És cert que vist en pers­pec­tiva hi ha tec­no­lo­gies que pugen i bai­xen a vega­des per des­a­parèixer, i mai sabem en quin punt estem. Ara estem en una altra onada, la de la IA; pot­ser la diferència d’aquesta és que fins i tot els experts que estan molt pro­pers a la cuina con­fes­sen que el poten­cial que li veuen és prou impac­tant per ser revo­lu­ci­o­nari –no diuen perillós–. Això no ens pot fer obli­dar que només és una eina al nos­tre ser­vei, que ens pot aju­dar a fer la vida millor i que el que és perillós són les per­so­nes o les empre­ses que hi ha al dar­rere, però no la tec­no­lo­gia per se.

Ho ha de fer qual­se­vol que vet­lli pel bé comú, les admi­nis­tra­ci­ons per des­comp­tat però també les empre­ses. Han d’explo­rar com ens pot fer ser­vei i com afec­tarà les per­so­nes. El tema és que ho facin en el moment oportú i al ritme ade­quat, que això és més com­pli­cat.

Els éssers humans ens resis­tim al canvi i quan n’hi ha el pri­mer que pen­sem és què podríem per­dre. La por és allò que ens ha permès sobre­viure i arri­bar fins aquí com a espècie, però ens pot para­lit­zar i això és l’únic que no ens podem per­me­tre. Cal que fem l’exer­cici de pen­sar en allò en què som bons i que, a més, és difícil­ment digi­ta­lit­za­ble. És una reflexió que totes les pro­fes­si­ons hau­rien de fer: què és allò que podríem dei­xar de fer i dele­gar a la tec­no­lo­gia i què no.

És molt difícil dir-ho, perquè només en els dar­rers dos anys el que hem vist és espec­ta­cu­lar, és una pro­gressió geomètrica. Fins i tot ara ja es diu que la mateixa IA s’auto­pro­gra­marà i es millo­rarà. Podríem arri­bar a per­dre el con­trol. I si la IA con­si­dera que els éssers humans som l’ano­ma­lia per a la super­vivència del pla­neta? Perill màxim! En tot cas, jo penso que hi ha un espai bas­tant gran perquè les per­so­nes seguim apor­tant valor. Ado­nem-nos que fem mol­tes coses que mar­quen la diferència espe­ci­al­ment a les empre­ses. La tec­no­lo­gia la poden tenir cada cop més empre­ses perquè cada dia és més barata. Però tenir les per­so­nes apro­pi­a­des no és tan sen­zill i mar­carà la diferència.

Hi estic d’acord. Però no treu que aquesta inter­pel·lació indi­vi­dual s’ha de fer perquè si espe­rem i aquests diri­gents que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat no l’exer­cei­xen o ho fan tard estem venuts. Però també és cert que la gent no reac­ci­ona fins que hi estem obli­gats. Lla­vors, fora bo que qual­se­vol per­sona que esti­gui en una orga­nit­zació pública o pri­vada i que tin­gui influència en altres per­so­nes, que sigui líder, d’alguna manera ajudi les altres per­so­nes a ser més cons­ci­ents d’on estan, de com poden anar, de què són bons, qui­nes opci­ons tenen.

En relació amb això hi ha un cert der­ro­tisme entre la població de 40 i 50 anys que pensa que perd opci­ons labo­rals i que ningú els fit­xarà perquè hi ha gent jove més com­pe­ti­tiva. El meu mis­satge és que en aquest moment una per­sona amb aquesta experiència pot apor­tar molt. Per entre­nar la IA cal saber fer bones pre­gun­tes, tenir espe­rit crític i pren­dre deci­si­ons, i no és tan fàcil que ho faci una per­sona de 20 anys. No sé si això és una pro­fessió, però les fei­nes s’ani­ran des­com­po­nent, cer­tes tas­ques les ani­rem cedint a la tec­no­lo­gia i n’apa­rei­xe­ran de noves. Ara hi ha fei­nes que no exis­tien fa anys. Però no va pas­sar d’un dia per l’altre. Encara hi ha temps, sem­pre que fem coses: que aixe­quem el cap, que veiem què està pas­sant al món, al meu sec­tor, a la meva pro­fessió i a la meva empresa.

Tinc amics que estan molt tran­quils perquè els seus fills estu­dien coses que ells ente­nen, però d’aquí a deu anys faran les màqui­nes. És més intel·ligent pre­gun­tar-se quin tipus de coses faran més falta i qui­nes menys.

Hi ha un dèficit de con­ver­ses de qua­li­tat a temps a casa, a l’escola i a la feina, perquè els joves, quan diguin “jo faré de metge o de bom­ber o de for­ner”, sàpiguen que les fei­nes can­vi­a­ran. Jo tinc una feina que no té gaire a veure amb el que feia fa deu o vint anys. Vaig començar per la tec­no­lo­gia i ara em dedico a les per­so­nes, perquè és el que em con­necta amb el meu propòsit per­so­nal. El propòsit no et paga la hipo­teca, però no saber qui ets ni què vols et fa reac­ci­o­nar a pro­pos­tes exter­nes tota la teva vida.

És fona­men­tal acom­pa­nyar les per­so­nes perquè es cone­guin bé, a temps, i pren­guin les millors deci­si­ons pos­si­bles. Les per­so­nes que veig més ins­pi­ra­des, més feli­ces pro­fes­si­o­nal­ment, són les que es dedi­quen a ser qui són. I veient-les a mi no em fa gaire por la IA.