L’envelliment és un gran repte social, però cal sensibilitzar tothom que les característiques del que entenem com a gent gran també van molt més lluny dels estereotips a superar. Cal divulgació, en tots els sentits. I les administracions especialment han d’entomar el repte amb més recursos i serveis que ara mateix no estan previstos, preparats, ni dimensionats.

Les persones volen envellir a casa, en família, en comunitat. Et trobes situacions com ara a l’Empordà que hi ha zones urbanes i rurals; hi ha, a diferencia d’altres llocs, i per diferents raons de treball, d’oci, de geografia, persones de diverses cultures que fan que la gent gran encara sigui més diversa.

Molts pobles petits estan canviant, perquè les ciutats expulsen gent, i cada cop hi ha públics més diversos i necessitats.

De residències en fan falta, i no de 100 places o més. Però el tema és que la gent no vol marxar de casa i l’etapa d’envelliment s’allarga. Poden ser 30 o fins i tot 40 anys, més que la infantesa o l’adolescència sumades. I no és esperar a morir, sinó sentits a la vida, tornar a posar direcció. Per a molts és fàcil, però a d’altres els cal més temps.

Encara que tots volen envellir amb els seus, podem diferenciar entre tres tipus d’envelliment. El primer, tradicional, de supervivència, amb l’aspiració de conservar un sostre, un plat a taula i d’assegurar la convivència amb els seus. Després hi ha aquell d’intentar fer totes aquelles coses pendents (viatjar, relacionar-se amb amics o estudiar, cuidar la salut, fer exercici). I un darrer, potser el més nou i per això menys visible, que és que demana ser reconegut per la societat com un actiu més. Continuar formant-ne part, no ser-ne exclòs.

Als 70 em jubilaran, però si puc continuaré implicant-me a la comunitat perquè necessito sentir-me útil.

Ara mateix s’està jubilant molta gent amb perfils tècnics i universitaris, que no tenen cap problema amb la informàtica o la tecnologia. Per exemple, cal esprémer i aprofitar el seu talent, expertesa i experiència. Sempre que vulguin, evidentment. Però poden ensenyar moltes coses a qui els relleva.

Sí, a la universitat potser se’ns reconeix més, també es podria entendre d’una manera diferent el paper dels sèniors, no som només competitius, ens interessen d’altres coses, per exemple l’intercanvi transdisciplinari i aportar valor a la societat. Però costa més a fora: surt molt més barat contractar gent jove. Això sí, tenim l’exemple recent del món sanitari durant la pandèmia, que va mobilitzar personal mèdic i d’infermeria jubilat per tirar endavant.

Les empreses haurien de reconèixer el valor que aporta l’expertesa i el talent als professionals sense necessitat de cap ajut econòmic o bonificació. Cal un canvi de mentalitat i amplitud de mires, perquè voler aplicar solucions universals aquí és un problema. Fan falta moltes solucions adaptades.