Està bé que ho comentin així, però no és com em sento, perquè per mi pionera és una paraula molt important i abans que jo ja hi ha hagut altres directores. No són a la llista dels Gaudí d’honor, però tampoc és una llista tan extensa. Està molt bé que es valori la tasca de la direcció, ara que és un moment tan florit de directores en el cinema català. Trobo que és una coincidència maca.

Sento que la gran diferència entre l’època en què jo vaig començar a fer cinema i ara és que actualment aquí es pot estudiar el cinema en escoles i a la universitat. I com que hi he ajudat, me’n sento orgullosa. El fet que el cinema formi part d’un currículum d’estudis ha generat la incorporació de tot un grup de joves en tots els àmbits del cinema. En un moment en què hi ha una gran explosió a la societat de les noies, és normal que també es faci visible en el cinema.

Ara hauré de dir la típica frase “M’agrada molt que em faci aquesta pregunta!”, perquè exactament això és el que volia expressar. En aquests moments me’n recordo molt, de Josep Maixenchs [fundador de l’Escac], i em sembla que aquest any als Gaudí estaria molt orgullós i no tan sols per mi, sinó per la quantitat de gent que ha sortit de l’Escac i que pujarà probablement a recollir algun premi, per no parlar del cas del Bayona, tan a prop dels Oscar. Crec que això és el que realment ha canviat el panorama. I hi he col·laborat perquè va haver-hi un moment que jo vaig pensar havia de retornar tot el que havia après al cinema. M’ha encantat tenir el contacte amb tots aquests joves aquests darrers anys. I a més, molts d’ells han col·laborat amb mi professionalment. A molts d’ells els he donat classes i després s’han convertit en companys. Per exemple, la directora artística de la darrera pel·lícula de ficció que vaig fer, Iris (2004), va ser la Sylvia Steinbrecht i està nominada aquest any per Creatura. I molts d’altres. Me’ls mirava sempre amb la il·lusió de dir: “T’he vist des que vas obrir els ulls a la mirada del cinema.”

En part sí. Penso que l’única manera que puc afrontar haver de sortir allà i agrair aquest reconeixement és sent molt sincera i sabent resumir bé l’efecte que em produeix. Els discursos dels anteriors eren molt bons. Encara guardo els de Tomàs Pladevall o Jaume Figueres. Veritablement els que més m’han agradat sempre han estat els que he detectat que hi posen més il·lusió i sinceritat.

Sí, ara veus que s’ha anat cap a una professionalització que era fonamental. Costava molt que la gent no pensés que dedicar-te al cinema era passar-te el dia al cine veient pel·lícules. És una vida molt insegura professionalment. És molt fàcil formar part d’un equip i fer cinema quan estàs en un rodatge, el que és difícil són totes aquestes etapes entre una feina i una altra que no saps què serà de tu. Cada vegada es torna a començar de zero. Que la teva carrera prosperi depèn d’unes circumstàncies aleatòries. I aquesta mena d’inseguretat no tothom està disposat a viure-la i és potser la condició més important: no defallir mai en tot el procés de la teva carrera.

Sí, perquè jo no m’imagino un món sense cinema. Probablement en tota la història de la humanitat hi havia hagut aquest somni d’intentar projectar imatges, i el dia que s’ha pogut fer ha estat un gran canvi per a la humanitat, igual que el fet de poder volar. El cinema és molt important per a la cultura universal, ens ha construït a nosaltres, som en part totes les pel·lícules que hem vist. Llavors, si t’agrada tant veure-les i tens l’oportunitat d’atrevir-te a treballar en aquest procés, viure i treballar s’assemblen molt, no hi ha una barrera que separi la teva vida de la teva professió. I a vegades això és complicat de portar, però és un luxe.

La veritat és que ser filla d’editor comporta que probablement l’habitació més important d’una casa sigui la biblioteca. Jo soc de família nombrosa i ha afectat en el fet que tots els meus germans escriuen bé i llegeixen molt. Això és un patrimoni que tens al voltant i és molt enriquidor, i ho vas vivint sense pràcticament adonar-te’n. El fet de tenir escriptors com els que has anomenat per casa ho he viscut com ho viuen tots els nens. Tant de bo ja hagués estat gran llavors i poder preguntar-los les coses que els preguntaria ara. Concretament en el cas de Josep Pla, quan jo vaig començar a estudiar història de l’art i volia parlar amb ell del romànic, ja era molt gran. Et passa una mica que fas tard. És un ambient que et va influint quasi sense adonar-te’n.

