“Els polítics tenen pànic de semblar massa intel·lectuals”

Per pres­criure unívoca­ment el que està bé i el que està mala­ment, no. Si ens cen­trem en el peri­o­disme, està en crisi el model que per­me­tia al crític dir-hi la seva sense haver de publi­car poques hores després de la visita de l’expo­sició, sense la pressió de bus­car un titu­lar cri­da­ner i sense lli­gams cor­po­ra­tius. Avui, els peri­o­dis­tes exer­cim més aviat d’alta­veus. Se’ns veu com a influ­en­ci­a­dors i aca­bem for­mant part de la cam­pa­nya de màrque­ting. Estem en una època con­fusa que fa tron­to­llar les opi­ni­ons sòlides i inde­pen­dents basa­des en l’experiència i en el cri­teri.

Sem­pre ha pas­sat, igual que en la lite­ra­tura. La posició del crític i de l’artista avui està sot­mesa al jo, que hem situat al cen­tre i que mol­tes vega­des suposa una auto­ex­plo­tació de les nos­tres vides. Els artis­tes han de ser els seus pro­pis mar­xants, han de tenir una presència cons­tant a les xar­xes soci­als, a la premsa... Artis­tes i crítics s’han vist forçats a con­ver­tir-se en pro­pa­gan­dis­tes de si matei­xos, i això ho des­di­buixa tot.

Quan em vas dema­nar que triés el lloc on volia sor­tir foto­gra­fiat, tenia dues opci­ons: el CCCB i el Museu Marès, on som. “M’exalta el nou i m’ena­mora el vell”, com diria Foix. Del CCCB no podem dir que és nou, perquè acaba de fer 30 anys, però sí que és un equi­pa­ment que jo, que en tinc 40, he vist créixer i ha acom­pa­nyat la meva edu­cació intel·lec­tual, artística, cul­tu­ral. No és un museu, però els museus han anat ten­dint al seu model. El Marès sí que res­pon a l’essència pura dels museus i, fins i tot, a aque­lla idea del gabi­net del col·lec­ci­o­nista de tafa­ne­ria uni­ver­sal que dona la mateixa importància a una talla gòtica que a un por­ta­ci­gar­rets.

Una pre­gunta total­ment per­ti­nent, ara que estem cele­brant l’Any Tàpies. Tinc la sen­sació que la com­me­mo­ració no està tenint el ressò equi­va­lent a la importància totèmica que Tàpies va tenir men­tre va ser viu. Hi ha una certa capa de silenci. Suposo que no hi han aju­dat les qüesti­ons inter­nes de la Fun­dació Tàpies, que ha estat una mica atu­rada, i el fet que la gran expo­sició, que pri­mer ha anat al museu Reina Sofía de Madrid, encara no hagi arri­bat a Bar­ce­lona. Segu­ra­ment, Tàpies va ser tan poderós que no va dei­xar créixer l’herba al seu vol­tant i, quan ha des­a­pa­re­gut, molts s’han sen­tit alleu­ge­rits.

És lògic, perquè l’art català ha tin­gut, en el segle XX, alguns dels noms més relle­vants inter­na­ci­o­nal­ment: Gaudí, els moder­nis­tes, Picasso –perquè Picasso és un artista for­mat a Cata­lu­nya–, Dalí, Miró... És clar que tenim aquesta temp­tació una mica cata­lana de posar cadascú en un àmbit i dir “aquest és l’arqui­tecte”, “aquest és el pin­tor”... Per sort, hem tin­gut també unes sego­nes i unes ter­ce­res files molt potents, i d’aques­tes també n’hem de viure. Dar­re­ra­ment, ens hem dedi­cat a redes­co­brir-les. També havíem apar­cat eta­pes com ara el nou­cen­tisme, que estem rei­vin­di­cant.

Els últims anys, la foto­gra­fia ha entrat amb molta força als museus. Tinc debi­li­tat per la reno­vació que ha repre­sen­tat Joan Font­cu­berta i algu­nes de les seves dei­xe­bles, com ara Laia Abril i Lur­des R. Basolí. Han trans­gre­dit els cànons del foto­pe­ri­o­disme per fer un qüesti­o­na­ment de la veri­tat tes­ti­mo­nial de la foto­gra­fia.

Em des­con­certa que la gent no vagi al MNAC perquè troba que és lluny. Te’n vas a l’altra punta de món per visi­tar un museu i no vas al MNAC només perquè s’ha d’anar en metro fins a la plaça d’Espa­nya i has de pujar unes esca­les? No sé si l’hàbit de visi­tar museus es fomenta prou a les esco­les. I no només de visi­tar museus. També de lle­gir lli­bres d’art, revis­tes d’art... Suposo que va en con­tra del signe dels temps, perquè el que és impor­tant avui és que els estu­di­ants apren­guin empre­ne­do­ria i tot el que dèiem fa una estona que et fa for­mar part del sis­tema d’auto­ex­plo­tació. En els nos­tres temps, l’art es con­si­dera una cosa pura­ment orna­men­tal i inútil.

Cata­lu­nya ha donat artis­tes i movi­ments a l’altura dels nos­tres veïns i, a més, amb una forta influència dels nos­tres veïns, tant en el diàleg Bar­ce­lona-París com en el de Bar­ce­lona-Nova York. Per tant, els nos­tres artis­tes sí que en són, de madurs. Però, tor­nem-hi, i el ciu­tadà? Sap que cal inversió, que cal for­mació, que cal crear un humus que no té una ren­di­bi­li­tat imme­di­ata? Em temo que, en aquest cas, sí que estem al llin­dar de la imma­du­resa.

Els polítics tenen pànic de sem­blar massa intel·lec­tu­als. Avui, un polític ha de saber de sèries. Pobre del polític que no sàpiga l’última de Net­flix, però, en canvi, ai del polític que digui que li agrada anar els diu­men­ges a veure expo­si­ci­ons: seria jut­jat com un per­so­natge eli­tista. El polític actual ha de ser popu­lis­ta­ment pro­per a la població. Si s’allu­nya del mains­tream, serà pena­lit­zat. En l’era de les xar­xes soci­als i del postu­reig, l’art forma part de la postal. És la postal que un polític es pot posar al dar­rere, però res més que això. Des­co­nec els gus­tos artístics dels líders de les pro­pe­res elec­ci­ons. No con­fio que en cap entre­vista els pre­gun­tin sobre les seves pre­ferències artísti­ques o si són col·lec­ci­o­nis­tes d’art. Si en són, no crec que ho mos­tres­sin públi­ca­ment. Seria com un vici pri­vat.