La literatura política té una llarga tradició a Catalunya, on els llibres s’han convertit, fins a l’eclosió de les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del govern liderat per Pasqual Maragall n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès l’eix nacional” (Catalunya després del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la càrrega el 2007 amb L’Engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres, 2007). Un altre periodista, Iu Forn, ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit (Roca Editorial, 2004).

En els darrers anys han aparegut volums de testimonis directes, com el d’Antoni Batista, qui ha recuperat els seus dietaris al Departament de Presidència per oferir Al Palau, a l’hivern, un llibre amb un subtítol ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme (Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia, també ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi Mercader, un dels col·laboradors més estrets del president, a Mil dies amb Pasqual Maragall (La Magrana, 2008). Amb una visió més distant, però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere Cullell, “Ja som aquí”. Històries del tripartit (Edicions 62, 2005).