Guerra a Europa
Ucraïna i el dilema europeu
Els ucraïnesos viuen el moment més delicat d’ençà de la retirada de les tropes russes del nord del país
L’escassetat de tropes, d’armes i munició i el bloqueig de l’ajuda dels EUA compliquen la situació de Kíiv
La UE ha de decidir el seu paper en un moment en què es tracen les línies del paradigma geopolític del futur
-
Volodímir Zelenski, president d’Ucraïna, amb el canceller alemany, Olaf Scholz, divendres passat a Berlín CLEMENS BILAN / EFE. -
Dos anys després de l’inici de la invasió, el 24 de febrer del 2022, Rússia ocupa actualment prop d’un 20% del territori d’Ucraïna, una zona concentrada a l’est i al sud del país.
L’entrevista que el periodista i guru de l’alt-right nord-americana Tucker Carlson va fer a Vladímir Putin el 8 de febrer passat va arrencar amb un monòleg pseudohistòric del president rus, de mitja hora de durada, que va agafar totalment a contrapeu l’entrevistador. La idea que Ucraïna mai va existir abans de l’URSS n’era la síntesi, una negació de la condició nacional d’Ucraïna diferenciada de Rússia que ha estat cada cop més freqüent en els discursos de Putin dels darrers anys. La concepció que el destí i la sobirania ucraïnesos pertanyen a Moscou va motivar i justificar la batejada com a “operació militar especial” iniciada el febrer del 2022, a fi de recuperar el control geopolític del país per la via militar.
Dos anys després de l’inici de l’agressió militar, l’anunciada fatiga ucraïnesa ha arribat a bona part de les societats europees en forma de desconnexió anímica en relació amb aquell conflicte. L’acumulació de crisis, d’incerteses i d’amenaces històriques, com la que planteja el canvi climàtic, han erigit una ombra d’oblit sobre la realitat bèl·lica ucraïnesa. L’últim esclat de l’etern conflicte araboisraelià de la manera més cruenta ha estat el cop de gràcia.
La guerra, però, no entén de fatigues, i segueix el seu sagnant curs. El balanç dels primers dos anys és funest. Segons la intel·ligència nord-americana, l’agost passat ja havien perdut la vida 70.000 combatents ucraïnesos i 120.000 havien estat ferits, i al desembre eren ja 315.000 els soldats russos morts o ferits. Un estudi independent ha confirmat la identitat de 43.460 soldats russos morts i afirma que les xifres reals són molt més elevades. Les Nacions Unides situen el nombre de morts civils identificats en 10.200, reconeixent que les xifres reals són molt més elevades.
En aquests primers 24 mesos de guerra, molts municipis i barris al sud i l’est del país han estat destruïts o danyats. Els centres sanitaris d’Ucraïna han rebut 1.435 atacs. Quatre milions de ciutadans –entre els quals, un milió de d’infants– continuen en situació de desplaçats interns, i 6,3 milions viuen com a refugiats en països europeus o en altres zones del món. També hi ha un balanç subterrani, menys tangible des de l’exterior, però no per això menys dramàtic: milers d’infants ucraïnesos de les zones ocupades per Rússia (prop del 20% del país) han estat segrestats per les autoritats ocupants, molts dels quals forçats a participar en camps de reeducació per ser russificats. Centenars de persones han estat víctimes de desaparicions forçoses, i es porta a terme una política sistemàtica per erradicar la presència de la llengua i la cultura ucraïneses d’aquells territoris.
El conflicte bèl·lic més greu i acarnissat que ha viscut el continent europeu des de la Segona Guerra Mundial no s’atura. Després del fracàs de la contraofensiva ucraïnesa, la segona meitat del 2023, Ucraïna viu el moment més delicat d’ençà que l’abril del 2022 les tropes russes es van veure obligades a retirar-se del nord del país. Des de la tardor passada, les forces ucraïneses viuen un important desabastiment d’armament i munició, agreujat pel bloqueig durant mesos de l’aprovació d’un paquet de 60.000 milions de dòlars en ajuda militar per part de congressistes republicans nord-americans. La sort d’Ucraïna ha passat a dependre d’una política interna dels EUA absorbida per la dinàmica de competició preelectoral que marquen les eleccions presidencials del novembre. Juntament amb la seva voluntat de lluita i una moral fins ara elevada, la tercera pota de l’edifici que ha permès sostenir els esforços bèl·lics ucraïnesos comença a trontollar.
Les conseqüències d’aquesta tendència no han trigat a fer-se notar. Les dificultats de les forces ucraïneses per defensar les seves posicions són creixents, i des de fa setmanes Rússia aplica una pressió incremental en diferents zones dels 1.000 quilòmetres de front bèl·lic. L’escassetat més greu es produeix en munició d’artilleria, fet que obliga les forces ucraïneses a racionar el seu estoc.
