“El tema del finançament no està resolt d’ençà de la constitució dels ajuntaments democràtics. Patim un greuge i un dèficit financer estructurals, que cal abordar. Mentrestant, les úniques eines de què disposen els municipis per poder gestionar els seus ingressos, i per tant per poder incrementar-los, són les taxes i els impostos. És el seu únic marge de maniobra”, explica la presidenta de l’AMC, l’alcaldessa de la Garriga, Meritxell Budó (Junts-CM).

Per la seva banda, el president de l’FMC, Eduard Rivas, recorda que si a casa tots els ciutadans noten com pugen els preus, “als consistoris, que són la casa gran de tots, també ho notem”. Rivas, que és l’alcalde d’Esparreguera (PSC-CP), també critica que els ajuntaments siguin a l’últim lloc de la llista quan es parla del finançament de les administracions públiques. “Ara hi ha una finestra d’oportunitat amb els acords de govern a l’Estat. Amb la suma de tots aquests actors polítics, si es parla del finançament autonòmic també s’ha de parlar del finançament local”, assegura.

Deixant de banda el dèficit crònic que indiquen els responsables locals, un maldecap afegit va arribar el 2021 amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’impost de plusvàlua, que es paga en vendre un habitatge. La sentència obligava a modificar el mètode de càlcul, i a la pràctica l’impost va quedar eliminat parcialment. Per posar un exemple, els ajuntament de l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità –és a dir Mataró, Granollers, Martorell, Mollet del Vallès, Rubí, Sabadell, Terrassa, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú– han calculat que l’impost representava el 4,5% dels ingressos i que amb la sentència del Tribunal Constitucional, el 2022 van deixar d’ingressar 26 milions d’euros.

Aquests ajuntaments de la segona corona metropolitana ja van llançar un advertiment a l’inici d’aquest curs sobre la situació “límit” que viuen les arques locals, reclamant modificacions legals urgents. En aquest sentit, demanen a l’Estat i la Generalitat que s’asseguin amb els alcaldes per definir un model concertat a tres bandes. La urgència es justifica pel fet que la despesa local els ha pujat de mitjana un 7,6% (83,7 milions d’euros en total), per la pèrdua d’ingressos de plusvàlua i per l’augment dels preus. En vista d’aquest panorama, la Diputació de Barcelona va acordar a finals de l’any passat crear un fons extraordinari de 75 milions d’euros destinat a ajudar els 311 municipis de la demarcació. Cinquanta milions els havien de permetre tancar l’any sense dèficit i els altres vint-i-cinc són ajudes per a aquest any.

Evidentment, les estretors econòmiques i les seves conseqüències no es limiten a la demarcació de Barcelona. Malgrat la diversitat geogràfica que hi ha a Catalunya, es pot dir que a la majoria de les ciutats més grans s’han hagut d’apujar els impostos. L’excepció és Barcelona, on no es va arribar a un acord per aprovar les ordenances fiscals a la tardor i aquest any continuaran vigents les del 2023 [vegeu peça a la pàgina 29].

L’impost més important que abasteix els ajuntaments és l’impost de béns immobles, l’IBI, altrament conegut com a “contribució urbana”. Segons dades recopilades per l’economista i membre de KSNET Paula Salinas, el 2020 aquest impost va aportar als municipis catalans 2.907,54 milions d’euros, un 28% dels seus ingressos totals (no només els que s’obtenen a través dels tributs sinó també els diners que arriben des de les altres administracions). És sens dubte l’impost més important i apujar-lo no és de grat per a ningú. Es pot especular sobre si l’any passat no es van fer aquestes pujades perquè era any d’eleccions municipals, però en qualsevol cas sí que és cert que durant molt de temps, i a nivell general, els tributs no s’havien augmentat en relació amb els costos.

Segons dades recollides i analitzades per l’ACN a les capitals de comarca i les ciutats de més de 20.000 habitants, aquest any l’IBI s’apujarà un 5% de mitjana, i en alguns casos puntuals, com ara Pineda de Mar, al Maresme, s’ha arribat al 25%. En aquest municipi, però, s’ha de tenir en compte que l’impost estava congelat des del 2016. En els 89 municipis que ha analitzat l’ACN, el tipus impositiu de l’IBI mitjà per a l’any 2023 era del 0,767% sobre el valor cadastral total de cada habitatge, en el cas dels immobles urbans. Per al 2024, la xifra se situa aproximadament en el 0,805%, cosa que representa al voltant d’un 5% d’increment mitjà. Tot plegat es tradueix en uns 23 euros més per rebut, amb una quota mitjana anual que passa de 457 euros a 481 euros. Tot això s’ha calculat dividint el valor cadastral de la totalitat d’immobles urbans a cada municipi pel nombre d’immobles urbans (prenent com a referència les dades del cadastre del 2023). El resultat és la mitjana del preu de l’IBI per habitatge, tot i que les dades són aproximades, ja que no preveuen situacions excepcionals.

