Societat
BENET GALÍ I JOAN V. CORDONET
CONSILIARI I PRESIDENT DE FRÀTER GIRONA
“La Fràter s’allunya del paternalisme envers les persones amb discapacitat”
L’objectiu és millorar la vida de la gent i que les persones amb discapacitat siguin protagonistes. La Fràter també vol promoure valors humans i cristians
Hi ha èpoques que tenim gent molt trempada que ens ajuda molt. En canvi, ara, està afluixant. Amb la pandèmia, vam perdre molts col·laboradors
A vegades, ens costa força trobar llocs o activitats en què sentir-nos útils, sentir que podem fer la nostra aportació, i la Fràter és un d’aquests llocs
Fràter Girona és l’entitat pionera a donar suport a les persones amb discapacitat de la diòcesi de Girona, ja que es va posar en marxa el 1966. Parlem amb el seu consiliari, el rector de la parròquia de Sant Narcís de Girona, Benet Galí, i amb el president, Joan Vicenç Cordonet, perquè expliquin el seu funcionament.
Joan Vicenç Cordonet: La Fràter és un moviment d’Església, una associació que treballa i està portada per persones amb discapacitat. Té com a objectiu millorar la vida de la gent i que aquestes persones amb discapacitat siguin protagonistes. També vol evangelitzar i promoure valors humans i cristians, treballant per a la integració en la societat.
Benet Galí: Una de les aportacions més importants és que es tracta d’una entitat que gestionen les mateixes persones amb discapacitat. Elles són les protagonistes.
Però deuen comptar amb suport de voluntaris.
B.G.: A nosaltres ens agrada més dir-ne col·laboradors.
Quanta gent apleguen?
J.V.C.: Calculo que, en el conjunt del Bisbat de Girona, som unes 200 persones, entre col·laboradors i persones amb discapacitat. És un número aproximat, perquè va variant al llarg del temps.
De quin tipus de discapacitats parlem, física o intel·lectual?
J.V.C.: Som discapacitats físics.
B.G.: Efectivament, la Fràter aplega persones amb discapacitats físiques, tot i que, a vegades, es poden confondre casos. La gent no sap diferenciar, per exemple, una persona amb paràlisi cerebral d’una amb discapacitat intel·lectual. La paràlisi cerebral pot fer que tinguis dificultats per fer-te entendre, però no vol dir que tinguis cap problema intel·lectual o mental.
J.V.C.: És una línia molt fina. Tenim persones a qui els costa força expressar-se i, llavors, no sabem ben bé si és una discapacitat física o intel·lectual. En qualsevol cas, estem oberts a tothom que, majoritàriament, tingui una discapacitat física.
Quins tipus d’activitats concretes s’organitzen?
J.V.C.: Fem algunes sortides de cap de setmana. També sortides d’un sol dia. Convivències per Setmana Santa, de quatre dies i també les convivències d’estiu, que són de quinze dies i suposen l’activitat central de la Fràter. Anem a passar-les en una casa de convivències que tenim a Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa. La idea és que les persones que vinguin es coneguin entre elles i es faciliti el contacte personal per generar amistats. Per això, a banda de la trobada a l’estiu, intentem anar fent coses durant tot l’any perquè la gent es vagi veient.
B.G.: Per exemple, per Nadal, fem una trobada de lleure per a tothom qui s’hi vulgui apuntar. La xifra dels assistents va variant.
En les convivències d’estiu són un grup nombrós?
J.V.C.: Solem ser entre quaranta i cinquanta persones, però els caps de setmana d’aquells dies a l’agost ve més gent, i podem arribar a setanta o vuitanta.
B.G: S’ha de tenir en compte que també hi venen familiars i amics. Hi ha famílies que es coneixen des de fa molts anys, perquè en fa més de quaranta que s’organitzen activitats. Es creen amistats molt fortes entre les famílies i les persones de diferents pobles que han anat coincidint en tot aquest temps.
En aquestes trobades, també es té en compte la qüestió espiritual?
J.V.C.: Sí, hi és present. En general, es fan xerrades, activitats d’oci i de formació, i també es fa una missa. Sempre hi ha alguna activitat relacionada amb la fe, tot i que, en les convivències i en les activitats, hi participa tant gent que és creient com d’altra que no ho és. No són activitats excloents en cap cas.
B.G.: Com que jo hi participo cada any, es fa la missa, però l’assistència és completament lliure. Alguns dies al vespre, també se sol fer una pregària que prepara el mateix equip responsable de les activitats.
Per tant, no exclouen ningú.
B.G.: El que ens ha passat en alguna ocasió és que hem hagut de deixar fora algú, però ha estat per falta de braços. Hem de pensar de la Fràter fa activitats de moviment. No és una bona comparació perquè tots som adults, però les convivències es podrien comparar amb unes colònies de la mainada. Això ha fet que, en alguna ocasió, hàgim hagut d’excloure persones que ja s’havien fet molt grans i necessitaven molta atenció, perquè no podíem atendre-les. Personalment, recordo haver coincidit, fa temps, amb persones enllitades que venien amb algun vetllador que els canviava el sèrum gota a gota i els facilitava la medicació. Però, és clar, si tothom fos així, llavors no es farien activitats lúdiques, seria simplement un hospital. I en les activitats que es preparen s’hi ha de poder participar.
Tenen prou recursos i prou col·laboradors?
B.G.: En la qüestió econòmica, no estem pas molt malament, perquè el Bisbat ens cedeix la casa de Sant Feliu de Pallerols. En les convivències, tots paguem, tant els col·laboradors com els participants, pel simple fet que tots mengem. El que sí que s’ha notat darrerament és una mica de davallada en el nombre de col·laboradors.