A part que hi havia una germana de la meva mare que va ser una grandíssima actriu, Silvia Morgan, guapíssima i que va fer moltes pel·lícules, potser és perquè la primera vegada que vaig anar al cinema vaig quedar tan fascinada que vaig pensar que un dia jo m’hi dedicaria. La veritat és que si miro enrere em sembla com si sempre hagués volgut dedicar-m’hi, però el dia i l’hora exactes no els sabria dir.

Penso que en la gent que es dedica al cinema sempre hi ha un component important de la imaginació i, per mi, la meva vida ja de petita es defineix entre la curiositat i la imaginació. Aquest contrast entre el que t’agrada observar i el que t’agrada inventar-te al final quallen i s’apoderen de tu d’una manera que t’arrossega.

Sí, exacte, defineixen una mirada sobre el món, posen en connexió el món interior amb el món exterior. Potser és el que m’agrada més del cinema, i els cineastes que més admiro tenen això, saben transmetre la sensació que estàs descobrint un misteri que ells et propo-  sen.

Molt. La mort de Franco la vaig viure a París, per exemple. Sobretot el que afecta és el fet de sortir del niu, marxar de casa, trobar les primeres feines, estudiar en un entorn molt diferent, en unes universitats que estaven molt enlairades, un concepte molt nou per mi... París és una ciutat meravellosa, però també pot ser molt difícil si no tens molt clar el que vols fer. És tant el que pots veure i decidir! Una de les primeres feines que vaig aconseguir va ser repartir pòsters d’exposicions d’art per totes les botigues i els pubs... També vaig viure el fet de ser estrangera. Quan em prenien per italiana, anava molt bé, però quan em prenien per espanyola era una mica més complicat. Sobretot em va fer descobrir com ets tu fora de casa, quan has estat sempre a casa, i això trobo que és molt important, una experiència de vida magnífica.

Sí, efectivament, quan estava estudiant a la universitat em van proposar entrar a Dagoll Dagom, que en aquells moments dirigia el Joan Ollé, i com a actriu em va semblar una experiència molt interessant, sobretot perquè vaig descobrir que no m’agradava gens saltar a l’escenari. Era com si em tirés en una piscina d’aigua gelada. Però en canvi em va encantar tot el que representava la producció, el procés darrere bambolines, el vestuari... Ho vaig descobrir llavors. Va ser just abans d’anar a París i va ser una gran experiència. A més, m’imagino que també m’ha ajudat en una cosa que després per dirigir he trobat molt important, que és la meva relació amb els actors. Finalment són ells els que donen la cara.

Més que pel mercat de Canes en si, el que va passar va ser que el 1988 la Unió Europea va crear l’EAVE, un programa per estimular la producció de productors independents europeus. Hi participaven 20 països i cadascun hi aportava un projecte. Tenien com a professors, consultors i tutors gent vinculada a la indústria de cada país. En el meu cas, es van presentar Rosa Romero, Manel Huerga i Jordi Beltran, que llavors feien el programa de televisió Arsenal, i tant ells com jo volíem fer una pel·lícula que mirés a Europa. Jo havia escrit un projecte que era molt complicat de fer en aquells moments, una pel·lícula medieval cara, el vam haver de canviar i en tres mesos, gràcies al gran talent de Jordi Beltran, vam escriure junts el guió de Boom boom. L’any següent al mercat de Canes el vam presentar com a projecte reeixit de l’EAVE, i efectivament va ser una sorpresa.

La pel·lícula es va estrenar sense pena ni glòria. En aquella època hi havia una gran desconfiança per les òperes primes, et perdonaven la vida si les anaven a veure, no com ara. Es va estrenar el 8 de juliol del 1990, el mateix dia de la inauguració del mundial de futbol. En tinc alguns records meravellosos, com que algú com Miguel Delibes comprés entrades per a tota la família per anar a veure la pel·lícula i m’escrivís una carta preciosa, però gairebé ningú va anar a veure la pel·lícula. El fet que després la pel·lícula es projectés a Venècia amb un èxit impressionant va fer que els mateixos crítics que no havien fet cas de la pel·lícula la reivindiquessin. L’Ángel Fernández-Santos, que era llavors un crític molt important, no només va reivindicar la pel·lícula, fins i tot es va queixar que tinguéssim una mirada tan curta i que una pel·lícula espanyola hagués d’anar a fora per tornar i ser apreciada. D’alguna manera em van criticar per haver renunciat al cinema d’autor en una primera pel·lícula. La comèdia no estava gaire ben vista, cosa que a mi sempre m’ha semblat absurda. Com em va dir un cineasta per a qui vaig treballar i que m’agradava molt, Rovira Beleta, és molt més difícil fer riure que fer plorar, i hi estic d’acord.

