És una barbaritat i un reflex del que ha passat els últims anys, del famós sostre de vidre. Hi ha moltes dones que entren als estudis i molt poques que arriben als càrrecs més alts.

No, he tingut la sort de formar part d’un grup de treball liderat per Eudald Carbonell en el qual no hi havia un masclisme ni una discriminació evident. Però sí que és cert que les dinàmiques socials són les més lentes de modificar i el cert és que, tot i no sentir-me discriminada, fins i tot en els grups més favorables a la igualtat continua havent-hi fets anormals. Per exemple, fins fa poc hi havia molt poques dones que dirigien les excavacions. Ara que ja tenim la conscienciació, hem d’arribar a una igualtat real de xifres.

Els càrrecs de responsabilitat. Però per arribar a una igualtat real de xifres cal tenir en compte que no només estem parlant d’una dinàmica dominada generalment per homes i, per tant, més favorable cap a ells, sinó que tot l’entorn social, inclòs el de la mateixa dona, tradicionalment no l’empodera per aconseguir uns rols de responsabilitat. I això ho hem de treballar a correcuita perquè les dones se sentin empoderades i vulguin aspirar a això.

Sí, en general sí. L’esforç que hem de fer les dones és més gran.

Mira, jo, tot i que soc molt asseverativa i ja tinc una edat, no és fins fa relativament poc que realment vaig adonar-me que no feia les coses pitjor que els altres homes. Crec que és clau la formació de les dones en l’empoderament. No perquè es creguin el que no són, sinó perquè sàpiguen què són i valorin que allò que fan és importantíssim.

Cal potenciar que siguin les dones les que demanin projectes d’investigació, perquè encara tenim la reminiscència del “no sé si podré fer-ho”. Però és que els homes potser tampoc no poden i ni s’ho plantegen. I, finalment, la discriminació positiva.

Davant igualtat de punts en uns currículums que es poden ponderar de manera objectiva, si un és home i l’altra dona, cal afavorir la presència de dones en aquells llocs en què la seva representació sigui deficitària.

Amb il·lusió i sense cap pressió extra pel fet de ser dona. He de veure les debilitats i fortaleses que tinc i actuar a partir d’això. La sort és que conec el centre molt bé, l’he ajudat a crear, fa 37 anys que conec el projecte d’Atapuerca, que és el germen del centre, i en fa tres que en soc investigadora principal, juntament amb Eudald Carbonell.

D’una banda, centrar-nos en l’excel·lència de la investigació i la internacionalització de l’Iphes, i, a la vegada, també és molt important fomentar les arrels al territori, perquè som arqueòlegs i líders a 28 jaciments de tot el món, molts dels quals a Catalunya. I aquests jaciments tenen molt potencial per revertir al territori, fins i tot econòmicament, i poder tornar a la societat tot el que ens ha donat per poder investigar.