En gene­ral, no ens agrada equi­vo­car-nos. Come­tre errors fa por perquè ens fa sen­tir cul­pa­bles. Ana­lit­zeu quina mena de ges­tos feu quan us equi­vo­queu: us poseu la mà al cap o us tapeu la boca? Feu xocar les mans entre si com a gest de des­es­pe­ració? Us poseu ver­mells? Dema­neu perdó amb veu de xaiet? Us empre­nyeu i us sen­tiu frus­trats? I ana­lit­zeu també què dieu. Rene­gueu? Cul­pa­bi­lit­zeu algú altre? Dieu que la vida és injusta? Us sen­tiu infe­ri­ors? Pro­me­teu no equi­vo­car-vos mai més?

Els errors for­men part de la nos­tra vida, a l’empresa i en l’esfera més íntima. Sense equi­vo­car-nos no seríem humans. No obs­tant això, no tenim una bona relació amb el fet d’errar. Ens fa sen­tir mala­ment, en gene­ral. Amb els meus alum­nes faig un exer­cici molt diver­tit. Els dic que es posin dem­peus i els faig comp­tar de l’1 al 10. La pri­mera per­sona ha de dir el número en català, la segona l’ha de repre­sen­tar amb els dits i la ter­cera, en anglès. I així suc­ces­si­va­ment fins a arri­bar al 10. És clar, ho han de fer una mica ràpid. Els dic que, quan s’equi­vo­quin (sem­pre ho fa algú), no facin cap gest de cul­pa­bi­li­tat ni es quei­xin. A més, dic als com­panys que feli­ci­tin la per­sona que ha comès un error. Doncs bé, és fàcil de veure i com­pro­var que es fa molt difícil que es com­por­tin d’aquesta manera. Estem pro­gra­mats per sen­tir-nos frus­trats, deso­ri­en­tats o tenir sen­sació de ridícul. És un exer­cici molt sim­ple però molt alliçona­dor i que nor­mal­ment causa un gran impacte en la gent.

La pro­fes­sora de Har­vard Amy Edmon­son ha escrit un lli­bre mera­vellós (The right kind of wrong) en què parla de dife­rents tipus d’errors. Quan estem fent una feina, per exem­ple, on se sap quina és la millor manera d’ope­rar (una cadena de mun­tatge), si come­tem un error (per dis­tracció, pot­ser), això pot cos­tar diners a l’empresa. Errare huma­num est, per des­comp­tat. Però hem de pro­cu­rar no fer-ho. La política, aquí, ha de ser de “zero errors”. Però ara vull par­lar de l’error intel·ligent, que és el que sor­geix de la curi­o­si­tat i l’explo­ració. Un científic, per exem­ple, cal que s’equi­vo­qui com més vega­des millor si vol tro­bar coses de valor. De fet, les dones i els homes de ciència fan ser­vir el mètode trial and error, que vol dir anar pro­vant coses de dife­rents mane­res fins a tro­bar el que volen (o no).

A les empre­ses, si volem explo­rar i inno­var, hauríem d’imi­tar els científics. De fet, és el que mol­tes de les empre­ses més inno­va­do­res fan. Com diuen a la Uni­ver­si­tat de Stan­ford, “cal equi­vo­car-se sovint per encer­tar-la abans”. Hi ha mol­tes fir­mes inno­va­do­res que han estat capa­ces d’incor­po­rar mètodes d’expe­ri­men­tació en la seva gestió. Eme­ten hipòtesis sobre tot el que fan i, si ho cre­uen con­ve­ni­ent, bus­quen alter­na­ti­ves i expe­ri­men­ten amb pos­si­bles solu­ci­ons. Si els expe­ri­ments fallen, pro­cu­ren apren­dre’n. Si són reei­xits i con­fir­men les hipòtesis, imple­men­ten els can­vis, que mol­tes vega­des com­por­ten inno­va­ci­ons incre­men­tals o radi­cals. Són empre­ses en què tot­hom pot pro­po­sar coses, plan­te­jar expe­ri­ments i cap­gi­rar-ho tot. Evi­dent­ment, es tracta també de fir­mes amb poca jerar­quia i amb equips autònoms de tre­ball. En són alguns exem­ples Booking.com, Haier, Patagònia i Spo­tify. Aquesta manera de tre­ba­llar fa que la gent senti que té poder per modi­fi­car les coses i que no ha d’espe­rar les ordres d’un cap per començar a actuar. Com a con­seqüència, la gent se sent més impli­cada i moti­vada, i l’empresa fun­ci­ona millor.

Però què passa si tenim gent a l’empresa que no gosa equi­vo­car-se? Què suc­ce­eix quan tot­hom vol que­dar bé i fer veure que no s’equi­voca mai? Doncs que tenim un pro­blema. Cal cons­truir un entorn de “segu­re­tat psi­cològica” en què la gent se senti a gust i no tin­gui por d’explo­rar, d’equi­vo­car-se i de tor­nar a començar. Em temo que no tro­baríem gai­res entorns d’aquest tipus a la majo­ria d’empre­ses, per desgràcia. Equi­vo­car-se de manera intel·ligent és un art que es prac­tica molt poc. Come­tre errors, reconèixer-los i apren­dre’n és una de les pràcti­ques més alli­be­ra­do­res i útils que podem tro­bar en qual­se­vol àmbit. Quina llàstima que les nos­tres pors atàviques, here­ta­des de temps molt pretèrits, ens fre­nin i ens impe­dei­xin pro­gres­sar. Però sem­pre cal tenir espe­rança, pot­ser hi haurà un dia en què apren­dre dels errors serà la cosa més nor­mal del món.