Gustavo Zerbino: Nosaltres vam estar 73 dies a la muntanya i hi ha gent que neix, viu i mor en una serralada, en l’adversitat permanent. La nostra experiència és diferent perquè és única, en el sentit que ningú sobreviu 73 dies a 4.000 metres d’alçada, a 30 o 40 graus sota zero, o 40 graus de calor, sense roba, sense menjar i abandonats pel món. Això és extraordinari. I bé, al món d’avui, aquest laboratori existencial pot ser bo per replicar-lo i entendre quines van ser les eines, quins van ser els aprenentatges, les coses que es van descartar perquè no servien. Però la meva vida no és més important que la vida d’un altre ésser humà. No hi ha un mesurador del dolor, però crec que aquesta experiència ens va permetre arribar fins a llocs molt profunds de l’ésser humà i comprendre que som analfabets emocionals i no coneixem bé les emocions perquè ens van educar a partir del deure, de l’obligació, de la por o de la culpa. I nosaltres a la serralada dels Andes vam triar viure sense culpa, fent coses per les quals et podies sentir culpable, però que només fèiem si hi estàvem tots d’acord. Sentir que et donen suport, en l’error o en l’encert, et dona molta força.

G.Z.: Allò que a mi em sembla no importa, perquè jo soc un supervivent més. El que importa és el que els sembla al conjunt dels supervivents. Nosaltres no hem pres mai cap decisió individual. Totes les decisions són col·lectives, a la muntanya i fora. El plantejament em va semblar interessant, vam parlar entre tots sobre els dubtes, pors i incerteses que teníem, fins que vam aconseguir el consens i vam acceptar.

G.Z.: Nosaltres som sempre al mateix lloc. Érem 16, ara som 14, en vam ser 45, i en aquesta pel·lícula tornem a ser 45. Hi som tots, els que van morir, els que vam tornar. I ara ho veiem amb els nostres fills i els nostres nets. És una cosa que es va expandint, una consciència cada cop més col·lectiva, més universal, i Netflix globalitzarà una realitat molt necessària en aquesta època, en què som tots en una gran nau que és el planeta Terra i hem d’anar tots junts o ens n’anirem a fer punyetes.

Enzo Vogrincic: És graciós perquè la vaig conèixer a través de Gustavo. Jo tenia 12 o 13 anys, i anava al liceu Jubilar, un centre de caràcter privat en un context on la gent no té diners per pagar-lo, però era gratuït, aleshores tenies l’oportunitat a través d’una entrevista amb els teus pares de poder accedir-hi. Un dia ens van posar la pel·lícula ¡Viven! i ens vam avorrir tots, perquè era molt llarga per a la nostra edat. Però després va venir Gustavo i va començar a explicar-ho amb les seves paraules, i vam callar tots. Vaig quedar fascinat amb aquesta història, tot i que ja la coneixia, perquè a l’Uruguai es coneix. Un temps després m’arriba un càsting misteriós, sense informació, i m’adono que és la mateixa història. Des de llavors ha estat un viatge interminable, espectacular.

Si agafes una bossa i la càrregues de merda, sortirà merda. Però si us la càrregues d’amor, sortirà amor. G.Z.: Vam ser uns afortunats perquè vam néixer a terra fèrtil: érem tots amics, anàvem a la mateixa escola, jugàvem al mateix esport, el rugbi, un esport de sacrifici, de respecte a l’autoritat. T’ensenyen a acceptar la realitat i t’ensenyen a aixecar-te només una vegada més que les vegades que caus. I després érem tots uruguaians. O sigui que teníem els mateixos principis, valors i formació. Això et dona homogeneïtat. I confiaves en el que tenies al costat perquè era el teu amic. Això és molt important. Si no confies en el que tens al costat, el consideres el teu enemic i agafes un pal. Aleshores, l’enemic quin era allà dalt? Ningú. La naturalesa, que és com és. Fa fred o calor i quan la comences a acceptar i a entendre, comença a ser previsible. És a dir, que va ser un procés d’aprenentatge molt interessant. És més difícil aquí perquè has de competir per espai. A la serralada no es podia competir. Calia col·laborar-hi, perquè sol no podies. Avui al món hi ha exemples meravellosos de persones que col·laboren i tiren endavant, però no són notícia, perquè interessa més que van matar algú, que van robar. Hi ha molta més gent bona que dolenta, però la gent bona no és notícia, no ven.

E.V.: Jo crec que sí. Sento que tots naixem amb el mateix impuls per la vida. Estic totalment d’acord que la majoria de la gent és bona per naturalesa, vol el millor per a l’altre, per a si mateix i per a la gent propera.

E.V.: Mira, després d’haver travessat tot el procés de la pel·lícula, on has d’estar atent i resoldre les situacions de cada dia i de cada fase del rodatge, l’etapa de compartir-lo és la millor de totes. Veure persones que entren a veure una pel·lícula i surten commogudes, se’ls remouen coses, és espectacular.

G.Z.: Enzo és una persona que estimo, admiro i m’impressiona la brillantor que té, la claredat i tota la formació holística que té a la seva professió. Ell ve d’un context molt fotut. La seva família va passar una entrevista i va entrar en un lloc on va rebre educació, exemple i amor. I li van dir no tenia sostre, que podria ser una persona important a la vida. Altres que van néixer al seu costat no van tenir aquesta oportunitat. La llavor és la mateixa i pot créixer si la poses a terra fèrtil i l’arregles amb amor. Jo vaig anar a una presó i després de tres hores d’estar parlant amb les persones privades de llibertat, van venir en fila a abraçar-me i a agrair-me perquè jo el que practico és la gratitud i li dic que quan agraeixes creixes, i quan odies, retrocedeixes. I un home de gairebé dos metres que tenia com 70 anys em va abraçar. Abans d’abraçar-me va obrir la camisa i es va arrencar la creu que tenia de claus de ferradura que li havia regalat a la seva mare i em va dir: “Això és per a tu”. I em va donar-me les gràcies per donar-los llum a la foscor. Em va abraçar i plorant em va dir: “És la primera vegada que em van donar amor a la meva vida. Als sis anys vaig fer el primer robatori, als set em van violar, als dotze vaig matar la primera persona. La meva vida va ser entrar i sortir de la presó. Aquest és el meu lloc al món.”

No, no va ser una visita. Jo treballo a les presons des del 2008. Vaig a les presons a parlar amb els presos. Enzo té una família, els seus pares li van donar protecció i amor, i va créixer amb una escala mecànica que els va portar cap amunt. Hi ha persones que neixen en un context que el pare està pres, la mare s’ha de prostituir o l’altre és traficant i al cap de sis anys... Jo treballo a l’INISA, l’Institut Nacional d’Inclusió Social de l’Adolescent amb nois que als dotze anys trafiquen armes, drogues o són sicaris. No van tenir cap altra realitat. Per a mi totes les persones són naturalment bones. Cal educar la gent però primer amb l’exemple. I donar una segona oportunitat com la que em va donar la vida a mi. Els meus amics que són morts ens van donar l’oportunitat a nosaltres d’estar viu. Com va dir el meu fill de sis anys, vam demanar prestats els músculs als nostres amics morts per enfilar-nos a la muntanya. Mira quina manera més natural que té un nen per fer una cosa bona d’aquesta història que ha sentit des que va néixer.