[Mireia Vehí] Que tres anys després de la publicació del llibre el tema de l’amnistia sigui el centre de la investidura de l’Estat espanyol i la sortida política més clara per a la societat catalana, és precisament el que volíem que passés. La capacitat de construir, des de l’esquerra independentista, una sortida política que acabi essent la de sentit comú, era precisament l’objectiu del llibre. En tot cas, veurem com això es tradueix en la llei, si acaba essent una sortida política o bé una forma de cooptació de determinades demandes per desarticular-les.

[Benet Salellas] En termes generals, valorem positivament tot allò que sigui avançar en la reducció del nivell de la repressió. A vegades passa que el debat es focalitza en les branques i no s’aborda el tema central. El que no podem perdre de vista és que hi ha centenars de persones que gràcies a aquesta llei veuran disminuït el seu patiment, i això és una victòria sempre. Al final, les amnisties són fruit de les conjuntures polítiques. La correlació de forces i el context polític és el que és i nosaltres entenem que l’amnistia ha de ser la via per construir un escenari de resolució del conflicte en tant que posa les condicions perquè hi pugui haver una resolució democràtica i sigui l’antecedent d’un referèndum. En aquest sentit, l’amnistia no està anant en aquesta direcció. En el llibre també parlem de la importància que tindria en el nostre context que l’amnistia fos el reconeixement que hi ha hagut una vulneració massiva de drets a la societat catalana, i això en el document que hi ha al damunt de la taula no hi és. L’amnistia com a mecanisme de reparació, de justícia, és incomplert. Sigui com sigui, vull remarcar el fet que una part dels nostres compatriotes queden al marge de la repressió.

[B.S.] És molt delicat valorar-les perquè han passat coses després de la presentació de la llei. El que ha quedat clar és que hi ha un sector del poder judicial que està disposat a fer qualsevol cosa perquè aquesta amnistia no funcioni. Tota la discussió de les esmenes està centrada en com des del poder legislatiu s’intenta construir un dic al sector ultra de la justícia. Potser la crítica que faria és que sovint no fem una anàlisi del poder de l’Estat en la forma que realment és. Una cosa com l’amnistia, que el que fa és posar l’accent en la qüestió democràtica, és qüestionada per un aparell de l’Estat que es refugia en el dret i en la llei i es resisteix que la sobirania popular faci el seu camí. [M.V.] Estan passant moltes coses alhora. D’una banda, la proposició de llei que hi ha no és la que nosaltres proposàvem en el llibre, que anava lligada a l’autodeterminació com a sortida política. Però, alhora, el PSOE està lliurant una guerra contra un dels sectors més ultres de l’Estat espanyol, que és el poder judicial. Això ni legitima els resultats que acabi tenint la llei ni el PSOE com a agent democràtic, però sí que ens situa en una lectura del poder més realista. [B.S.] De la mateixa manera que era molt simptomàtic que el judici del procés se celebrés on es va celebrar sota l’acusació d’un delicte de rebel·lió que ens connectava amb una genealogia de la repressió contra el catalanisme, també ho és que el debat ara sigui en el tema del terrorisme, que és un concepte que ha estat utilitzat com un xiclet per part del poder judicial quan hi ha conflictes de naturalesa política. Plantejar que l’ocupació pacífica d’un aeroport és un acte de terrorisme, només pot passar al regne d’Espanya o en països com Rússia i Turquia. [M.V.] Això porta a una altra idea i és que l’independentisme és una força democratitzadora i que accions com el Tsunami estan fent aflorar la cara més autoritària de l’Estat espanyol. I això ens porta a la idea que la tesi de l’autodeterminació no és naïf, per molt que hi hagi hagut una derrota militar com la de l’1 d’octubre, perquè és un vector de transformació no ja del regne d’Espanya, sinó de cara a la materialitat del poder espanyol vinculat a la Transició i a una determinada cultura judicial autoritària. I això reforça la idea que no hi ha via per a un país democràtic si el regne d’Espanya no col·lapsa i si no tenim la capacitat de construir una institucionalitat alternativa.

[B.S.] La proposta que hi ha al damunt de la taula no segueix gens aquesta lògica i planteja que igual que s’han d’amnistiar independentistes també s’ha de fer el mateix amb policies. Però la posició d’anàlisi és totalment desigual quan un actua intentant transformar des de la societat civil o qui actua ho fa des d’un cos policial i exercint violència institucional. De fet, és molt estrany l’esmena que s’ha pactat i en què es parla de vulneració de drets fonamentals. Em costa molt entendre que algú que no sigui un poder públic pugui vulnerar drets fonamentals. [M.V.] Quan s’igualen accions amb desigualtat de mitjans i d’objectius, s’inverteix totalment la concepció de la violència institucional. L’1 d’Octubre i el Tsunami Democràtic tenen objectius transformadors; els de l’Estat i els cossos policials són repressors.

[B.S.] Si agafem la llei d’amnistia i l’exposició de motius, veiem que hi ha una terminologia de reconciliació que és ofensiva perquè situa les dues parts al mateix nivell de mitjans i de posició de poder. Tampoc tinc clar que la societat catalana vulgui una reconciliació en els termes en què ho planteja la llei. Per a l’Estat, la llei és un perdó associat a un punt final del procés. Però l’independentisme no ha fet la demanda en aquests termes. Més enllà dels pactes que hi pugui haver per dalt, al final hi ha un corrent de fons que seguirà existint mentre no es resolgui el conflicte polític. El conflicte segueix sense resoldre i aquesta és la mancança que més critiquem a la llei d’amnistia.