A la darrera secció del Museu Nacional Suís de Zúric hi llegim: “Suisse est devenue riche à l’étranger.” Suïssa ha esdevingut rica gràcies a l’estranger. En temps antics i a l’època medieval, l’única possible exportació eren els mercenaris. L’últim testimoni d’aquesta realitat és la coneguda Guàrdia Suïssa de l’estat del Vaticà. Als Països Catalans, durant segles, succeïa a l’inrevés; tenien mercenaris: els almogàvers.

Però, també es pot dir que els Països Catalans s’han fet, en part, rics, a l’estranger. D’entrada, l’obertura, a partir del 1492, de les immenses possibilitats inversores i de treball del continent americà (i, més tard, d’Austràlia). No hi havia blat, ni vinyes, ni oliveres (ni cavalls, ni ases, ni fargues), però, hi havia tomàquets, cacau, patates, tabac, i s’hi conrearia, aviat, canya de sucre, cafè, i els productes de la trilogia mediterrània.

El retorn dels anomenats indians va dinamitzar moltes poblacions catalanes. Ho rememoren les actuals i concorregudes fires d’indians. Però, al mateix temps que es feien les Amèriques s’exportava a Amèrica vi, aiguardent, estampats (les famoses indianes), teules, claus, pistoles (miquelets), cavalls, ases, mules, corall.

Tot i que la fàbrica anomenada el Vapor Vell de la població de Sants, de l’empresari (i economista) Joan Güell i Ferrer va ser fruit dels seus negocis primerencs a l’illa de Cuba, un dels exemples més notables del pes dels catalans de fora en l’economia catalana és el del banquer Pau Gil, instal·lat a Paris.

En morir, sense fills, a la capital francesa va deixar la seva Banque Gil per a la construcció d’un nou Hospital de la Santa Creu (el fundat pel Consell de Cent de Barcelona el 1401, a l’actual Raval), que ocuparia, a partir del 1902, nou illes del nou Eixample Cerdà de Barcelona. És l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, un hospital-ciutat-jardí, que la Unesco ha declarat patrimoni material de la humanitat. Un banc parisenc d’origen català finançant la nova ubicació –i l’ampliació, és clar– de l’ hospital general català.

Seguim en el temps. L’enginyer canadenc Pearson –cridat pel lleidatà Emili Riu, enginyer, economista i empresari– va decidir, després d’una curta visita a les terres catalanes, electrificar Catalunya.

A Toronto, Canadà, es va fundar la Barcelona Traction Light & Power, la Canadenca (més tard, Fecsa, Endesa, Enel).

Mentre que un canadenc iniciava, vers 1911, l’electrificació catalana, un polític i intel·lectual català, Francesc Cambó, va ser escollit –ell i seu qualificadíssim equip–, el 1918, a Berlín, pels dirigents d’una gran elèctrica alemanya, per presidir la Chade, la Compañía Hispano-Americana de Electricidad.

El seu objectiu era evitar ser represaliats com a perdedors de la Primera Guerra Mundial i, alhora, continuar l’electrificació del Gran Buenos Aires. En temps de la Primera Globalització, doncs, un canadenc electrificaria Catalunya, i un català electrificava l’Argentina.

Cambó, des de l’Argentina, va decidir continuar l’obra per al seu país que ja havia començat. Pensava que al Museu Nacional d’Art de Catalunya entre el romànic-gòtic medieval i el modernisme-noucentisme del seu temps, calia el barroc catàlà. I calia, a més, continuar les traduccions de la Fundació Bernat Metge, de la Bíblia, de Shakespeare.

L’electrificació de Buenos Aires finançaria, així, una petita part de les indústries culturals catalanes (que, després del 1939, van ser forçadament minses).