Art

Joan Safont

Periodista i escriptor

“Els polítics tenen pànic de semblar massa intel·lectuals”

“Avui, als periodistes culturals se’ns confon amb influenciadors i acabem formant part de la campanya de màrqueting”

“L’Any Tàpies no està tenint el ressò equivalent a la importància totèmica de Tàpies. Hi ha una certa capa de silenci”

En els nostres temps, l’art es considera una cosa purament ornamental i inútil
Té sen­tit la crítica d’art avui?
Per pres­criure unívoca­ment el que està bé i el que està mala­ment, no. Si ens cen­trem en el peri­o­disme, està en crisi el model que per­me­tia al crític dir-hi la seva sense haver de publi­car poques hores després de la visita de l’expo­sició, sense la pressió de bus­car un titu­lar cri­da­ner i sense lli­gams cor­po­ra­tius. Avui, els peri­o­dis­tes exer­cim més aviat d’alta­veus. Se’ns veu com a influ­en­ci­a­dors i aca­bem for­mant part de la cam­pa­nya de màrque­ting. Estem en una època con­fusa que fa tron­to­llar les opi­ni­ons sòlides i inde­pen­dents basa­des en l’experiència i en el cri­teri.
S’ha con­ver­tit el crític en artista i l’artista en crític?
Sem­pre ha pas­sat, igual que en la lite­ra­tura. La posició del crític i de l’artista avui està sot­mesa al jo, que hem situat al cen­tre i que mol­tes vega­des suposa una auto­ex­plo­tació de les nos­tres vides. Els artis­tes han de ser els seus pro­pis mar­xants, han de tenir una presència cons­tant a les xar­xes soci­als, a la premsa... Artis­tes i crítics s’han vist forçats a con­ver­tir-se en pro­pa­gan­dis­tes de si matei­xos, i això ho des­di­buixa tot.
Quin és el seu museu pre­fe­rit?
Quan em vas dema­nar que triés el lloc on volia sor­tir foto­gra­fiat, tenia dues opci­ons: el CCCB i el Museu Marès, on som. “M’exalta el nou i m’ena­mora el vell”, com diria Foix. Del CCCB no podem dir que és nou, perquè acaba de fer 30 anys, però sí que és un equi­pa­ment que jo, que en tinc 40, he vist créixer i ha acom­pa­nyat la meva edu­cació intel·lec­tual, artística, cul­tu­ral. No és un museu, però els museus han anat ten­dint al seu model. El Marès sí que res­pon a l’essència pura dels museus i, fins i tot, a aque­lla idea del gabi­net del col·lec­ci­o­nista de tafa­ne­ria uni­ver­sal que dona la mateixa importància a una talla gòtica que a un por­ta­ci­gar­rets.
Tàpies té suc­ces­sor?
Una pre­gunta total­ment per­ti­nent, ara que estem cele­brant l’Any Tàpies. Tinc la sen­sació que la com­me­mo­ració no està tenint el ressò equi­va­lent a la importància totèmica que Tàpies va tenir men­tre va ser viu. Hi ha una certa capa de silenci. Suposo que no hi han aju­dat les qüesti­ons inter­nes de la Fun­dació Tàpies, que ha estat una mica atu­rada, i el fet que la gran expo­sició, que pri­mer ha anat al museu Reina Sofía de Madrid, encara no hagi arri­bat a Bar­ce­lona. Segu­ra­ment, Tàpies va ser tan poderós que no va dei­xar créixer l’herba al seu vol­tant i, quan ha des­a­pa­re­gut, molts s’han sen­tit alleu­ge­rits.
L’art català ha vis­cut massa dels grans noms?
És lògic, perquè l’art català ha tin­gut, en el segle XX, alguns dels noms més relle­vants inter­na­ci­o­nal­ment: Gaudí, els moder­nis­tes, Picasso –perquè Picasso és un artista for­mat a Cata­lu­nya–, Dalí, Miró... És clar que tenim aquesta temp­tació una mica cata­lana de posar cadascú en un àmbit i dir “aquest és l’arqui­tecte”, “aquest és el pin­tor”... Per sort, hem tin­gut també unes sego­nes i unes ter­ce­res files molt potents, i d’aques­tes també n’hem de viure. Dar­re­ra­ment, ens hem dedi­cat a redes­co­brir-les. També havíem apar­cat eta­pes com ara el nou­cen­tisme, que estem rei­vin­di­cant.
