En l’anterior presidència ja es va fixar un pla d’actuació pels propers anys, i ara del que es tracta és de desenvolupar-lo. Un primer bloc sobre el qual volem incidir és el talent. Catalunya és pionera des del punt de vista de recerca bàsica, però va una mica més coixa en transferència de coneixement i innovació. I és aquí on ens hem d’arremangar. En el camp de la formació, i més específicament en el de l’FP, també hi hem de treballar.

Efectivament, i sobre això estem una mica preocupats, ja que s’està perdent l’essència de l’empresa catalana, que va lligada a uns certs valors. I per al país no és bo. Parlem, per exemple, de quan una empresa d’aquí es ven i el seu centre de decisió es deslocalitza. Ara bé, també és cert que en l’apartat d’emprenedoria, o start-ups, hi ha un viver molt potent. El teixit empresarial és, en el fons, el teixit de progrés d’un país. No hi ha valor social més progressista que l’empresa, perquè allà és on es crea riquesa o el desenvolupament que vertebra tota una societat. Un camp sobre el qual també volem incidir és que cal donar més importància al teixit empresarial del territori.

Una dificultat, entre cometes, que tenim és que les nostres empreses no són excessivament grans. I ens en caldrien de més volum. Perquè el que ens passa molts cops és que quan una empresa entra en una fase de creixement s’acaba venent.

Som un país que en camps com les exportacions està força ben posicionat i, per tant, el que més aviat ens toca és aconseguir transferir recerca cap a la indústria. La societat està canviant molt i els productes que ara demana són molt diferents dels de fa trenta anys. I aquí és on hem de treballar, per donar sortida a això. També ens cal més agilitat en l’administració, ja que aquest és un aspecte que ens fa molt mal. Ens enfrontem a traves que són innecessàries. Un governant ha de fer-ho pel bé comú i no fixar-se en els vots. Un exemple és el de l’aigua, que és un problema que fa molt temps que s’arrossega i sobre el qual no s’ha volgut actuar abans per falta de voluntat política, perquè feia assumir els riscos que pogués tenir en forma de vots. Tres quarts del mateix passa amb les renovables: molts cops no les volem, fins a arribar a l’extrem que haurem d’importar energia de la resta de l’Estat amb una línia d’alta tensió, que tampoc volem. També hi ha una burocràcia que ens fa molt mal. Aquella en què el funcionari de torn no s’atreveix a resoldre segons quins tràmits, que s’acaba eternitzant. I a Catalunya aquest és un problema molt greu que, segurament, s’arrossega de l’època del 155 i de la pressió que es va posar sobre certs funcionaris.

El nostre ADN té dues característiques bàsiques. Una és que si hi ha algú que està fent quelcom, ens hi ajuntem i ajudem a desenvolupar el seu projecte. I una altra cosa que ens caracteritza és que el nostre és un perfil de fer i no de penjar-nos medalles. Volem que les coses passin i no ens importa si això és així i després no se’ns reconeix.

És una descripció que no s’ajusta a la realitat. Dins de FemCat hi ha de tot. Sí que som, però, una fundació que es dedica a la promoció de Catalunya, però d’aquí a ser no sé què, doncs no. Defensem Catalunya, com la presidenta Ayuso defensa Madrid i tothom sap que independentista no ho és pas.

El món empresarial ha de tenir llibertat i qui vulgui tornar que torni, i qui no, doncs no. El que hem de fer com a país és fer-lo atractiu perquè qui vulgui venir aquí a invertir-hi ho faci. El que sí que em sembla una barbaritat és dir que les multarem.

La cohesió social és un repte molt més profund que això. No ens fem cap favor si l’Estat acaba assumint les responsabilitats individuals i ho ha de resoldre tot. El que hem de fer és no posar traves per desenvolupar el talent. Si sobreprotegim la població, ens estem equivocant com a país. Cal donar valor, també, a la cultura de l’esforç i el desenvolupament individual, i estimular-ho. I, òbviament, el de l’habitatge és un problema, i gros, que afecta qüestions com l’emancipació de la joventut, que ha de poder desenvolupar les seves capacitats i talents.

Sí, és horrorós. En el món empresarial, fa temps que estem detectant que el nivell formatiu ha anat baixant. Cal una anàlisi profunda al respecte.

No, però s’ha de redefinir el debat. No cal posar el focus en el que rebem o deixem de rebre, el que cal és transparència en les balances fiscals de tots els territoris de l’Estat. Calen dades sobre els fluxos de què rep i aporta cadascuna d’elles, i no només Catalunya. Transparència total i llavors, potser, el debat agafa un altre to. Cal fer com Alemanya, on ho fan així.