Vaig fer-hi moltes activitats que em van agradar. Però, ara, amb ulls d’adulta, no veig prou bé aquest esperit més aviat exclusiu que pretenien mostrar les monges. Tinc el convenciment que l’escola funcionarà el dia que només hi hagi un únic model. Ni privades, ni concertades, només una escola per a tothom igual, que vetlli per l’equitat i la igualtat real d’oportunitats.

Algun dia. Jo aspiro a aquesta escola que es proposi de veritat el desenvolupament del pensament crític, promogut per un professorat que denunciï les injustícies socials i el desastre de l’organització social, en mans de quatre corporacions que ens fan ballar al ritme que volen. Si fos així, els alumnes també ens acompanyarien en aquesta anàlisi crítica del nostre món.

Doncs sí, ha de ser una escola que representi bé les característiques de la societat, que és, no cal explicar-ho gaire, ben diversa. Ha de ser una escola que aplegui diferents cultures, classes socials, religions, maneres d’entendre el món i de viure-hi. La segregació és un dels mals del sistema educatiu i és i serà molt negativa per a la nostra configuració social i la seva cohesió. També em sembla terriblement trista aquesta segregació volguda que fan els rics, que es refugien en aquestes escoles bombolla, a què només assisteix una part molt selecta de la societat. No viuen la realitat del món, viuen una ficció! Com podran desenvolupar aquests nens la consciència crítica d’espècie? No en tindran, aniran a la seva i seran excloents.

A les escoles de poble, en general, hi ha molt de caliu humà, molta presència de les famílies i molt de suport a l’escola. Et senties molt acompanyada i molt ajudada. Les escoles de ciutat tenen altres riqueses; la més important que vaig percebre va ser justament aquesta de la diversitat, que s’hauria de preservar sempre com un valor, perquè l’escola és un gran espai de convivència i socialització.

A l’inici, el 2002, només hi havia gent nouvinguda. El segon any, vam tenir la sort que algunes famílies catalanes del barri van apostar per l’escola. Això va suposar una riquesa molt gran, perquè tothom es va anar enriquint, els uns dels altres, i des de l’escola crec que vam saber impulsar-ho i reforçar-ho. Les converses a les classes tenien una gran riquesa, perquè tothom podia expressar-se des del seu saber. Amb les famílies fèiem el mateix, i ben aviat es van organitzar trobades entre mares catalanes que ensenyaven la llengua a les nouvingudes, per exemple.

Les comunitats d’aprenentatge són un projecte d’aplicació d’aquelles actuacions educatives que la recerca científica ha demostrat que milloren el rendiment educatiu i la convivència i ajuden a superar les desigualtats. En diuen actuacions educatives d’èxit [AEE]. La idea és transformar l’entorn perquè aquesta transformació i enriquiment del context faci possible una escola més igualitària, per procurar compensar les desigualtats de partida.

Es tracta d’implicar totes les persones que, de manera directa o indirecta, influeixen en l’aprenentatge i el desenvolupament dels alumnes: el professorat, les famílies, les associacions veïnals, les entitats locals i també persones voluntàries que volguessin afegir-s’hi. Les actuacions educatives d’èxit són propostes metodològiques per treballar amb l’alumnat, les famílies i la comunitat i el mateix professorat, per millorar els coneixements acadèmics, però també els vinculats a la convivència i, per tant, a les relacions entre les persones.

Sí, perquè el diàleg és fonamental en totes les actuacions: parlar, compartir idees, informacions, coneixements, argumentar, respondre amb nous arguments... El diàleg i l’aprenentatge que es poden suscitar en la conversa entre persones que es respecten són una eina de progrés radical, la més utilitzada en les comunitats d’aprenentatge. I es propicia absolutament, entre els nens, amb les famílies, entre les famílies, entre els fills i els pares, en la relació dels mestres amb els pares, en la relació entre mestres... També és l’eina que s’usa per afrontar els conflictes quan sorgeixen, i serveix també per a la formació dels mestres i per a la de les famílies.

Des de les comunitats d’aprenentatge hi ha el convenciment, contrastat científicament, que els resultats acadèmics dels alumnes no depenen tant del nivell acadèmic assolit pels pares (també hi influeix i hi ha estudis que van en aquesta direcció) com del fet que, quan els fills estan escolaritzats, també les famílies estiguin fent formació. Nosaltres als pares els convidàvem a participar en activitats de formació sempre que en teníem ocasió. Per parlar, per exemple, de com ajudar els fills a reforçar l’aprenentatge acadèmic i com estimular activitats de lectura en família.

Amb els infants, però també amb les famílies. Sempre a partir de lectures comentades sobre autors clàssics: Moby Dick, Robinson Crusoe, el Diari d’Anna Frank, també el Quixot, alguna obra de Shakespeare... Lògicament, per als nens eren adaptacions d’aquestes obres. Els clàssics donen molta profunditat: hi apareixen sempre els valors universals i es tracten una varietat molt àmplia de temes. Pots parlar de la mort, de l’amor, de les dificultats de la vida, de totes les emocions...

Sobretot eren familiars dels alumnes, però també veïns, a qui els agradava el que fèiem i ens oferien el seu temps per ajudar. Donaven suport quan fèiem treball en petits grups, que era un tipus d’organització de la classe habitual. Els voluntaris són sempre molt benvinguts!

Doncs sí. La formació servia per superar les pors inicials que els feien dubtar de la seva capacitat per ajudar.