Són xifres que fan goig, és clar. Mirar enrere i adonar-te que has fet aquest ofici durant 50 anys i has elaborat una obra de llarga durada són coses que et fan sentir orgullós. En Joan Molas i la Núria Batalla van ser els primers a creure en mi i, després, n’hi ha hagut d’altres igualment importants. Valoro, però, que la persona que més hagi cregut en mi hagi estat jo mateix, la qual cosa, per a un artista, crec que és fonamental. D’altra banda, arriba un moment a la vida en què sorgeix la necessitat d’ordenar una mica el que has fet. A la preocupació pel futur dels fills i per deixar les coses una mica arreglades, s’hi afegeix també voler fer una mica de balanç de vida i posar ordre a aquesta vocació creativa que jo sempre he tingut...

Haver conegut gent interessantíssima que, si m’hagués dedicat a una altra cosa, probablement no hauria conegut. Quan, fa uns dies, per exemple, estava assajant amb en Paco Ibáñez tenia la sensació d’estar davant Atahualpa Yupanqui o qualsevol altre gran monument de la cançó. I el mateix puc dir, naturalment, d’en Joan Manuel [Serrat]. Que ells, i altres, siguin amb mi al Palau ha estat una decisió purament emocional. Són companys que m’han donat suport sempre i de qui mai he rebut un no.

Bé, és difícil, sí... Una de les coses, per exemple, en què sempre penso quan sorgeixen nous cantautors és en la sort que ha tingut la nostra generació de poder elaborar obres de llarga durada. Vint-i-cinc discos... poca conya! Són molts discos. Tant de bo aquests nanos joves puguin continuar perseverant, ja que poder explicar-se al llarg d’una vida, sigui en exposicions, llibres, pel·lícules o cançons, és, crec, el més important per a un artista. Quan veig aquests grups de pop o de rock que es fan i es desfan, penso en la necessitat d’expressar-se individualment que solen tenir els artistes... Malgrat totes les dificultats, jo encara crec en el meu ofici i en el gènere de la cançó.

Vam ser una generació que algú va arribar a denominar la del coitus interruptus. Vam començar a cantar a les darreries del franquisme, vam ser-hi durant la Transició... Però la veritat és que ens vam quedar una mica en terra de ningú. De tota manera, cal dir que nosaltres teníem un vent que ens venia darrere que ens empenyia força, ja que havíem començat fent de teloners per a en Llach, la Maria del Mar [Bonet], en Quico [Pi de la Serra], l’Ovidi [Montllor]... En canvi, per als que van arribar després, la generació dels vuitanta, sí que tinc la sensació que va ser terrible: Miquel Pujadó, Joan Amèric, Sílvia Comes... Ells són gent que realment sí que es van trobar amb un desert brutal. Va ser quan, fos per la poca amplitud de mires dels partits d’esquerres o per les conselleries de cultura de l’època, es va considerar que la cançó d’autor ja no tenia raó de ser. Es va invertir molt en l’aparició del rock català, que em sembla collonuda, però semblava que, en aquest país, el rock no pogués conviure amb la cançó. O amb el jazz, o amb la clàssica... Això, que a França o Itàlia no va passar mai, era d’una gran pobresa cultural, però aquí portàvem encara la motxilla del franquisme. Encara ara hi ha gent que m’atura pel carrer i em diu: “Ostres, Joan Isaac... Encara fas cançó protesta, tu?” I penses: “O no he sabut explicar-me bé o realment no han entès res.” Sigui com sigui, t’adones que el pes d’aquella motxilla va ser bestial.

Que les discogràfiques importants van marxar totes a Madrid i que la societat civil que muntava concerts en pobles i ciutats va desaparèixer, bàsicament. Fins aleshores els concerts els muntava la gent, no les regidories de cultura. Enviàvem els cartells a les agrupacions locals, els enganxaven, tallaven les entrades i, després, a vegades, ens pagaven. Això va acabar en mans dels ajuntaments, en què cadascun tenia un color polític diferent i apostava per una cosa o altra. Però, en tot cas, jo recordo que, en totes les festes majors de Catalunya, hi havia sempre un recital de cançó, com n’hi havia un altre de sardanes i el ball de nit amb l’orquestra. I aquest món va desaparèixer. Em vaig trobar que tot el que feia es quedava en un calaix sense possibilitat de fer-ho públic. Van aguantar en Raimon, en Llach, la Maria del Mar..., però la resta les vam passar putes i, en el meu cas, vaig aprofitar per fer de farmacèutic, que em va ser molt útil, per cert, per fer cançons, ja que no vaig deixar-ne mai de fer, durant aquests catorze anys. Ser farmacèutic a Barcelona en un barri com el Gòtic és una universitat acollonant.

