Llibres

Ramon Breu

Novel·lista

“La democràcia espanyola està avariada”

Ramon Breu Panye­lla (L’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, 1956) tanca amb Obli­da­des ombres una tri­lo­gia sobre la memòria que va ini­ciar amb Les llàgri­mes del dic­ta­dor i El dia dels Beat­les, totes tres publi­ca­des per L’Albí.

Breu ha publi­cat més d’una tren­tena de lli­bres, entre nar­ra­tiva i assa­jos sobre inno­vació pedagògica en el marc de l’alfa­be­tit­zació mediàtica i sobre el món del cinema.

A Obli­da­des ombres hi tro­bem, durant els temps més fos­cos de la dic­ta­dura, les històries de tres per­so­nat­ges que par­tei­xen d’un punt comú, un edi­fici de Sants. Jordi Pal­mer torna de llui­tar a França con­tra els nazis i s’incor­pora a la lluita anti­fran­quista a Bar­ce­lona. El seu cosí, Cli­ment Escri­bano, que es fa dir Víctor Costa, s’ha con­ver­tit en afí al règim per poder-se enri­quir amb l’estra­perlo. Una jove veïna, Eulàlia Gen­sana, és infer­mera però acaba a Auschwitz d’on surt viva de xamba. Tot tres for­ma­ven part d’una gene­ració plena de pro­jec­tes que no es van arri­bar a com­plir mai.

