“Tinc una obsessió total a tenir una mort digna”

Estrenen ‘Mentre siguis tu, l’aquí i l’ara de Carme Elias’, després de guanyar diumenge passat el Gaudí al millor documental

“Que una persona amb facilitat de paraula expliqui l’Alzheimer al llarg de quatre anys és un testimoni impressionant”, diu la directora

Carme Elias, en una imatge del documental ‘Mentre siguis tu, l’aquí i l’ara de Carme Elias’ FILMAX.

Els personatges que he interpretat m’acompanyen. Van marxant, però encara hi són

Bernat Salvà - sant sebastià

Hi ha un moment del documental Mentre siguis tu, l’aquí i l’ara de Carme Elias que resumeix la grandesa de l’actriu i el drama de la malaltia que pateix: apareix damunt un escenari buit amb un munt d’obres de grans autors de la història universal del teatre (Shakespeare, Txèkhov, Pirandello, Lorca...) i recorda els personatges que ha interpretat. Diu que sempre l’acompanyen i que de tant en tant se li apareixen, però cada vegada menys. El 2022, Carme Elias (Barcelona, 1951) va fer públic que té Alzheimer. En va tornar a parlar diumenge passat en la gala de l’Acadèmia del Cinema Català, on aquest film que explora la seva lluita contra la malaltia, dirigit per Claudia Pinto (Caracas, 1977), va guanyar el Gaudí al millor documental. Vam poder parlar amb l’actriu i la directora en el passat festival de Sant Sebastià.

Diu que els grans personatges que ha interpretat se li apareixen. N’hi ha algun que aparegui més sovint?

Carme Elias: Els de Txèkhov. Em sembla que era la Nina que deia “Soc una gavina, soc una gavina!”, al final de la funció. I se’n va allà volant. Sí, trobo que Txèkhov, d’una manera com molt suau, toca temes molt profunds. Els personatges que he interpretat m’acompanyen. Cada vegada menys, van marxant, però encara hi són.

En el documental surt una escena de la primera pel·lícula que van fer juntes, el 2013, ‘La distancia más larga’. Per què?

C.E.: Aquesta pel·lícula és premonitòria. Va ser quan va començar la nostra amistat, perquè vam viure situacions molt difícils, era tot molt complicat. En superar tot allò, ens vam unir molt. El meu personatge, la Martina, puja per arribar al seu destí, al cim, i poder morir al lloc on ella vol. Ara em fa pensar en el que m’està passant. Tinc una obsessió total a tenir una mort digna, vull morir dignament. He anat a visitar persones amb la meva malaltia, en estat més avançat, i no vull arribar-hi. Les he anat a visitar per saber realment què vull de la meva vida i ara sé que això no ho vull. Soc una gavina!

Claudia Pinto: Un dels plans que, per mi, és una de les joies d’aquesta pel·lícula és aquest que esmenta de La distancia más larga. El vaig rodar, però no va entrar al muntatge i de sobte, veient material que no havia fet servir, vaig trobar aquest pla, que és molt especial.

C.E.: Martina està malalta, s’està morint, i ha de fer un esforç enorme per arribar a on ella vol arribar, a dalt del cim. I allà mor, al costat d’una persona que va estimar molt.

Per què surt en el títol i en la pel·lícula la idea d’‘aquí i ara’?

C.E.: Com a actriu és una cosa que s’ha d’aprendre, i no és fàcil. Tu estàs aquí escoltant-me i sé que m’escoltes, però el teu cap està pensant que ha de picar un article, tens moltes coses, ens passa a tots. Sempre estem pensant més del que tenim la capacitat de fer. Com a actriu, mentre estàs actuant, és important l’aquí i l’ara, però et ve el cap si has deixat el dinar preparat, si demà tens l’hora amb el metge... O sigui, totes aquestes coses de la vida real van influint, estan allà. Tu les has de deixar a part per estar amb el personatge només.

C.P.: I ara, d’alguna manera, el que ella té i que abraça amb força és el present.

