Cinema

David Verdaguer

Actor

“Les persones no som planes, som polièdriques”

El guanyador de l’últim Goya al millor actor estrena ‘La casa’, basat en el còmic de Paco Roca

“És curiós com tenim tanta paciència amb els nens petits i tan poca amb la gent gran”

Un Goya fa que pensin més en tu, però en realitat no canvia res. És un cop a l’esquena

Des del seu llunyà debut a la tele­visió, fa més de vint anys, David Ver­da­guer (Girona, 1983) ha anat avançant cap al cinema d’autor i d’ambi­ci­ons més artísti­ques, que li ha fet gua­nyar tres pre­mis Gaudí i dos Goya per films com Saben aquell, Estiu 1993, 10.000 km i Terra ferma. Tot això sense des­cui­dar mai el tea­tre: més de vint mil espec­ta­dors l’han vist inter­pre­tant Elling fins fa poc a La Villar­roel. En plena acti­vi­tat, avui mateix ini­cia el rodatge de la sèrie de TV3 El mal i estrena als cine­mes La casa , adap­tació de la novel·la gràfica de Paco Roca. Tres ger­mans amb les seves famílies es reu­nei­xen a la casa fami­liar d’esti­ueig, un any després de la mort del pare.

La família és impor­tant, diu el teu per­so­natge. És un dels esce­na­ris més impor­tants de la nos­tra vida?
Sí, és un esce­nari que no tries, però on et toca estar, vul­guis o no. Jo tinc sort que tinc una família molt petita i que estimo molt. La família és molt impor­tant, i quan ets més jove costa ado­nar-te’n, d’això. Vaig lle­gir no sé on que un no comença a esti­mar els pares de veri­tat fins que no veu que es mori­ran. Hi ha una certa veri­tat, els tens des de petit, però hi ha un moment que els veus grans, que això s’acaba i que ets el següent de la piràmide. La cosa bonica d’aquesta pel·lícula és que tu estàs seguint la història d’aquesta gent, però això importa poc. El que importa és que és un mirall, vas veient coses que pas­sen als altres, però tot et res­sona. És una pel·lícula molt bonica, jo vaig plo­rar com una rata quan la vaig veure, a Màlaga. A tot ens ha pas­sat més o menys això.
Tots els per­so­nat­ges fan un exer­cici d’empa­tia, de posar-se en un lloc de l’avi?
Sí, com­ple­ta­ment, i a vega­des et cal com­par­tir experiències que et guar­des per a tu. Quan els ger­mans par­len en moments dife­rents del que cadascú havia vis­cut amb el pare, s’acaba fent una bio­gra­fia com­pleta i real. A vega­des és molt impor­tant com­par­tir el que has vis­cut per enten­dre més algú, perquè les per­so­nes no som pla­nes, som polièdri­ques.
Sou molt fidels al còmic, però hi ha algu­nes esce­nes afe­gi­des.
Va ser una feina del guió. Álex Mon­toya, el direc­tor, va aga­far el còmic i ha can­viat algu­nes coses. El que és la meva neboda al còmic és un noi, i ha afe­git algu­nes coses més dels ger­mans perquè s’entengués més la relació entre ells, l’abraçada dels set segons, que és una escena molt bonica, el dinar, perquè hi hagi una mica més de tensió dramàtica... Però l’ha res­pec­tat molt i sé que el Paco Roca, que he tin­gut la sort de conèixer, està molt con­tent. És una molt bona adap­tació. Pots fer-ho mala­ment, però teníem una molt bona base, perquè aquest senyor escriu molt bé. Amb el Paco Roca s’entén l’expressió novel·la gràfica, real­ment és una novel·la pre­ci­osa.
El teu per­so­natge va conei­xent més el pare quan ja és mort?
No, el que passa és que inter­preto el germà que s’ha espa­vi­lat més i que ha aga­fat una vena més artística, és escrip­tor. Està com més desen­gan­xat de la família, i hi con­necta més al final. M’agrada molt una frase que diu, quan el pare ja està molt malalt, i ja li costa tot molt, es lamenta que li par­lava mala­ment, i això m’emo­ci­ona. És curiós com tenim tanta paciència amb els nos­tres fills, i tan poca amb la gent gran. A mi els nens i la gent gran em poden, m’emo­ci­o­nen molt. El prin­cipi de la vida i el final de la vida són coses que em peten una mica el cap.
