Quan, el setembre de l’any passat, Guillem Gisbert va anunciar el concert d’aquest divendres a la Sala Apolo, que va exhaurir les entrades en només quatre hores, ni tant sols s’havia dit encara que el cantant de Manel publicaria un disc en solitari, cosa que acabaria succeint, el primer de març passat, amb Balla la Masurca! (Ceràmiques Guzmán). “Imagineu-vos, ara que heu comprat les entrades, que el seu ‘projecte personal’ és un projecte de thrash metal”, ironitzava, el setembre, algú a les xarxes, en una piulada a la qual Gisbert, a l’Apolo, va fer referència.

Davant centenars d’espectadors, per tant, que el setembre havien confiat cegament en ell (però sense rastre de thrash metal), Guillem Gisbert va començar a fer rodar divendres el seu debut en solitari, del qual va interpretar-ne totes onze cançons. Va començar, però, sol als teclats, amb Tots a casa xiulen, adaptació nova de trinca de l’Anyone can whistle de Stephen Sondheim (pertanyent a un musical del mateix nom de Broadway i, probablement, la cançó més difícil de cantar de tota la nit), que va encadenar, assegut encara als teclats, amb les primeres notes de Les dues torres, diàleg d’influència verdagueriana entre la Torre Mapfre i l’Hotel Arts que obre el disc de la masurca. Va ser aleshores, probablement, quan, a Gisbert, se li devia esvair un dels dubtes més inquietants de la primera nit: sabrà, la gent, la lletra d’aquestes noves cançons? Doncs sí. Vers a vers i de totes onze. A mitja cançó, Gisbert, però, va deixar les tecles en mans d’Arnau Grabolosa (que, juntament, amb Glòria Maurel, a la bateria i percussions, i l’ex-La Iaia Jordi Casadesús, tocant, com Grabolosa, diferents instruments, acabaven d’entrar en escena) i va situar-se no al mig sinó a un costat de l’escenari. Sense voler acaparar totes les mirades. Com si, malgrat això ja no fos un concert de Manel sinó un de Guillem Gisbert, el cantant es resistís a trencar del tot amb dinàmiques de grup.

Les seves primeres paraules van ser per agrair (en nom seu però, també, dels de la seva antiga banda, que també corrien per l’Apolo) als seguidors de la “línia dura” de Manel que hi havia a les primeres files. Va fer uns passos de masurca i tot en finalitzar el tema que li dona nom al disc; va recordar-nos el seu gust pels relats explicant una història de la protagonista del seu Waltzing Matilda en un restaurant italià de franquícia anomenat Puccino’s; va atrevir-se amb una altra adaptació (en aquest cas, Dry your eyes de Neil Diamond, reconvertida hàbilment en Prou de plors); i va adonar-se, potser, que la brillantor literària de Miracle a les Planes, ferma candidata a millor tema del nou disc, potser es diluïa pels racons de l’Apolo perquè hi va haver gent que, malgrat haver comprat les entrades fa vuit mesos, no va deixar ni un moment de fer-la petar.

Un home realitzat, que aviat tothom coneixerà ja com a Rafael Azcona, serà de ben segur un dels puntals d’aquesta gira. Se la sabien fins i tot els del guarda-roba. I, als bisos, ara sí, el primer i únic tema de Manel que va sonar en tota la nit: Ai, Yoko (Atletes, baixin de l’escenari, 2013), que Gisbert, en un gest elegant de consideració cap als altres membres de Manel, no va tocar amb els seus nous músics sinó, altra vegada, tot sol assegut als teclats. El fi de festa, insuperable, amb les ludwigbandianes aventures del general Lluna (harmònica inclosa) i Estudiantina, amb els quatre músics fent pinya al davant de l’escenari. Gisbert devia estar nerviós, divendres, però pot estar tranquil perquè aquesta gira serà un triomf.