Vam detectar el problema ara fa deu anys, en veure que només hi havia una sola directora de centre. Això era dramàtic, sagnant. Vam fer el primer pla de gènere en recerca, que va inspirar els centres que treballen amb nosaltres perquè cadascú en fes un de personalitzat. Ara el lideratge femení continua sent molt perjudicat, però ja hem millorat una mica.

Vam començar pels comitès científics externs, perquè són un mirall per a la nostra comunitat d’investigadors. És un grup d’experts internacionals, les patums de la seva àrea de recerca, que assessora els centres en qüestions científiques. En aquell moment, tots els formaven homes, però ens hi vam posar i això ha canviat. Ara ja estan equilibrats o en vies de fer-ho ràpidament. Incidir aquí ha estat fàcil perquè la designació passa pels patronats dels centres, on tenim veu i vot i hem fet enrere moltes propostes desequilibrades.

Ara ve la part difícil. El nostre nou objectiu és equilibrar els líders de grup, que és la base on anirem a trobar els directors i directores del futur. Si tens la base totalment desequilibrada, serà molt més difícil tenir directores de centre. Ara en tenim alguns amb bon balanç, però no són molts.

Cada quatre anys ha de passar una avaluació i si no fa bé la política de gènere, no podrà obtenir la màxima puntuació per molt bé que ho hagi fet en matèria científica, o en altres camps. Això té un efecte reputacional, que en aquest sector és molt important, però a més també limita les subvencions que pot rebre. Aquesta via ha funcionat els últims anys.

Argumenten que en la seva disciplina és molt difícil fer-ho per ser un camp d’estudi molt masculinitzat. I és veritat, però no pot ser que hi hagi centres que no s’hagin mogut en deu anys. Hi ha formes de salvar aquesta situació, i han d’actuar. El talent es reparteix entre homes i dones i, si només tens homes, renuncies a una part molt valuosa dels recursos del país.

No n’hem fet mai ni ens consta que els centres n’estiguin fent. És la mesura més forta que pots fer, perquè deixes de tenir en compte els homes. Sí que hem vist que en cas d’igualtat absoluta es triï la dona, però poques vegades et trobes amb un empat tècnic en un procés de selecció, així que tampoc és una mesura molt efectiva.

Crec que la transició es pot accelerar. Vam engegar les mesures sense que l’entorn ens acompanyés ni s’ho prengués seriosament. Ara és diferent, aquesta consciència ha crescut molt més.

Si, la meva experiència és que sovint els directors són autoritaris i amb uns egos superforts, tot i que també en trobes de macos amb qui es pot parlar amb normalitat. En canvi, amb les dones el perfil és molt diferent: és una direcció d’escoltar, de parlar i dialogar. Són molt mes facilitadores, i això en posicions de direcció no té preu. No sé si és representatiu o no, però en els sis casos que tenim, veiem que hi ha un cert estil diferent.