També creixen les dificultats per protegir el país d’uns atacs aeris russos que han augmentat en freqüència. Aquests problemes s’afegeixen a l’escassetat de tropa, pendents d’una nova mobilització que de moment continua paralitzada.
Durant la visita del president Zelenski a Washington a finals del 2022, Joe Biden va garantir el suport a Ucraïna “el temps que faci falta”. Un any després, el desembre del 2023, un Biden resignat reformulava aquesta afirmació i passava a dir “tant temps com puguem”. Per la seva banda, Donald Trump ha expressat la voluntat, en cas de tornar a ser president, d’interrompre o condicionar el suport militar a Ucraïna, i d’imposar a Kíiv una solució negociada que “posaria fi a la guerra en 24 hores”.
La creixent incertesa sobre el futur de l’ajuda militar dels EUA es produeix justament en el moment més delicat pel que fa als equilibris de forces en el conflicte. Segons un estudi recent del prestigiós think-tank britànic RUSI, Rússia té 470.000 tropes desplegades als territoris ocupats, més de les que van participar en l’ofensiva inicial del febrer del 2022, i a finals d’any arribarà al pic de capacitat de producció d’armament. El mateix estudi afirma que podria intentar provocar el col·lapse de les forces ucraïneses per obligar-les a acceptar unes negociacions en què Rússia exigiria nou territoris més enllà dels que ja controla –com Khàrkiv i, possiblement, Odessa–, reduir la dimensió de les forces armades ucraïneses i situar al govern ucraïnès un president afí al Kremlin, entre d’altres.
El nou paquet de 53.000 milions d’euros d’ajuda que la UE va aprovar el 31 de gener és important, però no suficient. Les immenses necessitats que implica fer front a una guerra d’aquestes característiques han posat en evidència una indústria militar europea sense gran capacitat de producció pròpia. Durant dècades, la majoria dels països europeus han subcontractat la seva defensa als EUA com a garant de la seva seguretat a través del paraigua de l’OTAN. Uns EUA ara cada cop més polaritzats internament, imprevisibles geopolíticament, i amb la mirada posada en l’Orient Mitjà i Taiwan.
En un món que viu un canvi d’època, i en un moment en què s’estan escrivint les regles del joc que marcaran el paradigma geopolític del futur, la concepció clausewitziana de la guerra com a continuació de la política ha tornat amb força a l’est d’Europa, al Caucas, a l’Orient Mitjà i a l’Àfrica subsahariana. En aquest context de creixent inestabilitat i multipolaritat, a molts països europeus i a la mateixa UE guanya pes la idea que no poden seguir depenent d’uns EUA amb els quals tenen interessos divergents. També, s’estén la consciència sobre la necessitat de reforçar les pròpies capacitats, en primer lloc per poder garantir que Ucraïna es pot continuar defensant.
La d’Ucraïna és una guerra que no només configura l’ordre europeu que ha de venir sinó que també té repercussions globals. Està en joc normalitzar l’annexió de territoris per la força de les armes i la violació de la sobirania de les nacions, un dels consensos i pedres angulars d’un dret internacional que, a poc a poc, es va desfent.
Putin té assumida com a missió històrica la reintegració d’Ucraïna, emulant les gestes dels seus admirats Pere el Gran i Caterina la Gran al segle XVIII. “Els occidentals voldrien separar-nos, però ens reunificarem”, va ser la frase amb què va triar concloure la seva entrevista amb Tucker Carlson. A més, disposa d’una teoria de la victòria al servei d’aquesta idea. A Ucraïna i als ucraïnesos, aquesta realitat els imposa una lluita existencial per la seva sobirania, i per la seva supervivència com a nació lliure. A la UE, li planteja un dilema transcendental i històric sobre quin és el paper que vol tenir en aquest nou món que ve.
El cereal ucraïnès, bloquejat als ports
La guerra iniciada pels russos va provocar la reducció dràstica de les exportacions ucraïneses de cereals. Atès que és un dels principals països exportadors de gra, la caiguda de les vendes a l’exterior va posar en risc la seguretat alimentària de milions de persones –especialment d’Àfrica i el Pròxim Orient– dependents d’aquest producte bàsic. Abans de la guerra, la pràctica totalitat de les exportacions ucraïneses es transportaven per mar, però el bloqueig dels ports del mar Negre, imposat pels russos a l’inici de la guerra, va paralitzar la sortida dels vaixells. Les vendes es van poder reprendre gràcies a les rutes alternatives terrestres obertes per la Unió Europea (UE) –els anomenats “corredors de solidaritat”– i la iniciativa adoptada per l’ONU i Turquia el juliol del 2022, que va permetre la represa del flux exportador per via marítima i la consegüent disminució del preu dels aliments. Fa set mesos, però, Moscou es va retirar d’aquesta iniciativa engegada per l’ONU i es va negar a donar garanties de seguretat als vaixells de gra ucraïnesos en ruta cap al Bòsfor. Va complicar així, novament, la capacitat d’Ucraïna per accedir als mercats mundials de gra i va posar en risc la seguretat alimentària global.