C.E.: Exacte. Ja només hi ha aquest moment. És una tècnica de la teràpia Gestalt. Jo vaig conèixer Claudio Naranjo, el gran precursor de Gestalt, i els actors treballem amb això.

C.P.: La Carme diu una cosa molt bonica, que l’aquí i ara és una cosa per la qual ha lluitat tota la teva vida per aconseguir-ho com a actriu, com un mecanisme per interpretar, però que ara no ho tria. És el que té, l’aquí i ara, viure el present.

Quina va ser la motivació de fer el documental?

C.E.: Ho va decidir el destí, perquè jo recordo... Això sí que ho recordo molt bé, quan em van diagnosticar, no vaig voler trucar a la Clàudia per telèfon, volia dir-li-ho personalment. Vaig avisar-la i vaig anar a València a explicar-li-ho. I allà, en un lloc on hi havia una piscina, amb uns nens jugant, tot ple de vida, va ser on li vaig explicar el que m’estava passant. A la Claudia ja la conec bé, però no m’esperava això d’ella. Em va dir: “Vols que en deixem rastre, de tot això?” Vaig dir que sí i al cap de molt poca estona, potser una hora o dues, van aparèixer gent amb càmeres, i va començar el documental. Va ser una cosa impensada, una qüestió d’amor, de gent que s’ajunta.

Ho recorda així, Claudia?

C.P.: Les dues ho expliquem d’una manera diferent. Sospitàvem que estava passant això, però no hi havia una paraula, un diagnòstic clar. Jo la conec com a actriu i sabia que el que passava era alguna cosa més greu que quedar-se en blanc. Quan m’ho va explicar va ser una confirmació del que ja sospitava. Aleshores jo el que li vaig dir va ser que havíem de fer una altra pel·lícula de ficció, perquè la trobaré a faltar, és la meva amiga, i la meva actriu; perquè el cinema té un poder de capturar-ho tot increïble, i perquè no vull que sigui una última vegada mai.I llavors vaig dir: “Bé, hem de fer una tercera pel·lícula.” I ella em va dir: “Si no és pas un documental... T’hi atreviries?”

C.E.: Ho recordem tot diferent!

C.P.: Li vaig contestar: “I per què no?” I vam començar a fer-lo. Però no vam pensar a fer-ho públic, perquè ella no volia explicar-ho ni assumir-ho. Llavors era impossible que et plantegessis fer una pel·lícula. El que et planteges és rodar, fer el cinema pel cinema, res més.

En quin moment va ser exactament?

C.P.: El 2019. No ho va fer públic fins al 2022. Va ser una pel·lícula totalment clandestina, al principi. Però, més enllà que la veiés la gent, per mi ja tenia sentit. I per a ella també. Rodàvem alguna cosa, teníem un projecte juntes. Crec que és el més bonic d’això, és una pel·lícula sense cap pretensió. Si no m’ho hagués plantejat així, potser no m’hauria atrevit a fer-ho.

C.E.: Les coses van anar passant.

Filmar una pel·lícula no és atrapar la memòria?

C.P.: Sí, precisament. Em preguntava si hi hauria un proper estiu, o si la propera vegada que la veiés es recordaria de mi. Llavors vaig decidir rodar-la, més enllà de qui l’arribés a veure. Ara ja t’adones que això sí que té un interès: que hi ha un buit bestial, no es parla d’aquests temes. Que una persona que té facilitat de paraula, de parlar de l’emoció, ho expliqui en primera persona i digui on està cada minut al llarg de quatre anys és un testimoni impressionant. I crec que som molt afortunades, ella de poder fer-ho i jo de poder retratar-ho, perquè crec que és una pel·lícula que tindrà molt ressò.

C.E.: M’agradaria que la veiés molta gent que pateix aquestes problemàtiques.

Com us sentiu després de la presentació tan emotiva de la pel·lícula a Sant Sebastià?

C.E.: En pantalla gran era la primera vegada que el veia. Havia vist una versió en construcció. Jo em vaig sentir molt d’acord amb tot el que veia. Em semblava que tot era sincer i que és el que hi ha. Però tampoc me’n recordo tant, ja, saps què vull dir? Em vaig sentir contenta i, sobretot, molt contenta també de ser aquí.

