No em sorprèn gaire res del que està sortint perquè alguns de nosaltres ho vam patir des del començament. Jo vaig ser el primer que vaig sortir, junt amb els Pujol. Quan va sortir això era el novembre del 2012, en plena campanya electoral i amb unes eleccions anticipades que jo com a president de la Generalitat havia convocat amb un objectiu molt clar: comprovar quina majoria hi havia a favor del dret a decidir. En aquell moment l’Estat detecta que hi ha un canvi de rasant del món catalanista, que el tema del moviment sobiranista va molt de debò i que no només és un tema de carrer sinó que les institucions, concretament la Generalitat, s’estan posant a liderar-lo. I és aleshores quan decideix destruir-ho com pugui, independentment de la legitimitat o la legalitat dels seus actes. M’he de passar bona part de la campanya electoral defensant-me d’acusacions que són mentides i falsedats però que tenen un propòsit, que és influir en els resultats, cosa que aconsegueixen. Nosaltres perdem dotze diputats quan totes les enquestes ens donaven majoria absoluta, que és el que es necessitava per lluitar contra la majoria absoluta del PP a Madrid. En resum, no estic gens sorprès, perquè des del primer moment sabia de què anava. Però que jo ho sabés no vol dir que la gent també ho sabés. Què celebro ara? Doncs que s’estigui socialitzant i popularitzant una evidència, que és el muntatge de l’Estat, l’Operació Catalunya, les clavegueres.

El que constato ara és el binomi de la màxima impunitat amb què es va actuar contra la màxima indefensió en què ens hem trobat alguns. Ells van actuar sense límits i nosaltres vam estar exposats a la màxima indefensió. I encara hi som. Perquè encara avui, tants anys després i amb tantes evidències, no s’ha obert una investigació. L’única cosa que s’ha obert per part de la fiscalia és allò que afecta un col·lega seu, que és un més de la llista. Tota la resta estem en la més absoluta indefensió. No sento indignació. Mirem-ho des d’una altra perspectiva i preguntem-nos què podem fer cadascun de nosaltres perquè de tot això que ha passat en surti un escenari una mica millor. Els que hem patit danys irreparables el que podem fer és no actuar amb revenja ni odi. Els altres hi poden posar una investigació seriosa, un procediment judicial seriós i, si és el cas, unes condemnes en conseqüència. Tot això ajudaria a millorar la salut democràtica i a creure una mica més en l’estat de dret.

Poques. De confiança, pràcticament zero. D’esperança, una mica.

Aquí és on hi ha una mica d’esperança. En aquest moment, els que fan de la necessitat virtut es mouen, perquè li han de penjar la mona al PP. I com que els convé aprofitar la seva rivalitat política, nosaltres som allà, aprofitant el vent favorable.

Jo, afortunadament, no me l’he trobat.

Mai, ni en aquell moment ni ara. I això que alguns hi van sucar tot el pa que van poder. Per part de la gent pel carrer, sí. Et diuen que ho lamenten, que s’escandalitzen... i que també senten una certa impotència, perquè veuen que no es fa res per intentar-ho arreglar. En tot cas, dels responsables, dels que se’n van aprofitar o dels executors, no he rebut ni una paraula, i encara menys una disculpa.

Per disculpar-se o per fer una reflexió, també zero. Alguns mitjans de comunicació catalans també s’hi van abonar perquè van donar la informació que va publicar El Mundo per bona. Ara la majoria ho veuen d’una altra manera i estan en una actitud molt més oberta i compromesa a explicar la veritat, que hauria de ser la seva feina. Però en aquell moment es van fer molt ressò d’allò que era un pur muntatge fastigós per part d’una gent delinqüent que, encara que actuessin des del cor de l’Estat, només tenien com a objectiu carregar-se un moviment polític, i per fer-ho s’havien de carregar les persones que hi havia al davant.

Una de molt important: el món independentista ha d’entendre que l’Estat espanyol també és el que hem vist aquests darrers anys. No és només un estat homologable a les democràcies europees. També és la policia patriòtica. També és la Guàrdia Civil donant cops a la gent que va a votar. També és l’aparell repressor que du la gent a la presó per haver posat les urnes. També és aquell que intenta la ruïna econòmica de la gent a través del Tribunal de Cuentas. I també és l’aparell delictiu d’una sèrie de gent amb molt poder i que no tenen límits quan es tracta de destruir el que es mou a Catalunya.