Un escenari somiat, ja que als concerts d’en Llach, en Serrat o l’Ovidi jo ja hi anava com a espectador. Soc d’una generació en què, per a molts, l’única manera d’esbarjo, pràcticament, que teníem era l’escoltisme, que era un moviment molt lligat a l’Església però obert i contraposat a organitzacions feixistes. En aquest entorn hi havia els cançoners, que eren preciosos i tenien, amb els acords corresponents, cançons tant del Llach i en Serrat com d’en Bob Dylan i el Donovan. Jo vaig començar a tocar-les fins que un dia vaig veure’m amb cor de fer jo mateix una cançó. I, a partir d’aleshores, vaig anar trobant-me en el terreny personal amb cantautors que eren els meus mites. La Marina [Rossell] o en Ramon [Muntaner], que al cel sigui, segur que et dirien el mateix. Fer les primeres parts dels concerts dels grans va ser tota una escola i una manera d’establir un contacte pell a pell amb el públic en uns temps, és clar, en què encara no hi havia xarxes socials...

Totalment. Va sorgir enmig de les sessions de gravació d’un disc que estava fent que es deia Viure. Vaig arribar, tornant de l’estudi, una nit a casa, vaig asseure’m al piano i em va sortir aquesta melodia. No sé per què em va venir al cap la Margalida, que jo ja havia conegut quan estaven a punt de matar el Puig Antic ja que jo era molt amic –nòvios, de fet– de la Carme Puig Antich. La Margalida va marxar després que executessin en Salvador i ningú sabia on era, tot i que després, evidentment, ho vaig entendre tot: l’havien fet marxar. Em va quedar al cap, sobretot, aquesta frase –“No sé on ets, Margalida”– i, amb això, vaig desenvolupar la lletra, que, certament, vaig fer en una hora i mitja. L’endemà vaig arribar a l’estudi, la vaig ensenyar al pianista, en Jordi Vilaprinyó, i vam fer-ne l’arranjament allà mateix. I aquella cançó... em va canviar la vida.

Sí, va passar a ser de la gent i per això la canto sempre, tot i que aquestes cançons també són “perilloses”, perquè tapen altres cançons que tu consideres que musicalment són molt superiors...

Al començament mirava a França, jo. Anava a Perpinyà, o Andorra, i comprava discos de Brassens, Brel, Barbara... Anava a París a escoltar Moustaki... Aquest món em va canviar la vida, ja que jo fins aleshores escoltava els Sírex, els Mustang, Fórmula V... Després, però, raons personals em van lligar molt a Itàlia i vaig descobrir-hi un geni rere l’altre i un tipus de cançó d’autor que aquí no arribava, ja que d’artistes com Fabrizio de André o Francesco de Gregori mai trobaves discos ni hi venien a cantar mai. Paolo Conte és, potser, l’única excepció. I així com la música francesa em donava el concepte existencial i intel·lectual de la cançó, la italiana m’oferia la lluminositat i el color, a més de tota una altra instrumentalització. De Portbou a Ventimiglia hi ha 800 quilòmetres, una distància en cap cas abismal perquè aquí desconeguem tant la seva música i ells la d’aquí.

No concebo la cançó com un instrument de desenvolupament personal, sinó com un moviment. A vegades gueto, fins i tot. Els que aquí fem cançó anem tots en un mateix carro i, estigui més o menys de moda, sempre tindrà un públic, perquè de gent disposada a emocionar-se amb cançons no deixarà d’haver-n’hi mai. Sempre he estat molt corporativista, en aquesta història. Hi ha qui es pensa que això és Miami, però som un país petit i, en el meu cas, intento aprendre tant dels meus avantpassats musicals com de les noves veus d’ara, que n’hi ha moltes que m’encanten.