Una de les alternatives que havia proposat el govern, però que es va tombar al Parlament, era la renda bàsica universal. Per a nosaltres era una bona via per innovar i veure si per aquí podia haver-hi una sortida. Ens quedarem amb les ganes.

Una altra via és assegurar l’habitatge. Quan la persona té un habitatge segur pot preparar-se per tenir una feina; si no, ha d’estar patint per pagar cada mes un lloguer. I l’altra via imprescindible és tenir una feina de qualitat. L’habitatge i la feina són els dos puntals que ens asseguren que es pugui trencar el cercle de pobresa. Si aquestes dues potes no funcionen, ho tenim malament.

Hem d’entendre que un nen no és un bolet, ha nascut dins d’una família. Si aquest infant està patint pobresa és perquè la seva família és pobra. Un estudi de la Universitat de Girona explica que sis de cada deu infants amb avis que eren pobres, ho són també. O sigui, la pobresa és heretada. Hi ha hagut tres generacions en què no s’ha pogut trencar aquest cercle de pobresa. Per això, insisteixo, és tan important trencar-lo, perquè, si no, s’hereta. Després aquests nens tenen dificultats d’alimentació, tampoc fan cap mena d’activitat extraescolar i no poden participar del lleure educatiu. Tot és un gruix, però va dintre del mateix paquet: la família és pobra.

Ser pobre està molt estigmatitzat. El que es valora en aquesta societat és que siguis un guanyador, no un perdedor. Els pobres són els que han perdut. I això és un estigma que dificulta que molta gent demani ajuda. Quantes vegades veiem persones que haurien de rebre prestacions i per la vergonya que fa haver de demanar ajuda no ho fa. Està tot sota estigma i sospita. Llavors, el que hem de revertir també és aquesta mala concepció.

D’entrada, la burocràcia és excessiva i mal dissenyada. Els formularis per omplir no hi ha qui els entengui. Si una persona amb preparació té dificultats per omplir-los, com podem pensar que això s’ha dissenyat per a persones que tenen moltes mancances? Després entra la bretxa digital, la barrera de la llengua i les denegacions.

Les proves són inqualificables. És molt denigrant haver de fer les proves que se’t demanen constantment. Tots aquests formularis són tan feixucs, i després no saben moltes vegades per què s’han denegat. Les entitats hem lluitat molt perquè donin una raó. Esperem que amb el recent acord de traspàs de les gestions de l’ingrés mínim vital a la Generalitat moltes de les barreres caiguin i els ajuts puguin arribar a les persones que realment ho necessiten. Que per ara no els arriba. Són uns ingressos per cobrir els mínims vitals: el menjar i el lloguer. No arriba perquè es facin una torreta a la Costa Brava. Però, de vegades, la gent té unes concepcions molt rares.

Perquè la persona pobra sempre està sota sospita. Ens preocupen molt els discursos d’odi. I tot comença per aquí. Ens estem adonant amb horror que està calant tant en els partits polítics com en la ciutadania, en general. La majoria de tots aquests discursos difonen mentides. Quan els detectem intentem desmentir-los, però calen en la ment i fan que hi hagi encara més trencament. Un discurs d’odi només ens portarà a una mala convivència, a trencar una cohesió social.

No sabem encara com estarà el paquet social d’aquest 2024. Esperem i desitgem que realment hi hagi un increment quant a l’aportació social. L’any passat vam poder treballar juntament amb el govern i vam aconseguir un increment del 8% de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (IRSC). Feia deu anys que no s’havia tocat, i la societat havia canviat molt. Aquest és un barem importantíssim perquè és el que guia l’accés de les persones a totes les ajudes de la Generalitat. Sabíem que era del tot insuficient i es va demanar que es revisés cada any. Aquest any, el govern ja ha arribat a un acord amb la patronal i els agents socials reconeguts i han pactat una pujada del 4%. Creiem que no és suficient perquè es queda per sota del creixement del SMI, que és un 5%, i l’IPREM, que és la mateixa mesura que té el govern espanyol, també ha pujat. Els demanem més inversió en tot el que sigui política social.

Entenem que per al govern va ser un esforç apujar l’IRSC un 8% l’any passat, però teníem un acord perquè aquest any arribés a la normalitat del que havia pujat el cost de la vida. Llavors, tan sols un 4% per a nosaltres ha quedat curt. Esperàvem més. Hem trobat molt poc ambiciosa aquesta pujada. Hem de treballar en un model de revisió de l’IRSC, perquè no es va quedar amb cap xifra ni res. La pujada de l’indicador és una mesura molt necessària perquè és el topall que et marcarà si tens dret a rebre una ajuda o no.

Quan parlem de l’estat del benestar, sempre diem que són tres potes: salut, educació i serveis socials. La nostra és una pota totalment coixa. La inversió en els dos altres àmbits es demana i s’entén socialment, però serveis socials no. És com si les persones pensessin que no els afecta. Tothom sap que passarà per salut, tothom passa per educació, però per serveis socials no s’hi veuen.

Hi ha hagut anys que ho hem viscut amb molta angoixa. Per exemple, l’any passat vam insistir molt perquè no anessin a una pròrroga, ja que la situació era molt insostenible. La pitjor notícia que podem tenir és que vagin a la pròrroga. El que necessitem són uns pressupostos actualitzats a les necessitats que tenim cada any.