Aquesta obra tanca la tri­lo­gia. Com és que va en ordre cro­nològic invers?
La idea va ser de l’edi­tor, Jaume Huch, d’edi­ci­ons de L’Albí, quan tre­ballàvem el segon lli­bre, El dia dels Beat­les. Ell va pen­sar que seria una bona idea titu­lar com a Tri­lo­gia de la memòria aquests tres lli­bres que par­len de situ­a­ci­ons i esde­ve­ni­ments del nos­tre pas­sat recent i que pre­sen­ten bata­lla a una frase que els que jus­ti­fi­quen la indig­ni­tat la pro­nun­cien tot sovint: “El pas­sat, pas­sat està”. Frase pre­di­lecta dels que volen que les coses s’obli­din, perquè un cop silen­ci­a­des, els sem­bla que dei­xa­ran d’exis­tir i ells i la seva consciència es que­da­ran tran­quils. L’ordre cro­nològic invers no res­pon a res pre­me­di­tat. Tenia la neces­si­tat d’expli­car les his­to­ries de les que par­len els lli­bres i han sor­tit d’aquesta manera.
Cadas­cuna amb una excusa mediàtica anecdòtica: la pri­mera Cruyff, la segona els Beat­les, aquesta Evita Perón.
Sí, es tracta de per­so­nat­ges que pas­sen per la trama obli­qua­ment, de gai­rell, podríem dir. Un bon nom­bre dels detin­guts dels 113 de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, que és l’eix cen­tral de Les llàgri­mes del dic­ta­dor, tenien entra­des per veure el debut de Cruyff aque­lla tarda de diu­menge del 28 d’octu­bre del 1973. La trama d’El dia dels Beat­les se situa el 3 de juliol del 1965, una bona ocasió per als opo­nents a la dic­ta­dura perquè, aque­lla nit, la poli­cia anava de bòlit. I, final­ment, la sor­pre­nent escena final d’Obli­da­des ombres té lloc en una de les nits del mes de juny del 1947, en què Evita Perón pre­si­dia un acte acom­pa­nyada de Franco i de Car­men Polo des del balcó del que ells en deien Pala­cio Pro­vin­cial, que és el Palau de la Gene­ra­li­tat.
La trama mos­tra tres per­so­nat­ges, pro­pers entre ells de petits, que després repre­sen­ten papers ben dife­rents. El guer­ri­ller con­vençut, la infer­mera volun­ta­ri­osa i el que es can­via de bàndol pels diners. Tres este­re­o­tips que par­tei­xen de classe més aviat humil i d’una visió política repu­bli­cana...
Els tres eren amics i veïns d’escala d’un barri popu­lar. Els dos homes, a més, són cosins. En Jordi Pal­mer, en Cli­ment i l’Eulàlia for­ma­ven part d’una gene­ració il·lusi­o­nada amb la República, amb pro­jec­tes que es van esguer­rar perquè els va caure al damunt un seguit de gravíssi­mes situ­a­ci­ons d’emergència social: la Guerra Civil, l’exili, l’empre­so­na­ment, una guerra mun­dial, els camps de con­cen­tració, la lluita dels maquis, la guer­ri­lla urbana i els pri­mers anys d’una dic­ta­dura abo­mi­na­ble. Cadas­cun dels tres res­pon d’una manera dife­rent a aques­tes situ­a­ci­ons límit del segle XX, que van mar­car els nos­tres avant­pas­sats. Tres postu­res morals d’enfron­tar-se a aquests moments històrics. Una ide­a­lista i com­ba­tiva; una altra d’inte­gració a la nova soci­e­tat dels gua­nya­dors i, la ter­cera, d’entrega i ser­vei als més des­val­guts.
Suposo que la moti­vació prin­ci­pal de l’obra és treure de les ombres, de l’oblit, a tot de gent real que van actuar com els per­so­nat­ges...
Per­ta­nyo a una gene­ració en què molts de nosal­tres vam créixer sense avis. Quan pre­guntàvem per ells, a casa es produïa un silenci fei­xuc i acla­pa­ra­dor. Molt de temps després, alguns vam saber que eren per­so­nes obli­da­des. Algu­nes d’aques­tes ombres obli­da­des van aca­bar en una fosa comuna, altres van per­dre la poca lli­ber­tat que tenien i van patir fam, tor­tu­res, van ser empre­so­nats, menys­pre­ats i difa­mats. Encara avui se’ls silen­cia i es vol que con­tinuïn sent ombres. Eren l’escòria de la Terra, que deia Art­hur Koest­ler. Se’ls ha de fer justícia, perquè la seva lluita també era per la gent del seu futur, és a dir, per nosal­tres.
Fa l’efecte que hi ha una part de la trama inven­tada, però que també hi ha molta veri­tat docu­men­tada, amb noms, acci­ons, dates, espais...
A l’hora de donar forma al lli­bre em vaig obli­gar a fer una feina de docu­men­tació per poder par­lar amb pro­pi­e­tat dels fets històrics que s’hi nar­ren, des de l’iti­ne­rari metòdic dels maquis per cre­uar Cata­lu­nya a peu des dels Piri­neus fins a l’estruc­tura de la plaça de toros de Miranda de Ebro con­ver­tida en presó. A més del camp de trànsit francès de Drancy on s’envi­a­ven els depor­tats als camp nazi de l’est d’Europa i les acci­ons de la guer­ri­lla urbana.
Per exem­ple, mos­tra com es feien els ‘pas­ses’ pels Piri­neus. Angoi­xant...
Vaig tenir espe­cial interès en expli­car com eren els iti­ne­ra­ris a peu per les mun­ta­nyes que feien els maquis en els anys qua­ranta, en les pena­li­tats que això repre­sen­tava, en el ter­ri­ble sacri­fici físic i per­so­nal enmig de la por i la per­se­cució, tant dels que feien el camí com de la gent de pobles i masies que els aju­dava. Volia des­men­tir alguna versió cine­ma­togràfica sobre els maquis exces­si­va­ment idíl·lica, on apa­rei­xen els guer­ri­llers tra­ves­sant ale­gre­ment ser­ra­la­des, de dia... Ells viat­ja­ven de nit per evi­tar les patru­lles de la Guàrdia Civil o de l’exèrcit, amb el perill de patir acci­dents greus que això supo­sava.