Per quins artis­tes aposta?
Els últims anys, la foto­gra­fia ha entrat amb molta força als museus. Tinc debi­li­tat per la reno­vació que ha repre­sen­tat Joan Font­cu­berta i algu­nes de les seves dei­xe­bles, com ara Laia Abril i Lur­des R. Basolí. Han trans­gre­dit els cànons del foto­pe­ri­o­disme per fer un qüesti­o­na­ment de la veri­tat tes­ti­mo­nial de la foto­gra­fia.
Real­ment li interessa l’art al públic català?
Em des­con­certa que la gent no vagi al MNAC perquè troba que és lluny. Te’n vas a l’altra punta de món per visi­tar un museu i no vas al MNAC només perquè s’ha d’anar en metro fins a la plaça d’Espa­nya i has de pujar unes esca­les? No sé si l’hàbit de visi­tar museus es fomenta prou a les esco­les. I no només de visi­tar museus. També de lle­gir lli­bres d’art, revis­tes d’art... Suposo que va en con­tra del signe dels temps, perquè el que és impor­tant avui és que els estu­di­ants apren­guin empre­ne­do­ria i tot el que dèiem fa una estona que et fa for­mar part del sis­tema d’auto­ex­plo­tació. En els nos­tres temps, l’art es con­si­dera una cosa pura­ment orna­men­tal i inútil.
Som un poble artísti­ca­ment madur?
Cata­lu­nya ha donat artis­tes i movi­ments a l’altura dels nos­tres veïns i, a més, amb una forta influència dels nos­tres veïns, tant en el diàleg Bar­ce­lona-París com en el de Bar­ce­lona-Nova York. Per tant, els nos­tres artis­tes sí que en són, de madurs. Però, tor­nem-hi, i el ciu­tadà? Sap que cal inversió, que cal for­mació, que cal crear un humus que no té una ren­di­bi­li­tat imme­di­ata? Em temo que, en aquest cas, sí que estem al llin­dar de la imma­du­resa.
Els polítics es cre­uen l’art català?
Els polítics tenen pànic de sem­blar massa intel·lec­tu­als. Avui, un polític ha de saber de sèries. Pobre del polític que no sàpiga l’última de Net­flix, però, en canvi, ai del polític que digui que li agrada anar els diu­men­ges a veure expo­si­ci­ons: seria jut­jat com un per­so­natge eli­tista. El polític actual ha de ser popu­lis­ta­ment pro­per a la població. Si s’allu­nya del mains­tream, serà pena­lit­zat. En l’era de les xar­xes soci­als i del postu­reig, l’art forma part de la postal. És la postal que un polític es pot posar al dar­rere, però res més que això. Des­co­nec els gus­tos artístics dels líders de les pro­pe­res elec­ci­ons. No con­fio que en cap entre­vista els pre­gun­tin sobre les seves pre­ferències artísti­ques o si són col·lec­ci­o­nis­tes d’art. Si en són, no crec que ho mos­tres­sin públi­ca­ment. Seria com un vici pri­vat.

Situació crítica

Pròxima parada: París

Joan Safont Plumed (Mataró, 1984) és una ploma amb personalitat creativa i pròpia dins del periodisme cultural català. Cronista de Vilaweb i professor associat de la Universitat Pompeu Fabra, ha publicat mitja dotzena de llibres. El primer, el 2012, va ser la seva tesina: Per França i Anglaterra (Acontravent), en què ressegueix les passes dels periodistes que van donar suport als aliats durant la Primera Guerra Mundial. En el darrer, del 2023, L’estiu passat (Comanegra), explora les vacances inspiradores d’artistes i escriptors als Països Catalans. A curt termini, germinaran nous volums seus. L’any que ve, en publicarà un sobre la relació entre Catalunya i França en l’època contemporània, en què, evidentment, l’art i els artistes tindran una presència significativa en les seves pàgines.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.