Més despesa militar
L’obertura d’un nou front de guerra a l’est d’Europa ha fet disparar la despesa militar dels països europeus i de l’OTAN. En la cimera del juliol del 2023, els aliats van renovar el compromís de gastar fins al 2% del PIB en defensa. Precisament, l’Aliança Atlàntica va cobrar una nova vida després de la invasió russa d’Ucraïna, un fet que la va treure de l’estat de “mort cerebral” en què estava sumida, segons el diagnòstic de Macron, tres anys abans. Europeus i nord-americans van fer pinya davant el desafiament de Putin. Paradoxalment, el president de Rússia, que havia fet de l’expansió de l’OTAN a l’est d’Europa el seu cavall de batalla, va haver de veure com dos estats de llarga tradició de neutralitat, com Finlàndia i Suècia, trucaven a les portes de l’organització aliada. Amb tot, la cohesió aliada es podria veure amenaçada ara per un hipotètic retorn de Trump a la Casa Blanca en les eleccions del novembre.
Reacció ràpida i coordinada
A diferència d’altres crisis, la Unió Europea (UE) va reaccionar de manera ràpida i coordinada a la invasió russa d’Ucraïna. En un moviment inèdit, va enviar armes a un país en guerra per ajudar l’exèrcit ucraïnès a defensar-se mentre ampliava i enduria les sancions que ja va imposar a Moscou per l’annexió de Crimea, el 2014. La unitat d’acció respecte a Rússia s’ha mantingut, si bé Viktor Orbán, primer ministre hongarès i amic de Putin, ha obert alguna esquerda en el front comú. En un altre pla, la UE va obrir les portes a més de 6 milions de refugiats ucraïnesos activant una directiva sobre protecció temporal que permet als ciutadans d’aquesta nacionalitat travessar lliurement les fronteres europees i triar el país on establir-se. Des de l’inici de la guerra, la UE i els estats membres han facilitat ajuda financera, militar, humanitària i de suport als refugiats per un valor d’uns 96.000 milions de dòlars.
Energia i menjar, pels núvols
Tot i que l’alça de preus ja era una tendència generalitzada al món després de la pandèmia, com a conseqüència en part de la represa de l’activitat econòmica, la guerra entre Rússia i Ucraïna va agreujar la situació inflacionària imperant a Europa i a la resta del món. El bloqueig de les exportacions ucraïneses de cereals –i d’oli de gira-sol– i la falta de fertilitzants russos van fer volar també els preus dels aliments a diverses regions del món. Amb l’encariment de les factures energètiques, moltes empreses van fer repercutir en els seus productes l’increment del cost de l’energia utilitzada en els processos de fabricació. Els preus disparats van obligar el Banc Central Europeu a intervenir elevant els tipus d’interès. Dos anys després de la invasió russa d’Ucraïna, Brussel·les vaticina una desacceleració de la inflació més pronunciada de l’estimada inicialment i que se situaria enguany en el 2,7%, mig punt per sota de la previsió anterior.
Fi de la dependència del gas rus
Amb la invasió d’Ucraïna, Rússia trenca els equilibris energètics que mantenia fins llavors amb la Unió Europea (UE). Els països europeus, especialment Alemanya, es beneficiaven del gas natural rus per alimentar la seva indústria i escalfar les seves llars, mentre Moscou es lucrava amb la venda de les seves primeres matèries als veïns occidentals. L’agressió a Ucraïna, però, va fer augmentar les factures del gas als estats comunitaris que més n’importaven de Rússia i va obligar la Unió Europea (UE) a posar fi a la dependència dels combustibles fòssils del poderós veí, que va trobar mercats substitutius a l’Índia i la Xina, principalment. Així, els socis comunitaris van haver de diversificar les fonts i les vies d’aprovisionament, accelerar el desplegament de les energies renovables i millorar l’eficiència energètica i la interconnexió de les xarxes de gas i electricitat. Abans de la guerra, el 40% de les importacions de gas de la UE procedien de Rússia. L’abandonament gradual dels subministraments russos es va compensar potenciant acords amb Noruega i Algèria i augmentant les importacions de gas liquat (LNG) dels EUA i d’altres països.