C.P.: Els detalls de la pel·lícula potser no els recorda, però la sensació que li deixa, sí. De les coses més boniques que he sentit, és que ha dit que no s’ha sentit traïda.

C.E.: Sí, m’he sentit molt ben representada.

C.P.: Per a mi, això és molt important, és una responsabilitat molt gran fer aquest acompanyament, retratar-lo, filmar-lo, trobar un to aquesta història que d’alguna manera sigui molt coherent amb com ho viu ella, però, sobretot, triar i treure el que no cal i posar l’accent en el valor i no en el dolor. Però estic molt contenta que hàgim arribat fins aquí, que hàgim acabat la pel·lícula, que Carme l’estigui disfrutant, amb consciència, que doni entrevistes, que estigui rebent tot el que la pel·lícula encara li pot donar.

Sou conscients que hi ha moltes persones que es poden veure reflectides a la pel·lícula?

C.E.: Sí, a partir d’un determinat moment en vam ser conscients.

C.P.: Si et planteges aquestes coses, et paralitzes. Jo no volia entrevistats, ni experts. Volíem fer una cosa molt corrent, de com ho viu ella en aquest cas. Em sento família de Carme, més enllà que sigui una directora. La nostra relació va començar sent així. No sé quin rol donar-li, perquè no és la meva mare, no és la meva germana, però ho és tot alhora, és estrany i bonic. Si pot ajudar altra gent, és meravellós, però no neix amb aquesta pretensió, perquè llavors buscaries experts i altres tipus de veus. I al final és, amb tota la humilitat dir: “Escolta, això és el que hi ha.”

C.E.: Sí, i vam anar seguint i seguint, i aquí estem.

Amb la perspectiva, veieu la pel·lícula com una manera de lluitar i de resistir?

C.E.: Sí. Per mi ha estat fantàstic. Jo no dic que actuar és la meva professió, jo dic que soc actriu. Des que pujava de petita a la cadira de casa meva a recitar el poema de Nadal i des que als 14 anys actuava al teatre del barri, soc actriu. I tinc la persistència i la voluntat de ser-ho, perquè naturalment no està fàcil. Però en aquesta pel·lícula va més enllà de l’actriu, és com deixar-me veure, no hi ha la màscara. Però tinc la capacitat d’estar davant d’una càmera o de veure un equip i que això no m’impressioni. I això és el que sí té valor.

C.P.: La pel·lícula té diversos nivells. El primer, evidentment, està molt lligat a la intimitat, el tema de la familiaritat, les amigues... Després hi ha una capa que parla de l’educació, del sentit de l’art, del miracle de l’art, que pot fer llum o ser un far en moments foscos i complicats, i de com pots transformar en bellesa una cosa que és un malson. I després, sense cap dubte, hi ha una altra capa més social, on es troben temes com el dret a morir, l’Alzheimer, on entren les xifres. La pel·lícula intenta mantenir-se en aquests tres nivells sense que cap no guanyi.

Una pel·lícula així només es pot plantejar des de l’honestedat absoluta?

C.E.: I des de l’amistat més forta, perquè si no tens aquest lligam o aquesta confiança, no et pots obrir. Hem fet coses increïbles per la confiança de l’una amb l’altra.

C.P.: Hi havia moments que pensava que no sabia si sabria fer això, em preguntava si en algun moment del camí em quedaria sola amb això. Ningú no sap res de res. De sobte la consciència baixa un esglaó i ho notes. Però ningú no t’ho pot predir, no et diuen que et queden tres mesos de consciència. I ella em dia: “Confia, tu sabràs perfectament el que va a dins i el que va a fora.” És curiós i bonic, que ella em donés aquesta confiança i jo li donés confiança a ella. El més bonic és acompanyar-se i, d’alguna manera, ho expressa la pel·lícula.

C.E.: La meva última pel·lícula! [riu].

C.P.: O no!

C.E.: Potser hi ha la part dos.