Per mi ha estat molt emocionant, li han tornat els colors a la pel·lícula. És com tornar-la a la vida, com si hagués estat adormida i de cop es despertés. Gràcies a això, Boom boom va ser escollida per presentar-la al passat festival de Canes, com a representant de la Filmoteca de Catalunya. Ara forma part d’un catàleg de pel·lícules europees que en diuen clàssiques. A mi, que Boom boom tingui al costat la paraula clàssica l’any 2024 m’emociona moltíssim, no es pot aspirar a res més que això. I veure a les projeccions que la pel·lícula ha resistit m’emociona també. Jo crec que una de les característiques de les meves pel·lícules és que són atemporals, i això de vegades fa que no siguin enteses al seu moment.

A mi sempre m’ha semblat molt important tenir molta complicitat amb la producció, i he cuidat molt que les pel·lícules que pogués fer s’assemblessin al final al que jo tenia al cap al principi. Això moltes vegades no és fàcil. De tota manera també he tingut curiositat per moltes coses: he volgut fer documentals, un parell de sèries, teatre, poesia, donar classes... Això obre altres camps. I, a més, la producció ha canviat molt, però jo segueixo tenint projectes.

Jo diria que no. Ja des dels anys cinquanta, el cinema que es feia a Espanya en general no tenia res a veure amb el cinema que es feia aquí. Allà es parlava de l’Espanya de Pío Baroja, de Camilo José Cela... I aquí existia l’Escola de Barcelona. Aquesta idea del cinema experimental, amb un vessant artístic, sempre hi ha estat. Sempre s’ha dit en els festivals de cine de fora que identificaven perfectament quan una pel·lícula venia de Madrid, del País Basc o d’aquí. I crec que això es manté. Jo el que crec que ha canviat de veritat són dues coses radicals. D’una banda, els sistemes de producció. La relació amb les plataformes probablement s’assemblen molt a les dels inicis de Hollywood i els grans estudis, en això de buscar quina és la demanda del públic. En segon lloc, a nivell mundial hi ha una necessitat de quilòmetre zero, de tenir una certa relació amb un fet identitari social, ètic, moral o com vulguis dir-li. Hi ha moltes pel·lícules petites que expliquen molt bé el que està passant a l’Argentina, Itàlia, Portugal... Són històries que semblen molt locals, però en realitat es converteixen en universals.

Ho vaig viure gràcies a una dona extraordinària, Marta Tatjer, que tenia una visió enorme del que havia de ser una cosa així. Era un fet col·lectiu molt emocionant. A Empúries es van aplegar 20.000 persones a terra i tantes embarcacions com vulguis al mar, no es veia ni l’aigua. Aquesta cosa solidària, de pertànyer al món i obrir-s’hi, aquella Barcelona que explosionava i s’obria al mar, i sobretot aquell entusiasme que reflectia llavors un alcalde com era Pasqual Maragall, aquesta visió que ens havíem d’obrir, penso que va ser molt interessant. Una altra cosa és l’ús que després se n’ha fet, amb el temps, i el deteriorament de les coses, amb la febre turística. Però aquest boom turístic es veu a tot arreu, a totes les ciutats. Jo abans de poder dedicar-me al cinema m’havia de guanyar la vida i vaig estar diversos anys treballant com a guia de turisme, portant turistes per tot el món. Va ser quan vaig aprendre a ser ajudant de direcció, a entendre com es comporta la gent en grup. Quan tornava dels viatges veia que el que ofereix aquest país, la qualitat de vida que tenen els turistes aquí, no es dona enlloc. Vaig quedar impressionada i em feia ràbia que no tinguéssim la capacitat de preservar tots aquests paisatges i aquest potencial que tenim. Però aquest turisme massiu és llei del temps, no té res a veure amb aquell moment d’eufòria, de solidaritat i de voler pertànyer en un món cosmopolita. Ja estava bé obrir-se una mica i no tancar-setant.