No, el problema és que fins ara ho era. Per sort, crec que s’hi està posant remei a poc a poc.

Quan les dones vam començar a presentar-nos més a les places, perquè un dels problemes ha estat que ens hi hem presentat poc, probablement pensant que els nostres perfils no encaixaven, que era molta responsabilitat, que no ens ho donarien… Si una dona no compleix fil per randa el que demana una convocatòria, pensa que no té cap possibilitat. I amb els homes això no passa. Però això no ho explica tot, és un tema multifactorial.

No, però una vegada sí que vaig tenir la sensació de ser la quota. Em van encoratjar a presentar-me a una posició i vaig sentir que ho feien només perquè hi hagués alguna dona en el concurs, i això tampoc no és gaire agradable.

Crec i vull pensar que sí. S’ha fet un pas endavant molt important. Però també és cert que a les facultats de ciència fa molts anys que hi ha més dones que homes i ja hauríem hagut de notar el canvi.

El que sí sé és que hi ha alguns ambients als quals accedeixes com a directora (actes, comissions i reunions inherents al teu càrrec) que han manegat sempre els homes i que, en alguns casos, encara són horriblement masclistes. S’han mogut sembre en unes dinàmiques gairebé misògines, i ara som nosaltres que haurem de canviar aquestes inèrcies.

N’hi ha moltes. Una és tenir referents, i a poc a poc n’hi va havent. La segona és inculcar a les dones no només que poden fer-ho, sinó que ho han de fer, que s’hi han de presentar. Una mare directora científica no és pitjor ni millor mare que una mare només científica.

Crec que sí, soc optimista i penso que ho anirem aconseguint. El que no m’agrada són les imposicions. No hem de liderar per quotes, sinó perquè ho estem fent igual o millor que les altres persones que s’hi han presentat. Si no, acabarem pervertint una cosa que estem fent bé.

La cosa lògica seria que no haguéssim de comptar.