Va començar amb 40-50 alumnes en dues aules cedides per l’únic institut que hi havia en aquells moments a la ciutat, el Montsacopa, i vint anys després en tenia 1.500. El 1979 estrenàvem l’institut Garrotxa, que en una època només va ser de formació professional. Vam arribar a ser l’única comarca de Catalunya que tenia més alumnes fent FP que no pas batxillerat.

El compromís entusiasta del professorat, que feia una dedicació exclusiva al centre, en permanent formació i reciclatge, i els estudiants sortien amb una preparació molt ajustada a les necessitats del mercat de treball. Anàvem molt avançats respecte a les propostes de l’administració. El 1984 es va crear el Patronat per a la Promoció dels Estudis Professionals i Agraris, que després va ser la Fundació Escola-Empresa, encara ben vigent, que va suposar una vinculació molt estreta amb el teixit industrial de la comarca. Un tercer element essencial: les tasques pedagògiques i de tutorització dels alumnes sempre van ser considerades les primeres.

Ho va ser molts anys, perquè el centre s’organitzava de manera col·legiada i autogestionada, a través de comissions diverses a les quals era obligatori apuntar-se. Teníem el convenciment que tothom havia de fer les feines de gestió, perquè només així et fas a la idea de la complexitat dels temes, d’allò que és possible i del que és impensable. Dimensiones millor les teves queixes també. Amb el creixement tan gran del centre, les estructures de gestió es van haver d’anar modificant per guanyar en funcionalitat.

Sí, en aquells moments es podia fer. Els explicàvem bé que allò era un institut autogestionat, que fèiem un horari de permanència al centre molt llarg i que exigíem dedicació exclusiva. Això va generar algunes incomprensions, fins i tot als mateixos serveis territorials d’Educació, però ens va permetre aconseguir un professorat molt competent i molt dedicat, que, en definitiva, era del que es tractava.

Considero que la qualitat del sistema educatiu exigeix poder escollir millor el professorat i que cada centre tingui l’autonomia suficient per fer-ho, amb tots els controls externs que es considerin per evitar el nepotisme, que també es podria donar. I, com a les empreses, els professors haurien de demostrar la seva competència cada cert temps, en lloc de tenir una feina fixa a perpetuïtat.

L’ESO, de fet, és el gran canvi de la reforma i em sembla que no s’ha sabut cuidar prou. S’hi recull una gran diversitat d’alumnat i, segurament, hauria estat necessària una major diversificació de propostes que facilitessin que tothom s’hi pogués sentir més inclòs. Vol servir per a tot i no acaba de servir per a res; tinc la impressió que l’ESO no acaba de saber definir el seu perfil.

Molts alumnes es perden massa aviat tot un bagatge de cultura general i de domini d’eines que trobo fonamentals per moure’s pel món i per a l’exercici ple de la ciutadania: llegir i saber interpretar la cultura escrita, escriure amb totes les seves variants, el coneixement general sobre el món (la història, la biologia, la geologia...), que només amb l’ESO a mi em sembla molt insuficient.

Passar de tres anys de BUP i un de COU a només dos anys en total és una reducció rellevant, però sí que manté aquell objectiu de formar acadèmicament de manera seriosa i potent l’estudiant. Amb tot molt comprimit i amb la selectivitat com a far omnipresent que ho guia tot.

Absolutament. Ara semblava que es volia canviar el tipus d’examen, però al final el govern espanyol ha decidit que s’esperaran una mica més. En fi, el que puc assegurar és que el professorat de batxillerat no planteja la seva assignatura com pensa que s’hauria de fer, sinó en funció del que es pregunta a la selectivitat: els estudiants s’ho mereixen. I modificar la selectivitat, si es valora bé com cal fer-ho, pot tenir una influència evident a l’hora de determinar què i com s’ensenya a batxillerat.

Per a mi tenen un gran interès, però el departament no se’ls creu. Es donen unes indicacions generals i cada centre s’ha d’espavilar per organitzar-los. Cap formació, sense oferir eines, sense facilitar un temps determinat al professorat que sigui reconegut en les seves tasques de docència, cap reconeixement específic. Què passa? Doncs que costa molt trobar professorat interessat a dirigir els treballs de recerca: porten molta feina, t’has de trobar amb els estudiants fora de classe, sovint fora del marc horari, a l’estiu has de continuar seguint el procés, moltes vegades t’hauràs de formar específicament per ajudar en el tema que haurà escollit l’alumne, i en el qual tu no ets expert... Per als nanos, acaba sent un pes i, per al professorat, una nosa per a la preparació de la selectivitat.

Si es poguessin fer bé, a l’estudiant li obren tot un món de maneres de plantejar-se les qüestions, d’entendre què són les preguntes investigables, de connectar coneixements, de provar de construir-los i també d’acostar-se més al món professional.