Gran angular

Joan Clotet

Mentor en talent i lideratge i autor del llibre ‘Humanismo digital’

“La IA no fa por a la gent que connecta amb el seu propòsit”

“No saber qui ets ni què vols et fa percebre els canvis exteriors com una amenaça que et fa reaccionar tota la vida”

“Tinc amics molt tranquils perquè els seus fills estudien coses que ells entenen, però d’aquí a deu anys faran màquines”

El perfil
Joan Clotet va començar la seva trajectòria professional a Arthur Andersen i després va estar al capdavant de l’àrea de sistemes en grans empreses fins que va pivotar de la tecnologia a les persones. Des del 2015 es defineix com a “humanista digital” i el 2020 va encapçalar un projecte d’emprenedoria com a consultor independent especialitzat en talent, lideratge, innovació, transformació digital, aprenentatge i el futur de la feina.
Cal que fem l’exercici de pensar en allò en què som bons i que, a més, és difícilment digitalitzable

Joan Clo­tet ha desen­vo­lu­pat la seva car­rera pro­fes­si­o­nal en grans empre­ses i con­fessa que en cadas­cun dels llocs que ha ocu­pat ha tin­gut les male­tes fetes: “Sem­pre pen­sava que algun dia s’aca­ba­ria.” Aquesta acti­tud –diu– l’ha fet ser pro­ac­tiu a la vida. Fa uns anys es va fer asses­sor i men­tor en temes de gestió del talent i lide­ratge en un entorn de canvi tec­nològic. La seva visió és l’huma­nisme digi­tal i acaba de publi­car un lli­bre al vol­tant d’aquesta idea edi­tat per Libros de Cabe­cera.