J.V.C.: Hi ha èpoques que tenim molt de jovent, gent molt trempada que ens ajuda. En canvi, ara, està afluixant. Amb la pandèmia, vam perdre molts col·laboradors: la gent va anar fent la seva vida i, quan va ser el moment de recuperar les activitats presencials, molts col·laboradors ja tenien altres projectes.
A part d’això que comenten, com van viure la pandèmia?
J.V.C.: Vam fer el que en dèiem visites virtuals, per mirar que la gent, encara que estigués sola a casa seva, es pogués sentir acompanyada. Vam buscar la manera d’anar trucant i de mantenir el contacte. Després, en reprendre les activitats, hem vist aquest descens dels col·laboradors; per tant, aprofito per recordar que si algú es vol animar i fer un voluntariat, que ho provi. La Fràter és un moviment amb molt bon ambient, ens divertim, hi ha molts espais de conversa per conèixer altres persones i tots intentem col·laborar en la mesura de les nostres possibilitats. Les persones amb discapacitat que venen també les considerem voluntàries, perquè, en la mesura que poden, aporten alguna cosa: rentar els plats, eixugar els coberts, preparar activitats... És una experiència molt maca un cop la coneixes.
B.G.: També es poden preparar tallers de manualitats o d’ambientació. En aquestes convivències, estem junts les 24 hores del dia i no s’improvisa res; tot està planificat i organitzat. Aquesta participació genera molta il·lusió, moltes ganes entre la gent jove de poder posar el seu gra de sorra.
J.V.C.: De fet, que les persones amb discapacitat es puguin responsabilitzar de fer alguna cosa pels altres és una experiència molt bona. A vegades, ens costa força trobar llocs o activitats en què sentir-nos útils, sentir que podem fer la nostra aportació, i la Fràter és un d’aquests llocs. Sempre hi ha hagut la tendència a considerar les persones amb discapacitat com persones que necessiten ajuda i no com persones que poden ajudar. Com receptors i no com actors.
En tot el temps que fa que funciona aquesta entitat, com ha canviat la visió que té la societat de les persones amb discapacitat?
B.G.: Hem de pensar que, abans, es quedaven a casa, ni tan sols sortien. Hi havia una sobreprotecció exagerada, un paternalisme de pensar “ai, pobrets”, que és el que ha fet molt de mal. Voler substituir l’altre, encara que sigui sense voler i amb la intenció d’ajudar-lo, no és bo. Qui té més facilitat, a vegades ofega els qui no en tenen tanta. Aprendre aquesta alternança, aquest diàleg entre uns i altres és molt important
J.V.C.: Que hi hagi entitats que funcionin gràcies a la feina de les mateixes persones amb discapacitat és molt important. Ara, ja n’hi ha algunes, però abans érem dels pocs. Ara bé, el caliu que hi ha a la Fràter no el trobes a gaires més llocs. Aquesta familiaritat, aquest ambient d’amistat, de trobar-nos bé tot junts... costa força de trobar. Molts ens coneixem des de fa molt de temps i hem fet moltes activitats plegats.
B.G.: Fins i tot s’organitzen viatges. Aquest 2023, s’ha fet un viatge de quatre dies a Mallorca. I també vam anar a veure el papa Francesc, que ens va saludar un per un a cadascú de nosaltres. Aquest és un papa que és molt a prop de qualsevol persona que tingui algun problema i ha escrit molt i ha predicat molt sobre això. Té molta sensibilitat.
J.V.C.: Sí, aquest papa defensa les persones a qui s’ha apartat perquè es considera que no som prou productives. Diu que tothom pot aportar i que aportem, encara que no sigui tant econòmicament, i que tots som igualment importants.
Quins projectes tenen de futur?
J.V.C.: Volem renovar la rectoria de Sant Feliu de Pallerols, on fem les activitats. S’hauria d’adaptar completament: és una casa antiga on ara tenim els mínims per anar fent, però ens agradaria arreglar-la i que fos una casa de convivències on poguessin venir altres grups, i que estigués adaptada per a tots tipus de discapacitats. Per això anem fent activitats solidàries de recaptació de fons, com ara una caminada anual el mes de novembre, i també busquem patrocinadors. El més important és que ens puguem continuar trobant.
Un moviment que neix el 1945 a l’Estat francès
El capellà discapacitat Henri François (1897-1986) va crear a l’Estat francès, el 1945, un moviment anomenat Fraternitat Cristiana de Persones Malaltes i Discapacitades. Ell mateix havia comprovat que els ferits en la II Guerra Mundial es recuperaven millor si es relacionaven i s’ajudaven els uns als altres. Aquesta idea es va anar estenent i, ara, el moviment és present als cinc continents. “La Fràter de Girona és la que correspon al Bisbat, i per tant també hi entra el Maresme. Fràter Catalunya aplega les de totes les diòcesis. I també hi ha Fràter Espanya i Fràter Intercontinental”, explica Joan Vicenç Cordonet. En el cas de Girona, les principals aportacions econòmiques són donacions privades. La contribució més important de l’Església és cedir-los el local on fan les activitats. “Hi ha una cessió a llarg termini, però haurem de veure si es pot cedir la propietat, perquè si volem demanar ajudes per fer millores haurem de demostrar que és nostre. L’anterior bisbe, Francesc Pardo, ho veia bé. Imagino que amb el nou que vingui no hi haurà problema per arribar a un acord”, explica Benet Galí. En qualsevol cas, les donacions són importants perquè el pressupost de la fase següent de l’obra és de dos-cents mil euros i des de les administracions les ajudes que arriben són molt minses.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.