En qualsevol cas, i com es pot veure a la taula superior, els tipus impositius d’IBI urbà més alt entre els municipis seleccionats són els de Reus (Baix Camp), Blanes (Selva), Tortosa (Baix Ebre) i el Vendrell (Baix Penedès), amb xifres que oscil·len entre l’1,15% i l’1,2%. A l’altra banda de la balança, els tipus més baixos per al 2024 són els de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat), Castelldefels (Baix Llobregat), Sant Joan Despí (Baix Llobregat) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça), que no arriben al 0,5%.

El preu més alt per rebut, segons les estimacions de l’ACN, és a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) i a Castellar del Vallès (Vallès Occidental), amb uns 700 euros per família. Igualada (Anoia), Barcelona (Barcelonès), Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental) i Martorell (Baix Llobregat) s’acosten també als 700 euros. Al seu torn, el Pont de Suert no arriba als 200 euros per immoble en concepte d’IBI, mentre que Gandesa (Terra Alta), Tremp (Pallars Jussà) i Sort (Pallars Sobirà) no arriben als 300 euros.

En qualsevol cas, els governs locals justifiquen les pujades per continuar mantenint els seus serveis, molt sovint competències que no els toquen i que han anat assumint amb el temps des que l’actual model de finançament dels municipis es va desenvolupar a partir de llei reguladora de les hisendes locals, del 1988, i la seva posterior reforma, el 2002, per part del Partit Popular, que encara va retallar més els ingressos municipals.

“La realitat socioeconòmica ha canviat des que es va dissenyar aquest model. Actualment, els ajuntaments tenen un paper cada vegada més rellevant en l’àmbit de les polítiques de l’estat del benestar, especialment les relacionades amb els serveis socials, l’educació o el mercat laboral”, explica Paula Salinas. Segons aquesta economista, la crisi sanitària de la pandèmia juntament amb l’augment de les desigualtats fan imprescindible reforçar el paper dels governs locals “de manera que puguin contribuir a la recuperació del país”.

Precisament la reacció de les administracions a la pandèmia és l’exemple de corresponsabilitat que des de l’FMC posa Eduard Rivas. “La gestió conjunta de la pandèmia va ser un èxit, cadascú des del seu lloc va ser part de la solució, però en canvi en la gestió diària això ens costa molt. No sabem qui fa què, al final el problema és que no tenim clara la classificació de competències”, assegura. Per això aposta perquè més enllà de la qüestió del finançament es parli de governança.

“El que importa ja no són els recursos econòmics i la qüestió competencial, sinó el fet que hem de canviar la forma en què es governa. No es pot governar el 2024 amb normes dels anys vuitanta. Tenim una normativa antiga i caducada, on tot és molt restrictiu i tancat, mentre que la realitat actual és que hi ha moltes interdependències. La Generalitat no pot governar d’esquena als ajuntaments, l’Estat ha de fer el seu paper i tenim Europa, que també ens condiciona. I tots hem de ser part de la solució”, conclou.

Per Paula Salinas, és necessari emprendre una reforma del sistema de finançament local, dirigida a incrementar-ne l’autonomia, “per regular les seves fonts tributàries i a ampliar-les, reduint així la seva dependència de les transferències d’altres administracions”. “Per exemple –hi afegeix–, es podrien implementar mesures dirigides a ampliar la capacitat recaptatòria de l’IBI, ja sigui ampliant la forquilla de tipus impositius que es poden aplicar, eliminant determinades exempcions que estableix la llei estatal o permetent que el valor de l’habitatge es determini a partir del seu valor de mercat i no a partir del seu valor cadastral.”

L’economista creu que així es podrien ampliar les competències reconegudes dels ajuntaments en les polítiques pròpies de l’estat del benestar, o finançar les que ja s’estan fent en aquest àmbit: polítiques d’habitatge social, llars d’infants.... “S’hauria de considerar clarament la possibilitat que els ajuntaments rebessin part dels seus ingressos a partir de l’impost sobre la renda, ja fos en forma de participació, cosa que implicaria menys autonomia, o en forma de recàrrec, i, per tant, amb més autonomia”, assegura.