El català no és un ésser viu i, per tant, no es poden aplicar símils mèdics. Dit això, està en una situació complexa, perquè hi ha molts factors que l’afecten; diversa, perquè no està igual a tot el territori, i delicada, perquè hi ha tendències que no són positives, tot i que són reversibles.

Quan parlem d’“ús social”, hi ha moltes variables. Algunes van millor i d’altres, pitjor. Una de les quals, per exemple, és la transmissió de la llengua de pares a fills, i al Principat aquesta és una variable lligada a l’ús social en què el català està molt bé. De fet, el català és ara mateix la llengua majoritària entre parelles mixtes formades per catalans i parlants d’altres llengües. Com a aspecte negatiu, continuem detectant que una tendència que es va començar a instaurar al segle XX, com és la convergència automàtica cap al castellà, no només no l’hem sabut revertir, sinó que fins i tot s’ha accentuat.

Es diu, però es comporten igual –o d’una manera molt similar– que els seus pares o, fins i tot, que una part de la població d’entre 60 i 70 anys, que quan veuen algú que, pel motiu que sigui, creuen que no parla en català, directament li parlen en castellà. El que sí que ha canviat és el marc demogràfic. Perquè quan això passa en una comarca, barri o colla on un 80% dels membres són catalanoparlants, això afecta poc als usos lingüístics. Ara bé, quan passa en un indret on hi ha molta gent que no parla català, o té l’aspecte de no saber-lo parlar, això té més impacte.

Cal recordar que les dades sobre Barcelona venen a remarcar això que estic dient, que el principal problema és aquesta convergència automàtica amb el castellà. En això, els joves de Barcelona es comporten com els de qualsevol altre indret, la qüestió és que la capital ha estat un pol d’atracció molt potent en els últims anys per a l’arribada de gent d’altres llocs on el català no és la seva llengua.

Sí, fins i tot abans que aquest algú et parli en castellà, només pel seu color de pell, la granota de feina que porta posada, etc. I aquest pas al castellà per defecte, que és una rutina, crea un cercle viciós. Perquè tu entres en un local on creus que no t’atendran en català i parles en castellà i, òbviament, no t’atenen en català i, llavors, el que tu penses és “ostres, no m’han atès en català”, però, és clar, qui ho ha provocat ets tu. I quan s’aconsegueix trencar aquesta cadena, o rutina, i mantenim el català, un s’emporta sorpreses. Tots tenim anècdotes en aquest sentit, de dir: “Ostres, m’ha sorprès que aquí o allà sabessin català”, però t’ha sorprès perquè d’entrada tens prejudicis. I aquest és el principal repte que té ara mateix el català. Perquè, si no t’adreces d’entrada a algú en català, com vols que algú que no el sap tingui necessitat d’aprendre’l?

L’única llengua que està imposada a l’Estat espanyol és el castellà, i això no ho dic jo, ho diu la Constitució, que parla del deure, l’obligació, de saber-lo. I aquí és on es veu l’absurditat d’aquests plantejaments que esmentes. Perquè, què m’estan dient? Que la llengua més imposada no és antipàtica i el català, que no ho està, sí? Aquí hi ha un cinisme brutal i revela un debat molt interessant. Perquè, a veure, molt sovint tendim a pensar que només fem política en relació amb el català, quan qui en fa més, de política lingüística, és l’Estat espanyol.

Hi ha moltes coses que es poden fer. I sobre això cal ser clars, perquè depèn dels equilibris polítics i, sobretot, de la força que el poble de Catalunya vulgui donar a les seves reivindicacions lingüístiques, perquè, si no, les polítiques vindran imposades per la majoria nacional espanyola que defensa el castellà com a llengua única. Dit això, què podem fer? Hi ha dos objectius que han de ser clars: necessitem que el català tingui el màxim valor simbòlic i, alhora, també instrumental. Quan dic “valor simbòlic”, vull dir que el català ha de ser una llengua amb la qual ens vulguem identificar, i qui vingui aquí i vulgui formar part d’aquesta societat, assumeixi que la llengua pròpia d’aquesta societat és aquesta. Però el català, alhora, també ha de servir per fer coses, com ara guanyar-se la vida, fer amics o participar en la reunió de veïns de l’escala, perquè allà es parla en català.

Fent plantejaments simplistes, i fins i tot maniqueus, hi ha qui pregona que les polítiques es fan només de dalt a baix o de baix a dalt. A mi em sap greu per qui té aquesta visió, però el món no va així. Aquesta és una obra col·lectiva. Els pares i mares que van al sorral amb els fills i veuen un altre nen que no té aparença mediterrània i directament li parlen en castellà, estan ensenyant als fills de ben petits que han d’abandonar la llengua. Les teves decisions tenen un impacte. Tots tenim més d’un rol a la nostra vida, perquè, a més de polítics, els polítics fan de pare o mare, de consumidor i de turista. I en tots aquests rols hi ha una dimensió lingüística en què poden fer millorar el català. I tot això, per descomptat, sense treure la responsabilitat que correspon a les institucions, que són les que han de desenvolupar normatives en el marc que tenim o facilitar els recursos per aprendre la llengua.

L’Estat espanyol no ha fet durant molts anys la feina que havia de fer. No és un debat d’ara. Quan es va entrar a l’aleshores Comunitat Europea, ja es va plantejar aquesta demanda; es van recollir firmes i els Parlaments català i balear ja ho van sol·licitar. De fet, es va aconseguir que el català assolís un estatus intermedi, i ara, gràcies a una conjuntura, hem aconseguit una cosa que fins ara no s’havia assolit: que l’Estat espanyol faci aquesta petició. No serà un camí planer, perquè no som en un estat igualitari, però cal reconèixer que s’ha fet camí. Serà fàcil? No, perquè la Unió Europea és un club d’estats on cadascú juga segons els seus interessos, però cal seguir pressionant perquè es reconegui una condició bàsica d’igualtat. Som una anomalia democràtica, perquè paguem la traducció a les altres llengües i la nostra n’està exclosa. Per què ha de passar, això?