‘Big data’, ‘blockc­hain’, meta­vers, ara intel·ligència arti­fi­cial... No té la sen­sació de mun­ta­nya russa amb la tec­no­lo­gia?
És cert que vist en pers­pec­tiva hi ha tec­no­lo­gies que pugen i bai­xen a vega­des per des­a­parèixer, i mai sabem en quin punt estem. Ara estem en una altra onada, la de la IA; pot­ser la diferència d’aquesta és que fins i tot els experts que estan molt pro­pers a la cuina con­fes­sen que el poten­cial que li veuen és prou impac­tant per ser revo­lu­ci­o­nari –no diuen perillós–. Això no ens pot fer obli­dar que només és una eina al nos­tre ser­vei, que ens pot aju­dar a fer la vida millor i que el que és perillós són les per­so­nes o les empre­ses que hi ha al dar­rere, però no la tec­no­lo­gia per se.
I com ho con­tro­lem? Ho han de fer els governs?
Ho ha de fer qual­se­vol que vet­lli pel bé comú, les admi­nis­tra­ci­ons per des­comp­tat però també les empre­ses. Han d’explo­rar com ens pot fer ser­vei i com afec­tarà les per­so­nes. El tema és que ho facin en el moment oportú i al ritme ade­quat, que això és més com­pli­cat.
Havent-hi tan­tes poten­ci­a­li­tats, per què posem l’èmfasi en les ame­na­ces?
Els éssers humans ens resis­tim al canvi i quan n’hi ha el pri­mer que pen­sem és què podríem per­dre. La por és allò que ens ha permès sobre­viure i arri­bar fins aquí com a espècie, però ens pot para­lit­zar i això és l’únic que no ens podem per­me­tre. Cal que fem l’exer­cici de pen­sar en allò en què som bons i que, a més, és difícil­ment digi­ta­lit­za­ble. És una reflexió que totes les pro­fes­si­ons hau­rien de fer: què és allò que podríem dei­xar de fer i dele­gar a la tec­no­lo­gia i què no.
Però jo puc pen­sar que deter­mi­nada habi­li­tat no la pot assu­mir la IA i pot­ser m’equi­voco. Sabem quin és el límit?
És molt difícil dir-ho, perquè només en els dar­rers dos anys el que hem vist és espec­ta­cu­lar, és una pro­gressió geomètrica. Fins i tot ara ja es diu que la mateixa IA s’auto­pro­gra­marà i es millo­rarà. Podríem arri­bar a per­dre el con­trol. I si la IA con­si­dera que els éssers humans som l’ano­ma­lia per a la super­vivència del pla­neta? Perill màxim! En tot cas, jo penso que hi ha un espai bas­tant gran perquè les per­so­nes seguim apor­tant valor. Ado­nem-nos que fem mol­tes coses que mar­quen la diferència espe­ci­al­ment a les empre­ses. La tec­no­lo­gia la poden tenir cada cop més empre­ses perquè cada dia és més barata. Però tenir les per­so­nes apro­pi­a­des no és tan sen­zill i mar­carà la diferència.
Parla de refle­xi­ons indi­vi­du­als. Aquesta trans­for­mació no exi­geix una sor­tida col·lec­tiva?
Hi estic d’acord. Però no treu que aquesta inter­pel·lació indi­vi­dual s’ha de fer perquè si espe­rem i aquests diri­gents que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat no l’exer­cei­xen o ho fan tard estem venuts. Però també és cert que la gent no reac­ci­ona fins que hi estem obli­gats. Lla­vors, fora bo que qual­se­vol per­sona que esti­gui en una orga­nit­zació pública o pri­vada i que tin­gui influència en altres per­so­nes, que sigui líder, d’alguna manera ajudi les altres per­so­nes a ser més cons­ci­ents d’on estan, de com poden anar, de què són bons, qui­nes opci­ons tenen.
Aquesta tran­sició ens arriba amb la població enve­llida, amb gent que ja ha posat el punt mort i no està per acce­le­ra­des.
En relació amb això hi ha un cert der­ro­tisme entre la població de 40 i 50 anys que pensa que perd opci­ons labo­rals i que ningú els fit­xarà perquè hi ha gent jove més com­pe­ti­tiva. El meu mis­satge és que en aquest moment una per­sona amb aquesta experiència pot apor­tar molt. Per entre­nar la IA cal saber fer bones pre­gun­tes, tenir espe­rit crític i pren­dre deci­si­ons, i no és tan fàcil que ho faci una per­sona de 20 anys. No sé si això és una pro­fessió, però les fei­nes s’ani­ran des­com­po­nent, cer­tes tas­ques les ani­rem cedint a la tec­no­lo­gia i n’apa­rei­xe­ran de noves. Ara hi ha fei­nes que no exis­tien fa anys. Però no va pas­sar d’un dia per l’altre. Encara hi ha temps, sem­pre que fem coses: que aixe­quem el cap, que veiem què està pas­sant al món, al meu sec­tor, a la meva pro­fessió i a la meva empresa.
Segons això, quin sen­tit té estu­diar deter­mi­na­des car­re­res?
Tinc amics que estan molt tran­quils perquè els seus fills estu­dien coses que ells ente­nen, però d’aquí a deu anys faran les màqui­nes. És més intel·ligent pre­gun­tar-se quin tipus de coses faran més falta i qui­nes menys.
I un jove com pot ori­en­tar-se?
Hi ha un dèficit de con­ver­ses de qua­li­tat a temps a casa, a l’escola i a la feina, perquè els joves, quan diguin “jo faré de metge o de bom­ber o de for­ner”, sàpiguen que les fei­nes can­vi­a­ran. Jo tinc una feina que no té gaire a veure amb el que feia fa deu o vint anys. Vaig començar per la tec­no­lo­gia i ara em dedico a les per­so­nes, perquè és el que em con­necta amb el meu propòsit per­so­nal. El propòsit no et paga la hipo­teca, però no saber qui ets ni què vols et fa reac­ci­o­nar a pro­pos­tes exter­nes tota la teva vida.
Cal can­viar la manera de fer l’ori­en­tació labo­ral?
És fona­men­tal acom­pa­nyar les per­so­nes perquè es cone­guin bé, a temps, i pren­guin les millors deci­si­ons pos­si­bles. Les per­so­nes que veig més ins­pi­ra­des, més feli­ces pro­fes­si­o­nal­ment, són les que es dedi­quen a ser qui són. I veient-les a mi no em fa gaire por la IA.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.