També deta­lla com fun­ci­o­na­ven les guer­ri­lles urba­nes a Bar­ce­lona...
Sobre la guer­ri­lla urbana també vaig inves­ti­gar, sí. Volien repren­dre la guerra, però la ciu­ta­da­nia n’estava tipa, de la guerra. Es van pro­duir atemp­tats absurds a pas­tis­se­ries del Pas­seig de Gràcia i de la Ram­bla Cata­lu­nya, que mos­tra­ven als seus apa­ra­dors delícies i exqui­si­de­ses. Una certa pro­vo­cació perquè, uns car­rers més avall, es feien cues ina­ca­ba­bles per al raci­o­na­ment. Tot i això, no tenien sen­tit, aquells atemp­tats. Un per­so­natge li diu al guer­ri­ller que pot­ser seria millor ser al cos­tat dels tre­ba­lla­dors de la His­pano Oli­vetti o de la fàbrica Eli­zalde que posar bom­bes a pas­tis­se­ries. Final­ment, ho van aca­bar ente­nent.
També escriu sobre l’estra­perlo i la mena de soci­e­tat bur­gesa i fei­xista de l’època.
Hi havia l’estra­perlo de misèria dels que venien una barra de pa o una rajola de xoco­lata secre­ta­ment a les boques del metro i, després, hi havia l’estra­perlo a gran escala de cotó i maquinària d’una nova classe, nous rics sense escrúpols, que van abraçar el fran­quisme, que ana­ven al Liceu a fer nego­cis fos­cos, que es posa­ven la camisa blava per anar a feli­ci­tar el gover­na­dor civil i que des del pri­mer moment freqüenta­ven els locals de moda, com ara el Ritz, el Rosa­leda i el Saló Rigat de la plaça Cata­lu­nya, on ara hi ha El Corte Inglés. Tot per galle­jar, per fer el fat­xenda i expli­car les seves gran­de­ses enmig de la fam gene­ra­lit­zada.
I, entre molts altres temes, des­criu l’hor­ror nazi, tot i afir­mar que no hi ha parau­les per fer-ho...
Sobre deter­mi­na­des con­seqüències de la Guerra Civil hi ha hagut sem­pre una nebu­losa densa i malin­ten­ci­o­nada. Hi ha aspec­tes del nos­tre pas­sat recent que sem­blen haver estat engo­lits per l’absurd i pel no-res. Aquest és el cas dels cata­lans anti­fei­xis­tes que van patir la depor­tació als camps nazis. “Ah! Però és que hi va haver cata­lans als camps nazis?”, és una frase recur­rent, mal­grat la feina extra­or­dinària que ens va dei­xar Mont­ser­rat Roig. És la cons­ta­tació d’un fracàs com a soci­e­tat democràtica.
De fet, en deter­mi­nats frag­ments, plens de detalls, sem­bla un assaig novel·lat. Era un efecte bus­cat?
Pot­ser sí. Crec que els tres lli­bres inten­ten que es refle­xi­oni sobre la memòria i la impu­ni­tat. Volen inter­pel·lar aquells que pen­sen que el pas­sat no val per a res i que s’ins­tal·len en un pre­sent per­petu sense referències a la memòria. El pas­sat no marxa mai, sem­pre pica a la nos­tra porta. Com podem enten­dre el món d’avui sense saber què els va pas­sar als nos­tres avant­pas­sats? Amb aquesta tri­lo­gia vol­dria que here­tem les feri­des dels nos­tres avant­pas­sats, perquè això ens farà més humans.
Al final hi ha un annex en què explica què se’n va fer d’onze dels per­so­nat­ges. La majo­ria no són reals, però acon­se­gueix que ho sem­blin.
No, no són reals, excepte Jaume Pujol Palau, nom clan­destí de Joa­quim Puig Pide­munt, que va ser afu­se­llat al Camp de la Bóta el 1949, amb altres tres com­panys. A ell li dedico la novel·la. La idea de “què se’n va fer de...” surt d’una pràctica que feia amb els meus alum­nes quan acabàvem de lle­gir una novel·la i jugàvem a ima­gi­nar què els pas­sa­ria als per­so­nat­ges en un futur. Per cert, fa pocs dies, una lec­tora em va dir que li agra­dava molt aquesta part final del lli­bre perquè “es que­dava més des­can­sada, més tran­quil·la” en saber què els pas­sa­ria als per­so­nat­ges després de la novel·la.
També escriu sobre les tor­tu­res a la comis­sa­ria de Via Laie­tana... El dia que final­ment sigui un museu de l’hor­ror, penso que molts brin­da­rem.
Fa cosa de dos anys, el número dos del minis­teri de l’Inte­rior es negava a tan­car la comis­sa­ria i a trans­for­mar-la en un espai de memòria perquè deia que repre­senta un “símbol per a la democràcia”. Vaig haver de lle­gir la notícia cinc vega­des. Una mos­tra més d’aquesta democràcia ava­ri­ada com és l’espa­nyola on no hi hagut mai una con­demna majo­ritària, legal i rotunda de la dic­ta­dura fran­quista, ni un con­sens social per esta­blir que va ser un règim cri­mi­nal, d’exter­mini i deu­tor del nazisme. Pot­ser cal­dria dir prou a les revi­si­ons del fran­quisme que ens volen convèncer que va ser un règim auto­ri­tari però ben inten­ci­o­nat i que mal­grat algu­nes erra­des, va con­duir el país cap a la moder­ni­tat i el progrés, i que els con­sells de guerra, la tor­tura, les altes penes de presó, el roba­tori dels fills de famílies repu­bli­ca­nes, l’acu­mu­lació extra­or­dinària de capi­tal produïda per un inau­dit índex d’explo­tació de la mà d’obra, el Tri­bu­nal d’Ordre Públic i les exe­cu­ci­ons fins al mateix 1975, van ser al·luci­na­ci­ons.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.