“Pràcticament un 10% de la renda generada a Catalunya corre com a transferència neta cap a l’Estat espanyol.” Aquesta és una de les concrecions conclusives del treball d’Emili Gasch i Jacint Ros Hombravella publicat el 1974 –fa 50 anys!– dins del llibre patrocinat pel Banco de Bilbao i titulat L’economia de Catalunya, avui. Abans del salt –poc explicat– del Banco de Bilbao al BBVA, un banc forà podia fer pública aquesta “transferència neta”. Forçada, negativa, és clar, per a la societat catalana.

Emili Gasch i Grau (Barcelona, 1945-2023) havia anat a la reconstruïda, al Guinardó, Escola del Mar, i, des del 1962, va estudiar econòmiques (ara, “economia i empresa”) a la Universitat de Barcelona. Seguint, deia, el futur economista Eugeni Giral, el seu “cap de colla” dels Minyons, que ja havia començat.

Al cap de pocs anys, Ernest Lluch, professor de política econòmica de la UB, va encarregar a Gasch diferents projectes, entre els quals, un article per a la revista mensual Serra d’Or sobre la “literatura econòmica” catalana dels seixanta, que es va publicar l’any 1972. I que el 2011 seria re-editat per la revista Mirmanda.

També li va demanar la coordinació d’un llibre cocreat per una quinzena d’autors (amb quatre dones: Sans, Tayà, Massana i Casals) sobre l’economia catalana, que Edicions 62 va publicar com a Economia crítica: una perspectiva catalana (1973). En aquest llibre, Gasch hi va incloure La costa com a mercaderia. Premonitori.

Així mateix, va rebre l’encàrrec, juntament amb Rossend Termes, d’una feina d’economista urbanista, a casa d’Ernest Lluch, situada a Vallcarca.

Al costat de tots aquests interessos, Gasch es va posar a estudiar la rebuda a l’àrea catalana de l’obra teoricopràctica de Karl Marx, i d’Engels.

L’any 1977, aquest treball va esdevenir la seva tesi doctoral, amb el títol El pensament econòmic marxista a Catalunya (1869-1939). En el tribunal que avaluava la seva tesi, hi havia professors com ara Sardà, Estapé, Lluch, Roldan i Ros, director.

A partir d’aleshores, el món acadèmic econòmic català incorporava el marxisme.

Emili Gasch, el 1994, 17 anys després de presentar la seva tesi, va publicar en llengua alemanya una reelaboració dels materials de la seva tesi en el número 46 de Schritten aus dem Karl-Marx-Haus, de Trèveris. Aquesta edició va suposar que, per primera vegada, el marxisme català arribava al món de la cultura alemanya.

Però Gasch va fer encara un altre pas decisiu: va anar catalogant tota la premsa del PSUC, el principal –durant dècades– partit marxista català.

El període en què va recopilar tota la premsa va constar des de la seva fundació el 1936 fins al 1993. El resultat va ser un llibre editat per la UAB, La premsa del PSUC (Bellaterra, 1999). En total, va agrupar fins a 211 capçaleres.

Una població, un barri, una empresa, un sector que té la capacitat d’elaborar, publicar i distribuir premsa pròpia fa pensar. Més encara si, entre el 1939 i el 1975, aquesta premsa és clandestina, o fruit d’un exili polític gens fàcil.

El 2008, abans que li comencessin a aparèixer els primers símptomes d’Alzheimer, Gasch va voler posar l’accent en els espais on es mostren –i es poden adquirir– llibres: pensament, fabulació, informació. Acabats de publicar i vells.

És el volum Les llibreries de Barcelona. Una guia per a lectors curiosos.

Emili Gasch, un homenot que va estar sempre ben a prop de grans dones.