Basant-nos en el mimetisme biològic, volem desenvolupar una cèl·lula artificial a partir dels elements bàsics (proteïnes, lípids, etcètera) que es poden obtenir d’altres llocs que no són la sang i combinar-los de manera que el resultat final sigui, en termes de funcionament, el més similar possible a un eritròcit (glòbul vermell). Això bàsicament ho estem intentant aconseguir utilitzant diferents tipus de tecnologia a escala micro i nano. En el meu grup, per exemple, estem desenvolupant tècniques per generar les vesícules que les cèl·lules han de tenir repartides a la membrana exterior, que està feta amb una bicapa de lípids i que amb la tecnologia actual costa d’orientar i distribuir reproduint la complexitat d’un eritròcit.

Exacte. Aquesta és la clau del nostre projecte. Demostrar que podem fer un glòbul vermell sense que cap de les seves parts vingui de la sang. Són productes cel·lulars, lípids, proteïnes, hemoglobina també, però obtinguts de recursos que no venen de productes sanguinis.

L’Arancha González Campo, que és especialista en temes de biofuncionalització, està desenvolupant una nanotecnologia per ajudar-nos a fer aquesta vesícula més complexa. Després tenim més col·laboradors que el que desenvolupen són diferents tipus d’esquelets que posarem a dintre de l’eritròcit artificial perquè no es desmunti.

Vam començar el 2022, així que anem pel segon any, i tenim fins al 2026 per arribar a un punt que puguem demostrar que aquest tipus d’eritròcits artificials no només són capaços de portar oxigen a tot arreu, sinó que també són capaços d’estimular la vasculatura d’una manera similar a la dels eritròcits. De moment hem fet tot el que havíem de fer i ara ens falta començar a provar les coses que estem desenvolupant en models in vivo i anar refinant tot el que anem fent.

És habitual, sí. La recerca que nosaltres fem és bàsica, però amb la finalitat de trobar una aplicació. I, en aquest sentit, jo espero que almenys un eritròcit artificial el podrem tenir quan acabi el projecte o com a màxim d’aquí a quatre anys. I podrem demostrar que realment els podem fer servir, com a mínim, per a determinades funcions, com estimular la vasculatura. Ara, això de quan tindrem sang artificial, crec que no t’ho sabrà dir ningú. S’han de fer molts assajos abans de poder posar una cosa així al mercat.

Sí per l’European Innovation Council. Busquen projectes d’alt risc però que, si surten, suposarien també un alt guany.

Bàsicament fem processos de microfabricació, que són similars als processos que es fan servir a la indústria de la fabricació de circuits integrats. Són processos litogràfics que permeten fabricar diferents tipus de sistemes a escala microscòpica i fins i tot nanoscòpica. Aleshores, amb aquest tipus d’equipament, el que nosaltres bàsicament manufacturem és el que en diem xips microfluídics, que bàsicament és allà on creem aquest tipus de gotes i les modifiquem. També treballem amb temes que són més propers a la química, la síntesi de les nanopartícules i bàsicament la modificació de les nanopartícules, que després caracteritzem amb microscòpia electrònica i altres tipus de sistemes per veure les propietats que tenen les nostres nanopartícules. Després també treballem en temes de biotecnologia: el que fem és tenir diferents tipus de cèl·lules que cultivem i que modifiquem genèticament perquè expressin les proteïnes que a nosaltres ens interessen. I, aleshores, fem processos de desconstrucció per tal de recuperar els petits compostos que a nosaltres ens interessin per fer-los servir després per muntar el nostre eritròcit artificial.

Vaig estudiar enginyeria química tècnica a Girona i la superior a la UPC. Després em vaig presentar per una beca Balcells per anar als Estats Units a fer un màster, però ja em vaig quedar a fer també el doctorat en enginyeria química i ciència dels materials a la Universitat de Califòrnia Irvine. Allà em vaig enganxar molt amb aquest tema de miniaturització de sistemes mecànics i electrònics per aplicacions en biologia.

D’allà vaig anar a l’Imperial College, a Londres, a fer un postdoctorat; després, el cap que tenia allà se’n va anar cap a Zuric i em va oferir anar amb ell i, després de set anys allà, vaig venir a Bèlgica, ja de professor de nanobiotecnologia. Així que fa 20 anys que volto pel món i que no visc a Catalunya.

Ho vaig provar durant temps presentant-me a diferents llocs, i va ser molt difícil, no hi havia manera. Aleshores m’hauria anat molt bé, honestament. Ara ja no ho sé, depenent de les condicions, perquè aquí ja tinc una posició vitalícia amb un grup que em permet fer la recerca que vull fer, amb els equipaments que tinc… Ara mateix no m’ho plantejo, però no se sap mai.