Han pas­sat tres mesos del Goya al millor actor per ‘Saben aquell’. Les coses han can­viat molt, poc o gens?
Segueixo igual. He estat fent tea­tre, la gira d’Elling, l’obra que fèiem a La Villar­roel. Ara rodem una sèrie de TV3, que començo l’1 de maig, estaré dos mesos gra­vant-la, i després faré una cosa al Lliure. La sèrie es diu El mal, és d’un dels cre­a­dors de Nit i dia. Està basada en la història real de l’assassí que matava indi­gents durant la pandèmia. Amb el Goya, no he notat cap canvi. Dic que no a mol­tes coses, però no he tin­gut mol­tes més ofer­tes. Pot­ser el Goya fa que pen­sin més en tu, o pot­ser t’estal­vies algun càsting, però en rea­li­tat no can­via res, és una abraçada i un cop a l’esquena, un “estàs fent bé la teva feina”, però ni jo sóc millor actor que els que no van gua­nyar, ni ells són pit­jors que jo. Tot va a tem­po­ra­des a anys, a pel·lícules, a modes, a mili­ons de coses, però estic molt con­tent de tenir el segon Goya, el pri­mer com a pro­ta­go­nista.
Les cases s’esti­men?
Admiro molt aquesta cosa dels tibe­tans, del no sen­tir afecció, tirada per les coses, però... és que jo en tinc molta! Entenc molt l’afecte per la casa. Vam poder rodar a la mateixa casa on va pas­sar de veri­tat tot, que se la va que­dar el Paco Roca. És ben real, i els llocs, l’ener­gia..., jo crec molt en això. Em va arri­bar el guió del còmic quan la meva iaia va anar a viure amb els meus pares, i també havia de des­fer-se de la casa de Banyo­les. Aque­lla casa... són els meus estius. Els llocs tenen records i ener­gies, o com es vul­gui dir això, sense posar-nos gaire místics.
La pel·lícula repre­senta milers de famílies que els passa el mateix, t’has de des­fer d’una casa fami­liar perquè no tens diners, segu­ra­ment.
Sí, o per altres motius. Els meus pares tenen un pis al Mal­grat de Mar, i d’aquí a molts anys, quan no hi siguin, si jo visc a Bar­ce­lona, què en faig? Perds les arrels, és molt com­pli­cat. En aquest cas és una segona residència. Mol­tes famílies tre­ba­lla­do­res van estal­viar i tenien una segona residència que se la cons­truïen ells matei­xos. Però pot pas­sar amb qual­se­vol cosa, la vida segueix, i a vega­des t’has de des­fer dels espais. I des­fer-te de les cases, a vega­des vol dir renun­ciar a una certa part de la teva vida.
T’has sen­tit inter­pre­tant l’‘alter ego’ del Paco Roca?
Ho sóc, sí. No ho havia fet mai bio­pics i després de fer d’Euge­nio, ara faig La casa. Euge­nio era més fàcil, Paco no és tan sem­blant a mi. Tam­poc no ho vaig obses­si­o­nar en cap moment en assem­blar-m’hi, és un senyor amb els ulls blaus i no tenim res a veure, però sí, sóc l’alter ego del Paco Roca. Diguem que el guió estava prou ben escrit, i era com a Estiu 1993, on feia del pare de la Carla Simón, a qui conei­xia, evi­dent­ment, i feia coses com ell, però no el vaig imi­tar. No és un Euge­nio, un per­so­natge que la gent iden­ti­fi­qui.
Diries que és ‘La casa’ és una pel·lícula de dol?
Sí, és una pel·lícula de dol i de fer les paus amb un mateix. Hi ha una frase del boxe­ja­dor Moha­med Ali, que m’agrada molt, diu: “Vaig fer el que vaig poder amb el que vaig tenir.” Em sem­bla molt apli­ca­ble a tot, a la teva feina, a la meva, a la relació amb el teu pare... Tots fem el que podem amb el que tenim. La casa és una pel·lícula que et con­necta a llocs, i pen­ses: “Mira, ho hem fet com hem pogut, a vega­des molt bé i a vega­des molt mala­ment.” Però sí, hi ha un cert dol i un cert perdó en dei­xar anar, una catarsi. És una pel·lícula molt catàrtica.
I trista també...
És una pel·lícula trista, però bonica, amb aquest final obert: es que­den en la casa o no se la que­den? És una pel·lícula molt bonica i molt trista.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.