me vídeos i vídeos sobre el que va passar allà, em vaig anar amarant d’imatges i vaig llegir tot el que anava trobant. A poc a poc vaig anar connectant amb el personatge. Els actors tenim la capacitat de consumir informació visual. Em vaig posar al lloc de tota aquella gent, que veus corrent, amagant-se, mentre els franctiradors disparen...
Recorda aquells anys?
Em va impactar molt. Aquí hi havia els Jocs Olímpics i et preguntaves com era possible. De fet, com el que està passant ara, vivim una realitat relativament tranquil·la, fent la nostra vida, i allà la gent s’està matant d’una manera acarnissada. Dono gràcies per no haver-me de trobar en una situació així, per molt que jo empatitzi terriblement amb el que està passant allà.
La feina d’actriu té una part important d’empatia?
Absolutament. Només pots reproduir una emoció i fer-te-la teva empatitzant amb l’altre i fent absolutament teu aquell dolor, aquella alegria, l’emoció que has d’interpretar. Aquesta capacitat d’empatitzar és el que fa que puguem conviure, relacionar-nos, ajudar-nos els uns als altres, establir aquestes connexions. Si no empatitzéssim, les relacions humanes serien terribles.
Diria que aquesta pel·lícula parla de mentir, o d’amagar una part de la veritat?
L’Ona amaga aquest passat perquè no vol enfrontar-s’hi. Se’n va anar a la muntanya a viure una vida tranquil·la, lluny del soroll, fent una feina de jardinera. Però aquest dolor està latent allà. No ho ha superat, no ho pot verbalitzar, però es veu forçada a fer-ho. L’aparició d’aquests dos personatges que venen dels Balcans obliguen l’Ona a enfrontar-se amb aquest passat. D’alguna manera ho ha de resoldre per poder tirar endavant i viure una vida en plenitud. Si vius una vida tapant tot això, no comunicant-te amb el teu fill, no explicant-li la veritat, no estàs vivint plenament, estàs sobrevivint. No ha pogut tenir una parella.
És una pel·lícula molt connectada amb la natura. No sé si aquest entorn espectacular va ajudar a crear aquest personatge.
Ella és jardinera, ja fa una feina que és d’estar a l’aire lliure, en contacte amb la natura, amb l’aire, la terra, les plantes. No se n’ha anat a un forat, ha anat a un lloc amb un paisatge amb què, només de veure’l, no necessites res més. Va ser un rodatge dur. Vam passar molt fred, va ploure...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.