Aquí hi ha un debat molt interessant, ja que, d’entrada, és una mobilització a escala europea i, a més, a pocs mesos d’unes eleccions. Per tant, aquesta serà una qüestió que estarà en l’agenda d’aquests comicis europeus com, de fet, ja ho està en la de la Comissió, que ha tirat enrere dues iniciatives vinculades a la transició energètica lligada a l’agenda 20/30. Aquí darrere també hi ha el debat sobre si Europa està afrontant, de la millor manera possible, aquesta transformació energètica o s’està centrant molt en la regulació i més aviat poc a fer-ho de manera compatible amb una economia que es pugui desenvolupar.

És el que voldríem evitar. El de la immigració és el gran debat que li ve a Europa, a l’Estat i a Catalunya. I com a qüestió central ha d’estar al mig del debat públic, i no deixar que el monopolitzin ni les forces de l’extrema dreta amb discursos xenòfobs ni tampoc amb postulats bonistes. Aquest és un debat que obliga a prendre compromisos, i aquests només els poden prendre els partits que ocupen el centre polític.

A curt termini, la visió és relativament positiva. El comportament del PIB català des de la pandèmia s’ha anat recuperant, tot i que ha trigat més a fer-ho que d’altres economies perquè la nostra es basa molt en la mobilitat pel pes del turisme i l’hostaleria. A escala més global, l’any anirà de menys o més, sempre que la inflació s’ajusti, els bancs centrals comencin a abaixar tipus, el mercat laboral tingui un bon comportament, el sector immobiliari a la Xina no col·lapsi i la situació geopolítica, que és d’una gran complexitat, no vagi a més. I sobre això últim hi ha un factor d’inestabilitat potencial com és el resultat que puguin tenir les eleccions nord-americanes.

Compartim el diagnostic que Catalunya està mal finançada, que ja és molt perquè a la resta de l’Estat estan convençuts que no és així. Però que està mal finançada ho demostra l’aplicació de dos principis, junts, com són el del cost de la vida i l’ordinalitat. I aquest problema d’infrafinançament ha fet que Catalunya hagi anat acumulant dèficits, i no només en infraestructures, que posen en risc la cohesió social. I en això hem perdut posicions. Per solucionar aquest infrafinançament, bàsicament hi ha dues vies. L’una és la reforma del model actual i sobre això el Cercle ja ha apuntat propostes molt treballades que podrien millorar la situació actual. I també hi ha la via de buscar un model singular, allò que se n’hi podria dir un pacte fiscal, que entenc que és el que vol plantejar ara el govern. Quan hi hagi una proposta ferma i concreta, com a Cercle l’estudiarem i debatrem. Perquè aquí hi ha, i hi haurà, una lluita entre les posicions diguem-ne possibilistes, del que es pot aconseguir, i les més maximalistes. I aquest és un debat que, sorprenentment, feia molt temps que no teníem, perquè com que havien girat full ens hem distret molt, fins al punt que gairebé hem estat col·laboradors necessaris d’aquest endarreriment.

Sí, i molt. Nosaltres reivindiquem que hi hagi grans acords des del centre polític i avui en dia això sembla impossible. Quan fem la reunió anual del Cercle i venen tant el president del govern estatal com el cap de l’oposició o el president de la Generalitat, ja els expressem la nostra preocupació sobre això. Perquè en els temes centrals hi ha d’haver transacció política. I ja s’ha vist en les últimes eleccions gallegues, per posar un exemple recent, que Catalunya ha estat en el centre del debat polític, amb raonaments a vegades si més no sorprenents.

Aquesta és una decisió que correspon a les empreses, i el risc de buscar mecanismes que estimulin un retorn pot arribar a ser contraproduent.

D’entrada perquè no sé si és massa just per a les que van decidir quedar-se. I, si a sobre parlem de multes, això el que pot provocar és que els que van moure només la seu però no els headquarters, que és l’important, potser tinguin un incentiu per acabar-los movent també. Jo em fixaria molt més en el debat d’estimular i crear les circumstàncies per poder atreure les inversions que generin valor a Catalunya, perquè és un indret que té els actius perquè això sigui així.

Nosaltres no hem matisat en res la nostra posició. Vam defensar-ne una, en un escrit molt treballat, però que va generar un primer titular. Però quan un llegeix en profunditat què diu aquesta nota en pot extreure altres conclusions. El que dèiem, i diem, és que el debat no ha de ser tant amnistia sí o no, sinó com i per què. L’amnistia, primer, ha de ser constitucional, i també ha de ser el final d’una etapa i el principi d’una altra. I també defensem que seria bo que aquesta mesura fos fruit d’un debat serè i que tingués més consens polític.

La nostra posició, i que també hem expressat, és que no és el moment per al referèndum. L’espai natural en què ens hauríem de moure és aquell que generi més consens. I aquest, creiem, és el d’una revisió del model autonòmic i del seu finançament.